"La Queta"

...un relat dur pel contingut, una vida difícil i un final que et fa pensar. Felicitats.

Una abraçada!

però pel fòrum no t'he pogut localitzar, et volia recordar que has d'indicar el teu relat per a la següent ronda del taller. Ho pots fer mitjançant el fòrum o si ho prefereixes enviant-me un mail.

Salut i perdona les molèsties.

Per cert, t'he deixat una nota d'aclariment damunt el teu comentari al meu relat... No sabia si la llegiries en cas de penjar-la al Fòrum i no em resultava gaire procedent deixar-la aquí.
Si vols tornar cap al meu text, pots llegir-la quan et vingui més bé.

Espero que el vent que bufa i bufa et porti la meva abraçada,
Uq

Hola, mjesus, guapíssima!
Quant de temps ha passat des que vaig llegir per primer cop aquest relat!
No en sap gens de greu tornar-me a reunir amb ell i tenir una xerradeta, a partir de la coincidència que ens regala el Taller i amb la confiança que ens ofereix el pas del temps... Bé, doncs, anem per feina recuperant el comentari que ja vaig fer-li en el seu moment i mirant-me'l amb ulls d'ara mateix.

El primer que vaig destacar en coneixer aquest text és la seva estructura circular, ja que acaba on havia començat... amb la Queta a terra, cridant "Malparits!"
Em va semblar que d'aquesta manera s'afavoria una segona lectura, ja que en arribar al final, pots tornar al començament i entendre i paladejar cadascuna de les pistes que s'havien ofert prèviament de cara al desllorigador final.
Continuo afermant-me en aquesta impressió!

En totes dues escenes, la inicial i la final, veiem la protagonista patint: és una persona que maleeix, una dona que espera quelcom. En mig del dolor que sent i d'un remolí d'imatges imprecisses, no recorda massa ni com, ni quan, ni perquè...
Queda molt i molt clar que viu una "vida estranya, solitària i denigrant": has utilitzat adjectius contundents i definitius, que a més adquireixen una especial dimensió pel fet de ser col·locats així, ben junts i seguits, constituint una descripció breu però rotunda.

Crec que un dels mèrits de la narració és que no intentes fer la Queta ni agraciada ni agradable, les descripcions d'ella i les seves robes no la fan gens atractiva... però en canvi amb alguns petits detalls i amb una tendresa agria, la fas molt humana, molt creïble, molt real, molt forta la seva mirada que ens crida, des dels ulls i la gola d'ella i a través de les paraules teves...

Un parell de cosetes que m'han xocat et proposo per si et fa servei:

Primera: He trobat una cacofonia que potser si s'evitessis faria que la prosa resultés més fluida: "un remolí d'imatges sense fi, giren en el seu magí." . Com a suggeriments, "sense fi" podria ser substituit per "que no s'atura, o que no acaba, ..." o "en el seu magí" per "en el seu cap, en la seva memòria, ..." resultant una frase com ara "un remolí d'imatges que no s'aturen giren en la seva memòria... " (segur que tu escriuríes una de més precisa!).

Segona: Miren la frase: "Alguns en tenien prou, per uns quants duros, amb un cos calent, s'havia deixat acaronar fent-los gaudir del sexe; també recorda haver treballat als llocs més insòlits, en una església, o sota les grades d'un camp de futbol."
Jo l'hauria ordenat i puntuat d'una altra manera, com per exemple: "Alguns en tenien prou amb un cos calent per uns quants duros i ella s'havia deixat acaronar prestant-los el seu sexe per a què en gaudissin. També recorda haver treballat als llocs més insòlits: en una església, sota les grades d'un camp de futbol..."
Em sembla que si dius "s'havia deixat" la dibuixes en una posició passiva, per això en lloc de "fer-los" que suposa una major iniciativa, jo utilitzaria un verb com prestar-se o abandonar-se o lliurar-les... per incidir en aquest abandó de la dona a mans dels clients.

Una dona que amb la mirada, escridassa i amb el seu crit ens mira...
Ha estat un plaer tornar a llegir el teu text!

Aprofito aquesta coincidència en el taller per enviar-te una forta abraçada,
Unaquimera

Hola, mjesus!

