LA SABONERA

LA SABONERA

Li deien la Sabonera, i mai no vaig saber ben bé per què. Doncs si alguna cosa li mancava a aquella dona, era precisament sabó. Mai no havia vist una persona més bruta i ennegrida. Damunt de la closca duia una embull de cabells encrespats que feia anys que no havien tastat la pinta. El seu cabell era com de fil ferro negre cargolat, amb vetes blanques. Era menuda, vinclada, vestida amb parracs negres, o potser és que ho semblaven de tan galdosos. Tenia una mirada torba, i un ull guerxo, entelat, sota unes celles embullades que li donaven un aspecte ferotge. Deien que al seu pare li havien esberlat el cap els nacionals, a força de garrotades, abans d'afusellar-lo al Camp de Mart. Era una dona sense edat, que semblava molt vella, però que no ho devia ser perquè tenia fills petits. Bé, de fet, tenia molt fills, grans i petits, tots ennegrits i ronyosos com ella. Vivien tots en un camp obert al costat de casa nostra, en una mena de cobert que tapaven amb una cortina esfilagarsada que els feia de porta. Nosaltres, la canalla del barri, en dèiem el Forat. En aquella barraca hi vivia molta gent, no solament els fills de la Sabonera, sinó d'altres familiars, gent que anava i venia, que s'hi estaven un temps i després desapareixien. Les veïnes xafarderes deien que per la nit, s'aparellaven al descampat, i que allò era un escàndol. No sé pas com ho devien de veure sense gota de llum, ni al Forat ni gairebé al carrer. Potser quan hi havia lluna plena...
La Sabonera anava sempre atrafegada amunt i avall. Recollia, en un carretó atrotinat, tota mena d'andròmines per vendre-les i fer bullir el tupí. Mai no saludava ningú i mai ningú la saludava a ella. Feia massa fàstic. Era esdentegada i tenia una cara sorruda, de pocs amics. Però era una dona que no es ficava mai amb ningú. Si havia recollit prou material, l'anava a vendre a la senyora Marta, la dona del drapaire que hi havia al capdavall del carrer.
La senyora Marta, tot i estar tot el dia rodejada de deixalles, feia molt de goig. Es posava pólvores, quasi blanques, per dissimular les marques que la pigota li havia deixat al rostre, i es pentinava, amb molt de cura, la cabellera pèl-roja que li arribava fins a les espatlles. Duia sempre sabates de taló, i li agradava lluir la pitrera amb bruses i jerseis molt cenyits. Tenia una filla que era molt poca cosa, la Pilín, i un fill molt bufó, que es feia el pinxo pel barri, el Jacintito.
La sabonera, un cop cobrades les minses pessetes que la senyora Marta li pagava pels draps, ferros i cartons que havia recollit, anava a la botiga de la senyora Leonor, on les olors d'escabetx, arengades, codonyat i formatge, amb prou feines esvaïen la pudor que desprenia el seu cos i la seva roba. Les clientes, en veure-la entrar, la deixaven passar, i la senyora Leonor la despatxava de pressa perquè no molestés a la clientela amb la seva presència. Ningú dissimulava la repugnància que els hi feia la Sabonera, i ella, amb el cap cot, demanava allò que necessitava amb una veu ronca i esquerdada i marxava sense mirar ningú.
La senyora Leonor era una dona baixeta i grassa, amb un cabell permanentat i
una cara rodona com un pa, d'on sobresortia un nas de patata. Vestida sempre amb una bata a quadres, que comprava a la merceria de la cantonada, regnava en la seva botiga de queviures amb les seves dues filles, que li feien d'ajudantes: la Teresita i la Carmeta. La panxa i la pitrera la feien caminar amb les cames obertes per guardar l'equilibri i no caure cap endavant. Les males llengües deien que, dissimuladament, posava el dit a la bàscula perquè el gènere pesés més. Sabia molt de comptes, sumava amb una rapidesa extraordinària i, si s'equivocava, només ho feia en perjudici del comprador. Tenia una llibreta molt tronada on apuntava amb llapis, i amb molt de cura, el nom d'aquells que compraven a crèdit. Però la gent se'n malfiava, doncs deien que engrossia el deute de la pobre gent que havia d'anar a fiar. La mare, quan ens hi enviava a comprar, ens feia portar el compte per a repassar-lo i, si hi havia algun error, havíem de tornar a baixar per fer la reclamació, encàrrec que ens feia molta vergonya.
