La normalització lingüística al Marroc

La situació lingüística del català al Marroc ha assolit un èxit que resulta, paga la pena de reconèixer, ben simpàtic. Els comerciants marroquins temptegen en diversos idiomes als turistes, com gavines famolenques sobre un banc de peixos en època de fresa. “Bon jorno… Bon jour… ¿Españoles?”. Una ullada traïdora, un posat de conformitat a contracor, assenyala al venedor que l’ha encertada, i alhora que no prou. “¡Catalanes! Bon dia, sigueu benvinguts al Regne del Marroc! Visca el Barça, visca Messi i el govern dels millors! Visca la Moreneta i els requetés de Montserrat!”. (En un altre moment ponderarem la importància del Barça com a impuls en la normalització lingüística al Marroc). És clar que la dicció dels mots delaten el seu origen africà, amb els seus accents i d’altres particularitats. Tampoc no és la mateixa fonètica a Marrakech com a Chefchaouen, igual que hi ha evidències distintives entre la parla de Tortosa i la de Girona.

En tot cas, aquest ús del català en dóna molt, de gustet. Fins i tot, es diria que deixar-se entabanar per un venedor viu i falaguer és molt més satisfactori quan l’estafa es consuma tota ella en llengua catalana. Més encara, a milers de quilòmetres de distància del Principat. Ja se sap com som els catalans d’extremadament agraïts front els esforços d’un foraster que mira d’enraonar en català. Com si penséssim: “Ai, quina poca feina!”. Així doncs, una cosa aniria per l’altra: ens estafarien, sí, ens vendrien qualsevol negoci ruïnós a preu de joia del Nil, però tots plegats ens enduríem la satisfacció de veure el català situat a nivell internacional. No de les llengües franques com l’anglès, però sí del portuguès, l’italià o l’alemany.

Qui sap si no seria cosa d’importar a l’estat espanyol el model marroquí de normalització lingüística? Fet i fet, si un venedor d’Essaouira aprèn el català, per quina regla de tres no hauria de poder-ne el consell de ministres del govern espanyol? I si ens hi posem, àdhuc el president! Caldria que tots els catalans diguéssim prou i exigíssim, sense estirabots i estalviant-nos de causar més molèsties que les imprescindibles, el nostre dret a ser estafats en la llengua pròpia del país. Ni que sigui a Rabat com si és a Madrid. Sens dubte, part de l’èxit electoral de CiU rau en aquesta, diguem-ne, feblesa lingüístico-patriota.

I caldria rumiar amb tots els ets i uts si també no és aquesta la raó per la què el futur rei d’Espanya, quan trepitja sòl nostrat, s’adreça a la seva audiència en català. Això sí, amb una dicció més pobra i mancada d’esperit que la d’un Hassan qualsevol que es guanyi les garrofes en un mercat de Marrakech.