La P.H.A. dels mosquits.

Un relat de: tapisser
Noranta-tres graons són els que separen el nivell del mar amb el meu pis. De vegades, quan pujo cansat, que cada cop és més sovint, intento la juguesca de despistar el compte i saltar-me'n una vintena però sempre sóc reprovat, descobert i renyat. El meu Pepito Grillo personal està sempre a la guait, concís i insubornable.
M'allunyen del carrer aquest nombre ampli d'esglaons que, de manera impertorbable hi són sempre, crec que inclús quan no miro.
Un dia, amb l'amo del pis, vaig deixar anar (com qui no vol la cosa) un comentari irònic referit a un ascensor i encara riu ara. És molt de la broma el senyor.
Un dijous, que no era Dijous llarder (segur que ho recordaria) em va venir de gust menjar botifarra d'ou com aquella d'abans. Vaig recordar una cansaladeria (ara en diuen "La boutique del porc") on fa uns dies en vaig veure unes de bon aspecte. Endemés vaig considerar que com que no era la data on aquesta menja és més popular potser la podia comprar sota preu.
Ep!, que sóc català, jo!
Vaig rumiar-m'ho llargament i al final vaig decidir de baixar els noranta-tres graons, sabedor com era de què després els hauria de pujar i si feia trampes a l'hora de tornar em delataria el cabró del grill.
Vaig abillar-me amb peces de roba còmodes que donessin llibertat als meus moviments de baixada i pujada, vaig agafar el bastó, tancar les portes de la galeria, que donen a patis interiors i intrèpidament em vaig llençar, després de comprovar que no em deixava les claus, escala avall.
Abans de marxar i, recordant la nit de disputes, picors, records pels familiars (concretament les mares) dels mosquits que m'havien picat i les faves que encara donaven testimoniatge del nostre afer nocturn, vaig optar, a manera d'escamot bèl·lic a ruixar el pis amb insecticida més o menys com fa la casa Monsanto amb el Glifosat o el Lasso.
Era estiu i el "caloret" que per alguns és font de vida, per a mi era font de conflictes. Vaig arribar al carrer talment com si hagués fet el descens amb un rai i com si l'escala s'hagués volgut transformar en un ràpid riu Pirinenc: Xop.
Començo la Marató de viatge accidentat fins a arribar a la Cansaladeria, però res que valgui la pena ressenyar, contant que el mes d'Agost a certes zones de L'Eixample és com el Gobi quan estava fent les oposicions per a treure's el títol de desert.
Això si, fent servir els "guiris", com fa uns anys els esquirols feien amb els arbres, pots anar des de casa fins a la cansaladeria sense tocar terra, només trepitjant-los i saltironant, ara un alemany ara un francès... és divertit.
Ja de tornada i, després de donar les gràcies a Jahvè per què el "tocinaire" no feia vacances, em vaig predisposar per pujar els noranta-tres "mini cims".
A mitjan trajecte, tinc el costum de fer una pipa de tabac holandès que ja porto carregada d'antuvi, tot llegint el diari, però aquell dijous, no llarder, no ho vaig voler fer, tenia pressa en arribar a replans propers al meu des d'on poder escoltar amb claredat aquella remor que, de tant en tant, sentia i que semblava procedir del quart.
Encara no tenia la bufadera posada a ritme que ja les cames em volien dur escala cap a dalt, tant era el neguit del fet que estava a punt de descobrir alguna cosa estranya.
Efectivament, quan vaig descavalcar del cansament de l'ascensió vaig sentir una fresa llunyana, una freqüència sonora d'aquestes que no totes les oïdes senten, com si cent mil persones parlessin molt baixet després d'experimentar el sabor del gas heli en ser empassat.
Vaig pujar l'últim replà de puntetes, sense fer cap soroll que em delatés, els ulls de la meva cara, entre els barrots de les baranes, es miraven l'escena amb l'absència, de qui està amagat, no volent creure el que estaven veient. Un grup nombrós, d'uns cent trenta individus, cridava (al seu nivell) consignes en contra de l'expropiació forçosa que el matamosques havia fet en llur habitança.
Eren els mosquits varis, que jo havia foragitat de casa a cop d'esprai, no ho havia d'haver fet, però ara ja era tard per lamentar-ho.
Famílies senceres, moltes d'elles amb canalla, es trobaven al carrer, quants individus haurien mort sota la fortor esgarrifosa de l'insecticida!, em vaig voler posar en el seu lloc però no hi cabia. Corrues ben formades de sis o set manifestants portaven pancartes amb les inscripcions habituals de la P.H.A.:
-Aquest inquilí ens enganya i estafa!
-D'aquí no ens podreu treure!
Paparres i xinxes tancaven la concentració, eren les més persistents i les encarregades (es va decidir en assemblea) de rebre als senyors del jutjat i del laboratori quan vinguessin a fer-los fora.
Minuts de tensió. Els antiavalots no feien acte de presència (jo sempre he cregut que per no pujar l'escala) i el núvol tòxic es va començar a dissipar, és a dir que això d'"eficacia provada" i "los mata bien muertos" res de res, motiu per al qual es va parlar (en assemblea) d'una denúncia per publicitat enganyosa, la qual cosa, al final no va tirar endavant.
Després de tot això, des d'aleshores, no he tornat a sucar cap paret amb líquids que jo mateix no em pugui beure, tinc uns episodis llargs d'urticàries i dermatitis no gens agradables a la vista, i al meu interior només faig que recrear l'escabetxina que vaig fer amb part d'aquelles famílies.
Sóc feble, ho sento.

Comentaris

  • Desnonament il·legal!!![Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 04-03-2018 | Valoració: 10

    Es pot saber qui ets tu, arrendatari capitalista, per a fer fora a tots els teus llogaters amb canalla i padrins indefensos? No et dóna vergonya? I, a més a més, utilitzant mètodes violents i perillosos? Es que no tens cor? Esclar que ells s'han de defensar convocant assemblees i tota classe de procediments contra tu. No tens dret a fer-los fora i deixar-los sense un habitatge digne on veure créixer llurs fills. A això se'n diu abús i especulació. Tu vols ocupar tot l'espai i desprendre't dels pobres animalons, fills de Déu i de sant Francesc d'Asís, que hi tenen tot el dret a estar-se a casa teva.

    Que no me'n assabenti jo que ho tornes a fer i, sobretot, ni se t'acudeixi pujar-los el lloger!!!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: