La primera canícula

Un relat de: bufanúvols

Aquesta tarda, mentre dinava a un xinès,
ha entrat una noia que s’ha assegut davant meu,
vull dir, a la taula de davant, i ha encès un cigar.
Com que era atractiva, no podia evitar mirar-la
sense poder dissimular el meu amor estrany
pels seus ulls foscos i el seus cabells també foscos,
contrastant amb la blancor de lluna de la seua pell.
Tot això no té importància, però m’ha dut a recordar
que hi ha al món una noia que estimo i desitjo
i que té els seus ulls tristos i els seus cabells de nit.
No se on para, ara, però conservo el seu telèfon.
I ves, ara és allò d’apropar-nos poc a poc a la nit
amb la companyia de la veu de’n Ken Boothe
i recordar allò que si sóc un “soul man”, vull dir:
allò que una volta em digué una tortosina
vestida tota de lila, ballant massa borratxa.
La recordo sovint quan escolto en Boothe.
Aleshores jo estudiava i treballava a un pub,
els divendres, prop del poble on vaig néixer.
Tot això no té cap importància. Són banalitats,
pensaments calidoscòpics, una sageta al cel.
Però ara em fa pensar en aquelles tornades a casa
a trenc d´alba, cansat, per la carretera deserta
dels arrossars i, terra endins, els oliverars,
en la primera llum blava dels matins de dissabte.
"The first time ever i saw your face", potser escoltava.
No ho se, no se moltes coses. Jo no se res,
però de molt menut triava l´arròs amb ma iaia.
D'un sac trenat, un bací del cereal en treia
i m'entretenia aixafant els corcs que hi havia.
Sovint recordo aquesta imatge, tan llunyana:
els corcs negres esclafats pel meu dit
i un plat de terrissa amb l'arròs per coure.
Encara vivia mon iaio, lo tio Solà, i venia suat,
descamisat, somrient, amb un cigar als llavis.
"Avant". Deixava la gorra damunt la taula
i en el repòs s'embadalia mirant el llimoner del pati.
Jo dinava amb mons iaios, quan era un marrec.
No ho se. Una cosa porta a l'altra. Ja me n'adono.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer