La solitaria mort

En el silenci de la meva cambra, sento el meu cor que batega descompassat. Una fredor em recorre l'esquena...i un fort dolor al braç em fa témer el pitjor... Quantes coses podria haver fet i m'he quedat tan sols a les portes...de tot.
La claror del Sol entra per la finestra. Voldria aixecar-me i anar a veure el carrer per últim cop, però les forces ja m'han deixat. Tan sols el meu cervell encara neguiteja entre la consciencia i la foscor. Estic sol, quina mort més tètrica. Què donaria per poder tenir els meus al costat ? Però ja és tard i moriré sol, tan sol...
Tota la meva vida pensant que moriria envoltat dels que m'estimen i ara...Un ocell s'ha aturat en la finestra, és una oreneta i el seu cant de vida em fa somriure...quina incongruència, la vida està darrera del vidre i en aquesta habitació tan sols el silenci de la mort...
Sembla que el mal al pit m'ha desaparegut, el cor lluita per recuperar el seu ritme, sense aconseguir-ho...No em sento el cos i la llum de la finestra cada cop em sembla més dèbil, tot s'està desfigurant...Els colors es perden en grisos...Ja no puc sentir el cant de l'oreneta, tan sols els descompassats batecs...més i més lents...Cada cop em costa més respirar, però no sento cap mena de dolor...Unes llumetes venen a mi i sembla que perdo el coneixement...La foscor m'envolta...Estic bé...La meva respiració s'ha aturat...El meu cor descansa per fi... Adéu estimats...Adéu.