La princesa de la revolta

Un relat de: La Princesa Mononoke

La princesa de la revolta
Trencada, tolida, incompleta, esguerrada, difusa, silenciada, desplaçada, capgirada, transformada, penosa, desfigurada, tancada, torturada, finada, luctuosa...
... empresonada, he viscut set anys de la meva vida empresonada, encara recordo com si fos ahir aquells homes... aquelles bèsties... grapejant els meus pits, bavejant la meva pell, foradant el meu sexe amb el canó d'una pistola, ofegant els meus crits, desfigurant la meva cara, corrompent el meu plor, condemnant el meu orgull, afusellant la meva ànima, afligint el meu cos, sentenciant de mort la meva vida...
Jo li repetia que defensés la seva innocència, que no podien matar-me, que podien deixar-me mig morta, però que no podien matar-me del tot, perquè se'ls hi giraria en contra... però ell no va poder suportar veure com em forçaven, em violaven, em trepitjaven i m'esgavellaven la vida a cops de porra. Es va declarar culpable.
Si visquéssim en un estat de dret on la declaració sota tortura no fos vàlida no sé què hauria passat, però com que no és així, el van condemnar per col·laboració amb banda armada, a mi de rebot també per encobriment.
Jo sempre m'havia mirat el conflicte des de la barrera, i ara formo part d'ell. En una de les meves escapades cap allí vaig coneixe'l, era agost i ens vam creuar les mirades en un concert de Sorkun a la Plaza del Machete... ens vam fer més que amics, però ens separaven 500 km i vam triar de deixar-ho només en amistat, n'estàvem força l'un de l'altre, ens trucàvem sovint i també ens escrivíem cartes, jo pensava cada dia en ell perquè als diaris sempre hi havia alguna notícia relacionada amb el conflicte. Quan el Tribunal Suprem va declarar com a "terrorista" la organització juvenil on ell militava, em vaig espantar molt, sabia que el podien tancar qualsevol dia, sense cap motiu coherent, a la vegada que pel cos se'm va remoure una ira desconeguda, i una impotència difícil de contenir, la tesis de que "tot és terrorisme" va ser acceptada en sentència ferma per primera vegada. Una injustícia desmesurada. Ell sempre va voler protegir-me, no li agradava parlar del tema, i menys per telèfon, només en feia alguna referència en alguna carta o quan algun dels seus amics havia estat detingut. Per ell viure dins el conflicte era tan normal que moltes situacions que a mi m'encongien el cor, ell les encarava amb decisió. Jo només tenia el referent del Juanra, el Diego o la Laura, ell en tenia més a dins que a fora, i moltes vegades em costava de gestionar la meva actitud davant tot plegat, sovint acabava plorant davant la impotència de saber que hi havia gent tancada injustament i que jo no hi podia fer gairebé res. M'agradava escriure cartes a la Laura, aleshores ella estava esperant un fill i més que mai necessitava el suport dels de fora, i frisava per tornar a veure al Juanra dalt d'un escenari, aquella cançó, "No te rindas", s'havia convertit per mi com en un himne... quants dies, mesos i anys somiant el moment en què sonés la primera nota d'un altre concert de KOP... un moment, però, que mai vaig poder viure, una nit la meva joventut es va tallar d'arrel i es van trencar tots els meus petits i grans somnis, els meus projectes professionals, les bones estones amb els amics i amigues, la meva relació amb la família, la meva vida associativa, les festes majors i concerts del cap de setmana, les excursions a la muntanya, els partits de futbol,... la meva feina, la rialla de l'Em, els petons de l'Alba, el meu programa a la ràdio, els cafès amb la Montse, el so de les gralles, les abraçades del Litus, l'empenta del Tais, els vespres a la piscina, els consells de la Maria, l'oli de Siurana, parlar de sexe amb la Cèlia, els cereals de cada matí, les classes d'euskera amb la Sònia, els dijous al cine club, tenir l'agenda plena, la truita de la mama, dormir amb el meu germà, tornar de la feina a casa amb el Sergi, la cervesa de barril, les nits d'estiu, l'aigua gelada del riu, les converses de política amb l'Albert, la tremolor del folre, les pica-baralles de futbol amb l'avi, els esmorzars amb els meus companys de feina, la meva amanida de síndria, els contes de fades de l'Irene, cremar una carretilla, les ballaruques amb la Marina, nedar fins a la boia, la màgia de la Míriam, els mails del Roger, la meva nina, la nit de Sant Joan, el meu somriure.......... tot va esvanir-se d'un sol cop, d'una martellada letal.