La Sabonera, havent comprat, tornava al Forat, feia foc amb les branques que trobava pels camps dels voltants i posava una olla de fang, molt mascarada, a bullir. La canalla, afamada, rodejava el foc, esperant poder omplir una mica la panxa.
A l'hivern gairebé no se'ls veia, o potser érem nosaltres els que no sortíem al carrer més que per anar a escola. Tanmateix, el filet de fum que sorgia per la desmanegada teulada del Forat, ens donava testimoni de llur existència. A l'estiu, però, tota la família reviscolava i feien vida pràcticament al carrer. Sense llum i sense aigua a casa, l'estiu els hi semblava una festa, un respir en la seva malbaratada vida. Els petits anaven sempre amb el cul a l'aire i amb una samarreta foradada i bruta. Amb la cara plena de mocs i de mosques, sobrevivien entre les escombraries del descampat i les del seu propi cau. Sempre hi rondaven gossos famèlics i plens de puces, furgant per la brossa que llençava la Sabonera, a la recerca d'algun os, per fer-se passar una mica la gana. Eren gossos sense amo, nascuts al carrer i criats al carrer, i als que la mare no deixava apropar-nos-hi per por de que ens encomanessin la ràbia.
Mai no vàrem saber quina relació familiar tenien tots el membres de la colla. Hi havia homes, de tant en quan, que deixaven testimoni de llur pas pel Forat al cap de nou mesos. Les veïnes tafaneres deien que les criatures eren de les filles adolescents de la Sabonera, que la mare no les vigilava i quan se n'adonava ja estaven prenyades un altre cop.
La Sabonera ens feia molta por a la mainada del barri. Fosca, escardalenca, i amb l'ull guerxo, només li faltava l'escombra per semblar una bruixa. Tanmateix, mai no ens va dir cap grolleria, ni tant sols quan, en veure-la passar de lluny, li cridàvem repetidament " Sabonera, cara bruta...!" Quan sabíem que havia sortit de casa a buscar-se les garrofes, anàvem a espiar al camp obert i fins i tot ficàvem el nas al Forat. Ningú ens barrava el pas. Sentíem una curiositat morbosa per veure com vivien i què feien. D'aquesta manera, vam poder veure que dormien a terra en un matalàs podrit, que feien foc al tancat, i que hi havia un tupí on ho coïen tot. No utilitzaven plats ni forquilles sinó que menjaven directament de l'olla amb una cullera de fusta. Un cop, vam veure un vell que tallava pa amb una navalleta mig rovellada, el punxava i el sucava dins del tupí. De tant en tant anava xarrupant vi d'una bota que portava penjada a l'espatlla. Aquell vell, que deien que era el marit de la Sabonera i que no pegava brot, semblava un carboner de tanta ronya que portava, i és que al Forat no s'hi veien aixetes ni aigua per enlloc.
Quan agafàvem una mica de confiança, si la Sabonera no hi era, fins i tot jugàvem una estona amb la seva canalla. Jugàvem a tirar pedres a la tàpia, a veure qui encertava un matoll d'herbes, que la pluja i el vent havia fet esclatar. O bé al palet, marcant les línies al terra del descampat, desprès d'haver retirat, amb els peus, els excrements, tant d'animals com de persones. Però aquesta companyonia es va acabar quan, un bon dia, vam arribar a casa rascant-nos el cap amb desfici.
La mare ens ho havia advertit: "no jugueu amb els del Forat que us encomanaran els polls". Vam haver de viure la calamitosa aventura de treure'ns els bitxos del damunt. Sucats amb un líquid que feia una olor fastigosa, i embolicats amb un mocador de cap, vam passar tres o quatre dies sense sortir de casa, mentre sentíem el xivarri de tota la canalla del barri, que jugava a "guinera amagar", a "l'encantat" o a fer-se ruixar per la mànega de l'empleat municipal. Ni tant sols gosàvem treure el cap per la finestra, per por de que els veïns ens veiessin amb el cap embolicat. Aquella experiència ens va fer desistir de posar el nas al Forat i, de llavors ençà, per no passar-hi pel davant, fèiem el tomb a l'illa de cases quan volíem tirar carrer amunt.
