La realitat de viure i el somni de voler ser

I

Sóc un cos que pensa,
i una ment que vol,
i algú que es defensa
de no res, tot sol.
Sóc un nan enorme,
i un gegant petit,
i un rebel conforme
amb el que hi ha escrit.
Sóc part d'una imatge,
sóc tot un retrat,
sóc mig personatge
i un adult nou nat.
Sóc fantasma lliure,
i orgullós modest,
en un món on viure
és treball agrest.


II

S'aixeca el teló, i es veu un paisatge verd de fons.
Una veu diu: "Una vegada, fa molts i molts anys,
hi havia un planeta blau, petit, envoltat d'estranys
cossos celestes, i altres planetes, i visions.
Hi vivien, en aquest planeta, molts llenyataires,
i molts porquets, i llops, i nenes amb caputxes vermelles,
i noies pobres, i gripaus, i prínceps, i donzelles,
i ogres, i fades, i bruixes, i mags, i nans cantaires.
Vivien d'il·lusions, d'allò que els nens somiaven,
tot vestia primavera, i els dies eren clars,
els núvols esponjosos enllaçaven terra i mars
i els rius donaven vida per tot allà on passaven.
Era un món de fantasia cenyit a la innocència,
ja que només els infants se n'hi anaven de turistes;
per als més grans, tot això, sols dibuixava les vistes
d'un món de fantasia, de colors i d'indulgència."


III

Potser és això
poder ser quelcom,
somiar en allò
que guarda tothom
quan diu que ja és gran,
que ja sap què vol,
que els camins es fan
per ser en l'estol
algú triomfant.
S'amaga a la ment
l'esperit d'infant,
aquell sentiment
que un Príncep va dir
que resta oblidat
quan tanquem l'ahir
al nostre passat...


IV

S'aixeca el teló. L'acte s'obre amb un nou escenari,
i la veu diu: "Aquest planeta blau, bonic i alegre,
tenia un doble, però marcit i fred com el gebre,
apagat i malaltís com el cor d'un mercenari.
Hi havia molts infants, però creixien massa de pressa,
i en lloc de cotxes, trens, contes, trencaclosques i nines,
tenien rifles, matxets i pistoles per joguines
i només veien la sang que qualsevol guerra vessa.
Potser també, sense cabdills, havien somiat.
Ben segur, de fet, perquè també foren nens i nenes,
i encara ho són avui, però lligats a les cadenes
d'una terra d'odi que sense causa els ha raptat.
No tenen il·lusions, ni alegrances, ni quimeres,
no tenen esperança -tampoc saben què vol dir,
i miren però no veuen la imatge del patir
perquè sols han après d'armes, de líders i banderes."


V

Ser és no ser res
per les cares joves
d'infants que només
tenen galtes toves;
les mans endurides
prenen els fusells,
i marquen ferides
amb trets, com ocells.
Màquines i prou,
no són altra cosa;
la mort és el sou,
d'aquells que fan nosa.
Foren criatures
i criatures són;
mes viuen com dures
bèsties del món.


VI

S'aixeca el teló, i en un marc diferent la veu diu:
"també hi havia una altra cara del segon planeta,
la de joies i diners, i de cars vestits jaqueta,
i d'aquella gent fatxenda que quasi mai somriu.
Caminen amb supèrbia, i amb la cara ben alta,
i no veuen circular ni la gent del seu voltant;
la vista giren per instint, i pensen amb espant:
«ells no tenen educació; dispensem-los la falta!».
Llur oposat és la gent humil i treballadora,
gent que s'embruta, o poc elegant, o que té horaris,
i que pren un cafè a mig matí, llegint diaris,
i opina, sense vot, sobre la crisi venidora.
Els més rics no són feliços només amb la riquesa,
i els humils millor viurien amb un xic més de diner,
cara i creu, imatge vella i rara, joc a refer
mes es manté fresc avui com el verd de la devesa."


VII

Pobresa de rics,
riquesa de pobres;
conflictes antics
de gustos salobres.
Queden en paraules,
endutes pel vent;
són buides les taules
no hi ha Parlament.
Els rics no renuncien,
i els pobres no creixen;
només els denuncien,
els acords no neixen.
Ser és lluita per tots;
els rics per mantenir,
i els humils fan vots
per no sucumbir.


VIII

S'aixeca el teló. Noves llums; comença el darrer acte:
"En aquest segon planeta hi vivien visionaris,
que amb somnis i paraules combatien mals diaris
i cercaven solucions en la bona fe i el pacte.
Es feien dir filòsofs, treballaven les paraules,
evitaven resignar-se i volien un nou món,
on totes les idees despertessin del vell son
de l'ortodòxia i el sentit monòton de les baules.
Molts, amb menyspreu, els qualificaven d'idealistes;
«és neci cercar respostes només en reflexions
i recórrer -afegien-, als déus i a les passions
com ho feien grecs i romans, i ho fan surrealistes».
«Sols volen el blau d'una tarda i els estels d'una nit,
i el verd de les valls, l'aigua dels rius, les ones del mar,
el cant dels ocells, la força del vent, i el sol de far
per un món que hauria de canviar de vestit...»"


IX

Ser és no ser ara
per aquesta gent,
que defuig la tara
amb el pensament.
Ser és voler ser
quelcom diferent,
i demà potser
solcarà nou vent,
i tot canviarà.
Però cal molt més
que un bon xarlatà
dient que el no res
és l'òptim caliu
per encendre el foc
del definitiu
gran canvi de joc.

XEpíleg

-Ben mirat -pensa l'optimista,
no tot és tan dolent com diuen;
sols alguna veu alarmista
que vol fer callar als que riuen
ho veu tot del mateix color...
El pessimista abaixa els ulls.
-Perviu la guerra, hi ha dolor,
i existeixen molts, massa esculls
perquè no hi hagi rics ni pobres,
perquè el diner ja no separi,
perquè no sols quedin les sobres
pels més humils d'aquest mostrari.
-Filosofo, jo, i cerco el canvi,
fes-ho tu, i et sentiràs bé;
sempre trobaràs un recanvi
ben bé sempre... o gairebé.
-Gairebé dius, bon optimista;
admets que és inútil pensar
en quelcom que escombri la pista
dels mals que solen dominar...
-Pel que jo no pugui resoldre
encara queda un instrument;
si bé cap mal no s'ha d'absoldre
podem combatre el patiment...
-Dóna-me'l, si tens el remei!
Sols vull oblidar un moment,
i sentir brillar l'astre rei
i beure d'un nou sentiment.
-Mira les flors, el cel d'estiu,
imagina-te'l si hi ha bromes,
escolta les aigües del riu
i deixa't endur per colomes
missatgeres de pau al món.
Després tanca els ulls i somia
en la llum del sol que ja es pon,
i reprèn altre cop la via
i el camí d'on vares venir.
Torna de nou a ser infant,
fes-te ja el favor de partir
envers aquell país que tant
visitàvem essent petits.
I en tornar a l'acte primer
veuràs que som nadons vestits,
nans enormes a bon recer,
gegants petits, rebels conformes,
parts d'imatges, tot un retrat,
orgullosos guardant les formes,
i fantasmes en llibertat.
Llavors tu desperta't i crida
que l'impossible es pot bastir
i que tots, amb la nostra vida,
també hi podem contribuir.


Mai hem de permetre que les nostres pròpies contradiccions desterrin els somnis, ni les il·lusions, ni els colors de quan érem infants.
Perquè podem i hauríem de tornar a ser-ho...