Una nit, un ramat de policies van tirar avall la porta del meu pis, jo dormia... van emmanillar-me de mans i peus, a patacades em van deixar mig inconscient, van arrossegar-me fins a una furgoneta, van tornar a apallissar-me fins que vaig perdre la consciència del tot, l'últim que recordo d'aquella nit és com un mal insofrible em retorçava els ovaris i un broll de sang tenyia de roig els pantalons grocs del meu pijama... em pensava que havia rebentat per dins i en sentir aquell esclat de dolor em vaig desmaiar.
Quan vaig recuperar els sentits estava estirada al terra d'una cel·la, em van portar fins a una sala on hi era ell, també emmanillat de mans i peus, tenia la cara molt blanca, el cos ple de blaus, i els ulls vermells... plorava, mai l'havia vist plorar... va dir-me: Beti aurrera, printzesa!!
Llavors va començar l'espectacle, la nostra tortura es va allargar fins que ell es va declarar culpable.
Havien trobat fotos nostres i les cartes que li escrivia a la seva habitació, estava clar que jo era un dels seus punts febles... Van aconseguir que es declarés culpable... sense ser-ho. Van guanyar un triomf més per la llista... una equivocació més a la llista... ens van condemnar per crims que mai vam cometre.
Han passat set anys des d'aquell dia, després de sentir com, entre sanglots detonants, es declarava culpable per alliberar-me d'aquell patiment, el meu cor es va resoldre i va alliberar un sentiment que retenia. En aquells moments, a 5 metres d'ell, els 500 km que ens separaven i frenaven la nostra passió, van perdre tot sentit. Sentia els batecs del seu cor, accelerats, que m'empenyien a estimar-lo, em moria per abraçar-lo, per sentir la seva escalfor de prop, eixugar-li les llàgrimes,... però se'l van endur a batzegades... tanmateix a nosaltres només ens va caler una mirada per fondre les nostres vides en una. Ens vam casar al cap d'un any perquè així tot seria una mica més fàcil. Va ser una cerimònia molt senzilla, no podia venir gaire gent, però vam poder cantar una cançó i ens van deixar entrar flors... Vam rebre moltes cartes d'amics, coneguts i també de gent que no coneixíem, es va organitzar una marxa de torxes i un concert per celebrar-ho!!! Mai m'hauria pensat que no podria anar a la festa del meu propi casament.
Avui surto en llibertat, bé, avui sortim en llibertat... tenim una nena de 2 anys, la Iraultza, qui m'empeny a viure cada dia i a seguir lluitant. I a dins meu en porto un altre, el Miquel, que naixerà d'aquí a dos mesos i mig, aquest nen em fa especial il·lusió perquè serà el primer que tingui en llibertat.
Al meu company encara li queden alguns anys, però serà diferent, entre els nens i jo anirem construint un futur per tots quatre, per quan ell sigui lliure intentar viure feliços.
Tinc por, molta por, avui seré alliberada, però la por se m'aferra i em fa sentir encara més encadenada. Ara res ja no tornarà a ser com abans, tot i que tothom sàpiga que vaig estar empresonada injustament, sé que part de la societat no m'acceptarà i hauré d'aprendre a viure amb la condició d'haver estat una presa política, amb els avantatges i els inconvenients que això comporta... Ara més que mai em sento amb forces per a seguir lluitant per un món més just i pel dret a decidir de tots els pobles, les meves armes no seran ni les puntades de peu, ni les porres, ni les pistoles, ni la tortura, no he cregut mai en aquest tipus de mitjans, que