Tanmateix, la mare, compadida de la situació infrahumana en la que vivia aquella família, quan tenia alguna peça de roba que ja no ens servia, la feia arribar al Forat amb totes les precaucions. De menjar no ens hi podíem donar gaire, doncs a casa hi havien moltes boques per omplir i amb prou feines anàvem tirant. Però un crostó de pa mai se li negava als pobres que trucaven a la porta.
Un bon dia, - malaurat per la família de la Sabonera-, al camp obert hi va aparèixer una grua. Va començar a remoure la terra, i poc desprès va presentar-se una formigonera. Al dels Forat els van dir que els havien de fer fora, ja que aquell terreny tenia un propietari i ara havia decidit pujar-hi una casa. Els veïns se'n van alegrar. "Tant de bo ho haguessin fet abans. Si és que viuen com animals, és una vergonya". " I què faran ara?", vam preguntar-li a la mare "Doncs no ho sé, potser hauran de viure sota el pont". Aquell comentari em va fer mal. Al Forat hi vivien malament, però, si més no, era una mena de llar.
La colla de la Sabonera va anar sortint del cau com una processó d'escarabats negres, carregant el matalàs florit i les altres míseres pertinences. Sense dir ni una paraula, van desaparèixer carrer avall mentre les veïnes treien el cap per la finestra per contemplar l'espectacle. Aquell dia es va comentar pel carrer i per les botigues l'important succés, però a l'endemà tothom ho havia oblidat i l'atenció del veïnat es va concentrar en el solar en construcció. Els desvagats es palplantaven a contemplar les obres, mentre feien una cigarreta i especulaven sobre l'edifici que s'estava construint.
Van anar passant els anys i el barri va créixer en totes direccions. Anaven pujant cases i ja no quedaven descampats on collir "catxurros", o caçar papallones i libèl·lules. Els carrers es van omplir de cotxes i la canalla va desaparèixer dels carrers per evitar
els perills que comportava.
Un bon dia, uns vint anys més tard, estava jo asseguda a la sala d'espera del metge. Tenia un número molt alt i vaig treure un llibre de la bossa per entretenir l'espera. Hi havia molta gent a la sala. En un moment determinat, vaig aixecar els ulls del llibre i vaig mirar dues dones que estaven assegudes davant meu. L'una semblava una mica més gran que jo, i l‘altra, podria ben bé ser sa mare. M'agrada, de vegades, observar la gent i inventar-me històries sobre les seves vides. Discretament, vaig mirar la filla. Tenia un rostre agradable, sense gens de maquillatge però pentinada amb una certa coqueteria. Neta i polida, anava vestida d'una manera senzilla, com la majoria de la gent que estàvem allí. La cara em resultava familiar però no vaig caure de què em sonava. He conegut tanta gent!. La mare tenia el cos encorbat i amb prou feines li veia la cara. Tenia el cabell blanc i gruixut, que portava recollit en un monyo baix. Les mans,
de dits nuosos, reposaven plàcidament a la seva falda, i es movien solament quan la filla li adreçava la paraula. Vestia de la manera senzilla i polida de la filla, amb una faldilla i jersei grisos.
Vaig tornar a clavar els ulls al llibre i no els vaig tornar a aixecar fins que, en sortir un pacient de la consulta del metge, la parella de dones es van aixecar perquè ja era el seu torn. La iaia va alçar llavors una mica el cap i vaig poder examinar el seu rostre. La cara, molt blanca, era solcada per desenes d'arrugues i, quan les nostres mirades es van creuar, em vaig quedar bocabadada. Tenia un ull entelat, però la seva mirada no era pas ferotge, sinó dolça, com de iaia tendra. Era la Sabonera! Aquella nit no podia dormir pensant - i alegrant-me al mateix temps- en què havia passat perquè la vida d'aquella dona hagués sofert un canvi tan miraculós. Em va fa pensar també, com la misèria, la brutícia i la marginació poden embrutir tant una persona, fins a convertir-la en poc més que una deixalla humana.