L'alegre espellonada

Un relat de: xavier valeri coromí
Després de l’estiuet de Sant Martí, amb les primeres fredorades a les cases de pagès es feia l’espellonada. Les cases grosses reunien més gent i feien la feina en un sol dia , però les petites i les mitjanes ho feien en diverses jornades. El darrer dia la casa beneficiària feia el quartó, un sopar complet; de Festa Major.
Mentre durava l’espellonada els pagesos casats parlaven de les collites i el bestiar, mentre que els fadrins i les fadrines es picaven l’ullet i parlaven del ball del diumenge. Asseguts sobre els pallons de la terrassa de la masia, quatre noies amb les faldilles esteses i quatre nois amb la gorra al cap anaven traient els pellons de l’espiga, a la qual en deixaven dos per poder fer els manyocs. El tènue llum que donava clars i foscos als rostres dels joves de manera que els ulls vius de les noies i el somrís dels seus llavis molsuts era l’única cosa que veien els fadrins. Mentre que elles només els veien les dents blanques, els nas i els ulls brillants dels nois. En Manel tenia rostre bru, per la qual cosa semblava que li brillessin més els ulls. En Manel va començar a cantar: A l’horta del meu pare,/ que visca l’amor!/ Tots van contestar: un roseret hi ha; / que visca la rosa! / Tots: un roseret hi ha, / que visquen les roses del roser/.
Les noies es van mirar somrients i la Marieta, una morena de rostre de poma i ulls d’ametlla va començar: El ball de la civada / jo us cantaré / El ball de la civada / jo us cantaré. / El pare quan la cantava / Totes la van seguir: feia així, feia així: / es donava un cop al pit / i s’enfilava així : / treballem, treballem, / que la civada guanyarem.
Els nois van fer un murmuri general de desaprovació. En Manel va sospirar i va dir tot cantant, amb to de resignació :
-Si s’ha de treballar i callar, què hi farem, què hi farem.
La Marieta va contestar, amb l’aprovació de les altres:
-No us ho agafeu així, si voleu cantem.
-Vaig a buscar l’acordió que el tinc a baix –va dir el noi bru-,mentre s’allisava els cabells negres i arrissats.
La Gerarda que ja feia temps que havia acabat la joventut va témer que l’espellonada es convertís en un altra ball de festa major . Va pensar: “Aquests són capaços de ballar corrandes i si mossèn Sadurní ho sap, ho dirà trona aval”l.
-Res d’acordions, aquí si bé a treballar. Si voleu entreteniment l’avi Climent ja us explicarà una història de quan va anar a la guerra de Cuba –va mirar amb complicitat l’avi Climent, el qual ja pensava quina en diria.
Els joves ja se sabien la major part de les aventures de l’avi Climent que solia explicar que quan el vaixell el portava a Cuba va haver de travessar l’estret de Gibraltar.
-En entrar a l’estret el vaixell va fer nyyyeecc i quan va sortir vàrem fer pof -continuava-. Ja vam haver passat l’estret que és molt estret. Travessat l`Atlàntic -s’afilava el bigoti-, tot va ser molt senzill, perquè el navili s’amagava darrere d’un revolt i quan veia un vaixell dels Estats Units, sortia i amb quatre canonades l’havia enfonsat. Així, en vàrem enfonsar trenta o quaranta -es posava les mans al front per recordar millor .
-Gerarda... –van demanar tots amb la veu dels que demanen clemència.
-Res d’acordions , ni de cançons –va contestar la Gerarda-. Si voleu ballar espereu diumenge a l’era de can Roc de la Barbara.
La terrassa es va omplir de silenci, fins que va entrar una nena amb una rosa a cada galta i els cabells d’or fi. Era l’Enriqueta de cal Conill que s’havia cansat de seguir el gat de la casa per posar-li un esquellerinc de l’arreu de l’ euga. Va interrompre enfadada amb l’esquellerinc a la mà:
-Tan bé que li quedaria a en Mixu –portava l’estri del format d’una figa a la mà i l’ensenyava als espellonadors que es feien el senyal de la creu-. És un gat molt lleig, haguéssiu vist com fugia-. Una riallada comunitària va sorprendre l’Enriqueta que es va asseure al costat de la Marieta.
-Al costat de la finestra hi ha un acordió –va dir l’Enriqueta, només de quedar asseguda.- De qui és?
-Meu –va contestar en Manel.
-El vull veure –va dir l’Enriqueta.
La Gerarda i en Climent van callar, ja res no podia evitar que allò acabaria amb una ballarusca.
-Ves-hi ! Ves-hi ! –van cridar tots els joves.
En pocs moments en Manel va entrar amb l’acordió. Va deixar que l’Enriqueta el toqués una mica per després agafar-lo i posar-se a cantar: Marieta agraciada/ quin cabell teniu tan fi...!/ me’n doneu tres o quatre? / per cordes de violí. Va passar l’acordió a l’avi Climent que va cantar: A ta mare li vull dir, / que és dona considerada/ dels anys que l’he festejada / vull que em pagui soldada . La Gerarda va sortir enfadada de la terrassa, en Manel i la Marieta van començar a girar corrandes per sobre els pallons que els altres s’afanyaven a apartar, en Mixu es va enfilar sobre la barana, l’Enriqueta va començar a girar sola i aviat tothom va ballar.

Comentaris

  • Molt bon relat. [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 29-12-2020 | Valoració: 10

    T'ho dic amb sinceritat, ho he llegit i m'ha agradat molt com el desenvolupes.
    No sóc molt de relats històrics, però m'ha semblat un bon i immollorable relat que està excel.lent.
    Enhorabona Xavier.
    Saluts i si tens temps per a llegir, t'invite al meu últim relat. Gràcies...

    PERLA DE VELLUT

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

xavier valeri coromí

3 Relats

2 Comentaris

183 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Escriure relats és una de les meves passions.

2005 -Primer premi de la II edició del concurs de relats breus de la revista el Viari.
2007 -Premi de narrativa Ramon Vidal de Besalú.
2008 -Guanyador del premi de relats Joescric.