l'únic que em provoquen són fàstics i repulsa, no vull tenir res a veure amb el que em van fer aquell ramat de policies, no penso venjar-me amb la mateixa moneda, jo sóc més intel·ligent, no sóc cap animal... el meu kalasnikov és la democràcia real. Sé que hi ha molta gent que m'està esperant allí fora, però també sé que hi ha molta altra gent que preferiria veure'm morta... la incertesa de no saber quantes oportunitats em donarà la societat, em crema per dins... He de refer la meva vida, embarassada, amb una nena de 2 anys i un marit a la presó... Aquí dins he acabat el doctorat i m'he llicenciat en polítiques i economia... però sé que tinc una taca que empastifa tot això, la presó. Cap pres, rep el suport complet de la societat quan surt en llibertat, aquesta no està preparada per a acceptar i assumir la reinserció. Ningú en la propaganda política, en els mitjans de comunicació ni en els programes educatius no inclou l'explicació del significat i el benefici de la reinserció... Jo mateixa, abans d'aquella nit, no tenia consciència que fos tan fàcil anar a la presó, si tots prenguéssim consciència que acabar a la presó no és tan impossible com sembla, no tindríem tanta set de ser venjats i ens agradaria tenir una altra oportunitat... però què carai!! Però si ni tan sols la vaig tenir aquella nit que aquelles bèsties van tirar avall la porta de casa meva... la tindré ara?... La presó doblega de forma transitòria la voluntat de qualsevol reclús i li imposa una identitat estigmatitzada i culpable. La presó ensenya molt bé tàctiques de soledat i a oblidar per complet el significat de solidaritat i d'empatia per l'altre. La violència d'una presó converteix una persona, que és un ésser social, en un individu de mercat, solitari i calculador, indiferent a tot allò que té a veure amb la seva satisfacció. Aquí dins només he pogut veure la perpetuació de delinqüents... res de reformar persones... tot el que envolta la presó és fosc, creuar el llindar d'un centre penitenciari és fer un pas cap a un espai tancat en què la violència està molt present... Els primers mesos van ser molt durs, aïllada d'altres preses polítiques, les preses socials van t
orturar-me... Sort en vaig tenir de les preses llatines, van protegir la meva integritat física i psíquica... Aquest lloc, que suposa que serveix perquè les persones deixin de ser delinqüents, és un món en què la primera norma que s'ha d'aprendre és la desconfiança... va ser la única clau que vaig tenir per a sobreviure. En els darrers anys les lleis han anat pervertint el servei de reinserció social, s'han fet desenes de reformes legals i totes han anat retallant les possibilitats de rehabilitació, accentuant la duresa. Les decisions sobre permisos i canvi de grau ja no les prenen ni els educadors, ni els assistents socials, ni psicòlegs,... ningú que tracti a la persona en el seu dia a dia i la coneixen, ara les prenen càrrecs burocràtics de la presó, més distants. Algunes decisions del jutge de vigilància s'han passat a jutjats centrals, s'ha abolit la possibilitat de redempció de penes pel treball, s'ha establert que certs beneficis de la vida penitenciària no es puguin aplicar fins que el pres hagi complert la meitat de la condemna, les mesures alternatives a la presó, com la llibertat vigilada, avui molt facilitada pels xips electrònics, s'apliquen molt escassament... en fí, que en comptes del tractament personalitzat, dirigit a obtenir la rehabilitació de la persona, es passa a mètodes burocràtics, freds, que van sobretot a reprimir i a mantenir la repressió.........
.....................................................................................................
.............................................................................................
...............................................................................
..............................................................
La meva por persisteix.

