La nostra cadira

La nostra cadira és una cadira de fusta. Una cadira ben bonica i pesada. La fusta és bona, es veu de lluny.
Cada clau que uneix la base amb l'esquena té una forma... És una cadira capritxosa.

Hi ha un clau que sempre afalaga a la cadira... És un clau dèbil, poc segur i massa comú. La cadira necessita el clau, sense ell l'esquena no es recolzaria sobre la base, és simple qüestió necessitat.

Un altre clau és més callat, poques vegades es dirigeix a la cadira. És un clau bonic, discret i fort. La cadira necessita el clau, sense ell l'esquena no es recolzaria sobre la base, és simple qüestió de necessitat.

El tercer i últim clau és molt extrovertit. Tothom el coneix i tothom sap que és un clau envejable... És un clau preciós, valent i popular. La cadira necessita el clau, sense ell l'esquena no es recolzaria sobre la base, és simple qüestió de necessitat.

La cadira suporta els claus perquè sap que sense ells no pot mantindre's ferma. Per a una cadira el més important és mostrar-se ferma... Així qualsevol podrà admirar-la, respectar-la, voler-la...
De vegades la cadira de fusta enveja les cadires de plàstic... Són autosuficients i fortes, no els fa falta cap clau que les enfortisca. Les cadires de plàstic són resistents i solitàries... Tanmateix no són massa estètiques.

La nostra cadira de fusta ha decidit deixar d'aparentar...
No suporta al primer clau, tan dèbil i fals afalagador! No el suporta perquè sap que és així amb totes les cadires que ha estat fins ara... No és original! Totes les cadires de fusta saben les mateixes històries, manies, aficions i gustos del clau dèbil... La nostra cadira està farta d'ell i la seua mediocritat.
D'altra banda tenim el tercer clau, l'envejable i popular... Típic clau bonic, valent i fort! La seua supèrbia fa que la nostra cadira estiga nerviosa tot el dia... Prepotència, majestuositat i ironia d'un insignificant clau! Massa hipocresia que no suporta la nostra cadira.
Tanmateix, la nostra cadira mira amb bons ulls el segon clau. Aquell clau tímid i discret. Un clau que ni l'afalaga ni la menysprea. Un clau que sense adonar-se'n ha creat una atracció entre la cadira i ell... No intentava crear cap vincle, com sí que ho han fet els seus companys, i així ha eixit afortunat.

La nostra cadira ha decidit deixar d'aparentar...
Ja no vol ser una cadira ferma i forta per compromís! Si no suporta dos dels tres claus prefereix ser dèbil i viure a gust sense ells que viure a disgust amb dos claus estúpids...

La nostra cadira és dèbil, feliç i transparent. El nostre clau és discret, feliç i afortunat... Els altres claus viuen amb cadires falses, sense ganes de millorar amb sí mateix.