El teu relat m'ha semblat força aconseguit. Intens, ben narrat, amb alguns passatges potents.

Deixa'm fer-te, però, alguns apunts d'estil:

La frase "un remolí d'imatges sense fi, giren en el seu magí" em sembla cacofònica (remolí, fi, magí...).

Jo, potser és una mania, li tinc fobia a les cometes. La Queta és la Queta, sense cometes. Les trobo innecessàries...

Encara que s'enten, la frase "més d'un escup les seves petjades" la trobo incorrecte. Literalment, els tipus estarien escupint petjades. No se, jo hauria posat "escup quan ella passa" o alguna cosa similar...

Aquest pasatge: "Recorda però, que quan era jove els homes la desitjaven. Alguns en tenien prou, per uns quants duros, amb un cos calent, s'havia deixat acaronar fent-los gaudir del sexe" el trobo, de llarg, el més fluix del relat. Perquè, sí, s'enten. Però el trobo mal puntuat i una mica confòs. Ara que ja no estaves sotmesa a la tirania dels mots establerts pel repte, crec l'hauries de refer i treballar-lo una mica més. Potser posant un punt darrere de "cos calent" i ampliant una miqueta més tot el passatge per donar-li més solidesa i significat.

Tal com la descrius, la Queta és una puta de poble. De poble no massa gran. Llavors, el tema del proxeneta (vaja una parauleta, també) no l'acabo de veure del tot...

No és "a les afores" sinó "als afores".

Per què el seu rostre pàlid contrasta amb els cabell grisos i bruts? Si fos rostre net ho entendria, però no crec que la palidesa contrasti, precisament, amb el color gris. No sé què et sembla a tu...

Tal com descrius la seva vestimenta, no acabo d'entendre com una puta professional pot pretendre captar clients. Val, sí. S'ha fet vella i lletja, però l'ofici és l'ofici,no?

I per acabar... aquest final, amb els nois apunyalant-la com si estiguessim acomplint una espècie de missió. Això que et dic és molt personal, eh? Em refereixo a que pots llegir-ho o prescindir-ne directament, però no m'acaba de cuallar. Suposo que tornaves a estar condicionada pel tema dels mots, però quan el penges a RC el pots millorar, completar. No sé si m'explico...

En fi, això és el que he vist que m'ha semblat que es podia millorar. Espero haver-te estat útil.

Una abraçada!

Et deixo el comentari que et vaig fer en el seu dia, al repte.
Crec que has desenvolupat un molt bon relat, per la forma i el contingut. El final fa mirar enrere. Un personatge que no fa mal a ningú, es veu colpejat de tota manera i és titllat d'antisocial, quan en realitat és o al menys ho intenta, una persona (sovint oblidat aquest concepte en el món de la prostitució). El relat té carrega emotiva i frega la pell, et felicito sincerament. M'ha fet molta gràcia però, el títol, el nom de la dona... suposo que ja saps per què.
I tot amb l'objectivitat de qui observa, opina però no jutja...

angie

Un relat amb estructura circular, pel que veig, que comença i acaba on havia començat... amb la Queta a terra, cridant "Malparits!" Quan arribes al final, pots tornar al començament i entendre i paladejar cadascuna de les pistes que oferies prèviament de cara al desllorigador final.
I en totes dues escenes, una protagonista patint, una persona maleint, una dona esperant... en mig del dolor i d'un remolí d'imatges que, per una altra banda, no recorda: ni com, ni quan, ni perquè, però que en canvi queda molt i molt clar que viu una "vida estranya, solitària i denigrant": adjectius contundents i definitius, que a més adquireixen una especial dimensió pel fet de ser col·locats així, junts i seguits.

Crec que un dels mèrits de la narració és que no intentes fer la Queta ni agraciada ni agradable, les descripcions d'ella i les seves robes no la fan gens atractiva... però en canvi amb petits detalls i amb tendresa agria, la fas molt humana, molt creïble, molt real, molt forta la seva mirada que ens crida, des dels ulls i la gola i des de les teves paraules...

Bon relat, mjesus, estic encantada d'haver-lo llegit i d'haver-te retrobat ( fora del Fòrum ).

Una abraçada ben sincera,

Una quimera