PLAGA DE PANEROLES, o l’estat dels espanyols (II)

EN AQUELLS INSTANTS, però, la concatenació dels esdeveniments que es relaten no em va permetre anar rere la Niña Rata, i menys encara imaginar que el Night Club Golden Culamen es convertiria en el seu particular refugi anti-paneroles, si bé l’aparença exterior d’aquell tuguri no semblava en cap cas garantia de l’absència d’aquests insectes. No em va inspirar cap vocació de cavaller matadracs, però un pensament s’enfilà per damunt de la sorpresa provocada per l’aparició d’una panerola i la posterior evasió del meu objecte estimat: les normes de la virilitat dictaven que acabés amb la vida del cruixent insecte per tal de calmar la barreja de por i repulsió que havia despertat en la Niña Rata. No obstant la meva inspiració humanista, era conscient que la mort de la panerola resultava una ofrena al servei d’un bé superior: no espatllar el que restava del meu cap de setmana sexual.

Al cap i a la fi, les paneroles difícilment s’extingirien per matar-ne una, mentre que la meva vida sexual corria el risc de ser estudiada per l’arqueologia en un futur no gaire llunyà.

Impulsat per l’esperit resolutiu del caçador que vol cobrar-se la peça com abans millor per tornar al bar a prendre’s una cervesa, vaig recuperar la verticalitat. Em vaig armar amb una escombra plena de pelussa acumulada des de feia més de dues dècades, i em vaig adreçar sense vacil·lar cap al bidet, la zona on la Niña Rata havia fet la fatal descoberta. A primer cop d’ull vaig localitzar la panerola. Semblava de l’espècie periplaneta americana, amb el seu cos ovalat, el cap minúscul protegit per una mena d’escut i coronat amb dues antenes filiformes, les potes llargues i tota ella d’un color de terra vermellosa. Com qualsevol cambrer, no n’era la primera que examinava. Només un detall posava en entredit la meva capacitat per classificar correctament, segons la taxonomia de Linneo, l’espècimen que contemplava entre el bidet i la mini-nevera: les periplanetes americanes acostumen a fer una mida d’entre 3 i 4,5 cms, i la panerola amb qui me les havia de tenir presumia d’arribar als 20 cms. La grandària no li restà la típica agilitat esmunyedissa, i el primer cop d’escombra s’estavellà contra la paret. La panerola es colà rere la mini-nevera, buscant un indret segur on amagar-se de la meva batussa. Però la cacera clamava per un trofeu, i aquest no podia ser un altre que el cos sense vida de la panerola.

No vaig mostrar cap tipus de pietat ni consideració, i els cops d’escombra volaven com fuetades estavellant-se contra mobles, càmping-gas, paret, piles de diaris i d’Interviús dels anys vuitanta, etcètera. Sentia una follia alliberadora. Darrerament certa frustració alimentava en el meu cap una tendència destructiva. En un principi, la vaig atribuir a una programació televisiva de nul·la qualitat, però aviat vaig comprendre que les causes tenien una raó més profunda. La vida d’assalariat sense contracte ni cotització a la seguretat social, amb un sou que ni fent mans i mànigues cobria les despeses més elementals de la vida moderna, els horaris impossibles de dilluns a diumenge, nits d’insomni i angoixa afogades amb el porno d’internet… Era com si mirant de caçar la panerola i repartint cops d’escombra aquí i allà, totes aquestes circumstàncies s’estovessin, deformant-se i adoptant estranyes siluetes com un got de plàstic vora el foc. La suor regalimava per la meva cara fent-me coure els ulls. Si no fos perquè era un insecte, es diria que la panerola jugava, burleta, a fet i amagar i que s’estava divertint tant o més que jo.

Tanmateix, una prestatgeria que vaig llançar al terra li barrà el pas en un racó, entre la bombona del gas i la rentadora. El joc havia arribat a la seva fi. La panerola s’estava gairebé immòbil, tan sols amb un tic expectant que feia tremolar les seves antenes. Em vaig fregar la suor, i sense perdre de vista ni un segon a la panerola, vaig lligar amb un cordill un ganivet a l’extrem de l’escombra, a mode de baioneta, tot preparant-me pel definitiu combat cos a cos. A tomba oberta. M’hagués agradat dir algunes paraules per honrar la nostra lluita, abans de donar mort a un rival que no m’ho havia posat gens fàcil. Però la manca de fe i un escepticisme endèmic no em permetien triar les paraules adients. Només vaig encertar a dir: “Un, dos, i tres” i vaig saltar sobre la panerola.

Just abans del cop letal, però, el trofeu de la cacera es posà dempeus i trencà el seu silenci insidiós: “Ep, atureu-vos! Atureu-vos! Parlem-ne, per l’amor de Déu!”.

CONTINUARÀ…