La novícia

La novícia


A bon pas dos cavallers precedien quatre mules carregades amb dones cobertes per caputxes d’estamenya negra. En interrompre en el prat les vaques van girar el cap envers la comitiva, sense moure gens el cos. Per una simultaneïtat animal les dones van mirar les vaques cosa que va deixar el seu rostre obert a la mirada del vailet. E pastor va reconèixer els ulls alegres de la pèl-roja criada del Cosdelatorra, els llavis granats i molsuts de la jove de can Olinagiberta, el nas petit i arremangat de la petita del Noguer, i el serrell negre carbó de la mitjana de can Puigcoté.
El vailet, de rostre estret i nas llarg, deduí que els dos cavallers anaven a donar-se el benefici carnal amb elles. La comitiva es perdé de la vista del vailet després del revolt de l’alzina surera.
Només la luxúria adolescent podia aconseguir que el vailet s’aventurés en una nit que seria tenebrosa. La seva imaginació reproduïa imatges de sexe, de les quals el fet de ser-ne sabedor podia donar una gran recompensa carnal. Per això a grans gambades es va endinsar en una boja persecució; s’amagava rere els arbres, les roques i els matolls perquè no se n’adonessin. Els crits d’una babeca el van avisar que la nit ja era mestressa, llavors va pensar en el prat de Vivers. Una fredor li va recórrer el cos: el seguici anava pel puig de la Cau cap al prat de Vivers a trobar-se amb el diable. Pensà que allí farien la reunió en què el dimoni en forma de boc posseiria les noies. Tot tenia una explicació coherent per al vailet que estava segur del fet que els dos cavallers eren diables; probablement en Pere Botero i en Birrombau. Quina imatge tant bestial, però si era descobert quina fi tant terrible: se l’emportarien cap a l’infern on seria cremat i martiritzat eternament. La sort estava llençada, ja no podia tirar-se enrere havia de seguir. El sol fet de veure despullada la jove de can Olinagiberta valia prou la pena per jugar-se l’infern.
En arribar al pla de la Vaca va veure com una filera de llums venia de la part del Serrat de la Closa. Serien més bruixes que anaven a lliurar-se al diable. –rumià el vailet. Va seguir els llums que per sorpresa seva van agafar el camí de la font de la Mà de l’Om. Els roures i els pins, il·luminats per les, torxes, semblaven en si mateixos diables gegantins que estenien els braços.
La filera de llums va entrar a l’era del Puig de Vivers, on els gossos cridaven de valent. El vailet va entrar gairebé enganxat a la cua d’una mula. Cavallers i noies van descavalcar de les cavalcadures, mentre que la gent del Puig de Vivers els donava mostres d’alegria.
–pensava el vailet, mentre s’amagava rera un paller. Quan les cavalleries i la gent van estar a resguard. El vailet va veure que hi havia llum en una finestrella. D’un salt va quedar sota, va aixecar el cap. Dins l’habitació el rector, en Berenguer de la Rovira, deia el rosari. El seguien dones i homes agenollats tot murmurant les lletanies. La claror del llum d’oli donava de dret al rostre blanc de la jove de can Olinagiberta que mostrava un somrís pietós. Enmig de totes les noies la Maria del Noguer portava el rostre cobert per una mantellina. El vailet va pensar que tot era molt estrany per això va restar a l’espera d’esdeveniments. Quan el rosari es va acabar, cadascú se’n va anar i el llum es va apagar. Es va fer el silenci. El vailet va adonar-se que s’havia equivocat: aquella nit no veuria res de res. La situació en què s’havia ficat li va entrar com una llosa: no podia tornar a la cabana i estava molt cansat. Va fer un forat en un paller i allí dins, resant i demanant perdó a Déu va passar la nit. Quan el gall va fer el primer cant d’un salt va sortir del paller i va córrer cap al seu prat.
En arribar va veure les vaques ajagudes sobre les prades que no eren més que un vast jardí florit de margarides. El sol, viu i calent, feia cantar les aloses i semblava atreure-les endintre el cel, de tant com s’alçaven dretament i volaven altes. Es va ajaure sobre la gespa i va romandre així una bona estona. Va sentir els picarols dels guarniments de les cavalleries: eren el cavallers i les noies que tornaven, però aquest cop eren cinc les noies. Es va posar al costat del camí per saludar
-Bon camí –cridà amb els braços estesos.
-Gràcies pastor –contestaren els cavallers.
-On aneu, amb tantes noies?
-Anem a portar la Maria al convent de les Clarisses, on començarà a fer de novícia –li va contestar un cavaller ros que tenia els ulls verds. Des d’aquell dia, el vailet quan veia noies es persignava.