La remor del meu parlar

Un relat de: srta_squitx
Les paraules són fetes per afavorir la comunicació, com més vocabulari més fluïdesa, més matisos, més connotacions i denotacions. Mentida. ¡Qui no s`ha trobat mai immers en un garbuix de paraules sense sentit, intentant trobar un mot nou per aclarir allò dit i no entès, afegint un entrebanc més!

Les paraules... que boniques són quan estan ben dites, quan es pronuncien en el moment just i adequat. Però ai les paraules... que punyents resulten quan es pronuncien sense solta ni volta, inadequadament mal dites.

Com tot a la vida que té la seva polaritat el parlar no es queda enrere i usem la llengua per derrocar o per construir, per animar o per acovardir, per exaltar o per minimitzar...

¿Per a què serveix el llenguatge si tan sols s`usa per divagar fugint de la realitat? De la realitat interna vull dir, que no n`hi ha cap altra de més vertadera per a mi.

A voltes m`agradaria comunicar-me sense emprar paraules, és ben possible, a través de les sensacions transmetre el missatge. Una connexió entre oient i parlant, que ara seria entre cos sentint i cos sentit. No estic parlant implícitament de sexualitat, no, parlo de simple comunicació pensativa i sensitiva, ratifico.

El que ens fa persones, el que ens fa individualment persones, és una mena d`essència que ens embolcalla, que ens vesteix. ¿Com explicar la naturalesa d`aquesta vestimenta quan no es veu a simple vista? ¿Quan a un mateix ja li costa reconèixer la seva textura i color? Jo crec intuir la resposta però no vull emprar paraules per dir-la, recordeu, només puc deixar que la meva resposta silenciosa vibri per l`aire i la rebi qui ressoni amb la subtil remor del meu parlar.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de srta_squitx

srta_squitx

59 Relats

60 Comentaris

35267 Lectures

Valoració de l'autor: 9.63

Biografia:
I la vida, ¿què és? Fenomen i procés, moviment i acció. Però com determinar tenir una vida viva, perquè reconeguem-ho, no tota vida està viva.
I la vida viva, ¿com es viu? Doncs crec que no ens hem de sentir mai completament satisfets pensant haver arribat a la fi, si la fi de la vida és la mort, si us plau, no morim en vida. Que la fi no arribi mai llevat quan l`últim sospir ens apagui el cos.
Viure és anar fent camí, un camí que no cal que traspassi fronteres terrestres però sí fronteres internes.
No oblidem mai que l`ésser humà té capacitat de continu aprenentatge, de contínua superació, però per aconseguir-ho hi ha d`haver la motivació de voler-ho. No dic que tot el voler és sempre el poder, afirmar això és una bajaneria que pot portar a molta confusió al pobre mortal que s`ho creu, no, senyores i senyors, voler no és sempre poder. Però no passa res, hi ha una solució, no voler només una cosa, voler-ne moltes i les que es puguin aconseguir intentar-ho i les que no... sempre ens queda el recurs de l`escriptor, del poeta: sublimem els desigs impossibles de satisfer i transformem-los en bellesa.

P.D. Agraïments a tot aquell que em llegeixi.