Tanmateix, tot i la por, el sol seguirà sortint cada dia... beti aurrera, printzesa!!



A l'Ibon
...no te rindas, Ibon resiste...

Comentaris

  • Ja ho saps... sempre endavant![Ofensiu]
    Capità Harlock | 20-08-2007

    Avui... primer dia de feina, la UAB sembla un desert, no hi ha absolutament ningú al departament...s embla ben bé una pel·lícula de por... d'aquelles en que els fluorescents s'apaguen cada vegada que fas una passa i de fons se sent una música angoixant. Tot això no deixa cap racó per l'alegria, i més sabent que a l'estiu la festa està al carrer... amb una cervesa a la mà, bona companyia i una conversa com les que sempre tenim... intentant arreglar el món, o el que és més difícil, fent que la nostra geografia de trinxera algun dia estigui a "línia del frente". Amb tot això i moltes altres coses a la ment he anat rellegint el teu relat, ja per tercera o quarta vegada, i quan he acabat he tornat a pensar en els moments d'estiu que ens han quedat pendents... amb una mà als núvols i una altra al cor! No m'ho tinguis en compte, ha estat (i està sent) un estiu força complicat... però ja saps que sempre em quedaran forces per recordar que estàs en algun lloc gaudint del que estiguis fent, amb un somriure d'orella a orella i que els dos estarem esperant el moment per tornar-nos a abraçar! Molts petons princesa!

    Litus!

  • Que res t'aturi princesa[Ofensiu]
    indadaptada II*II | 18-07-2007

    Felicitats pel relat és molt impactant, transmet molt bè el que es sent en aquests casos. Sembla mentida que avui en dia en un estat on teòricament la "democràcia" n'és la protagonista succeixin episodis com aquests dia rera dia, la repressió és la seva única i valuosa arma. És per això que hem de mantenir-nos ferms i constants en la nostra lluita perquè després de 300 anys batallant la llibertat ha d'estar a la cantonada només fa falta creure-hi i lluitar per ella, mentrestant seguirant havent-hi milers de princeses.

  • Lilith | 30-03-2007

    M'estimo més pensar que la història no és biogràfica, tot i saber que històries com aquestes passen aquí. Quina democràcia tenim? I els Drets Humans? I per què callen aquells que saben que les seves paraules podrien canviar alguna cosa? Jo també crec en la lluita pacífica però a vegades em sembla que no utilitzem prou les eines al nostre abast. Aquest relat em sembla una magnífica manera d'exposar a la llum fets com aquest. No sé pas què podríem fer. Una abraçada.

  • Impactant.[Ofensiu]
    Jere Soler G | 30-03-2007

    No sé si és biogràfica, o si és la narració d'uns fets reals, però el que et puc assegurar és que m'ha arribat com si ho fos.
    M'ha commogut la voluntat de la protagonista de no pagar amb la mateixa moneda els qui li han fet tan de mal. Crec que en el món que vivim continua existint la tortura encara que es negui. Sé de gent que l'ha patida i a qui no creuen. Sé d'un polític que va ser president d'un país que va haver de rectificar una frase per culpa d'una trucada, perquè en aquest país encara que ho pensis, no pots dir que sospites que la tortura es continua exercint. Sé d'un avi, lluitador històric per la pau i la llibertat dels pobles, que no fa pas gaire va anar a la presó amb setanta anys per parlar.
    Animo a la protagonista, si existeix i és real, a què camini pels camins de la no violència. seria trist que es tornés violenta per culpa dels violents oficiosos.
    Diuen que no queda bé fer-se propaganda; però m'agradaria que llegissis el meu relat "Eusko Gudariak" que proposa una lluita no violenta en un futur potser utòpic, potser impossible. Però crec que la no violència ha estat demostrada com una arma útil, com la única arma útil, per personatges increibles com Luther King o Gandhi.
    Salutacions i felicitats per l'obra. La manera com l'has escrita, m'ha fet vibrar.