La noia dels meus somnis. (Equívocs)

He demanat visita per l'última hora; hi ha menys gent i no vull trobar-me coneguts.
Camino per la vorera, i quan sóc a frec del portal, observo que hi surten esperitades la meva psicòloga i la infermera.
Pujo a l'ascensor, i em planto davant la porta de la consulta; és oberta. Hi entro; no em rep ningú. De sort, recordo on és la sala d'espera. Percebo l'aire enrarit de tot un dia de pacients. Una llum desmaiada amara la cambra. Veig només una noia, asseguda en una de les butaques; fa patxoca. M'assec davant d'ella. Remeno el porta-revistes sense trobar res interessant. Alço la vista, i resto astorat quan m'adono que la noia em mira de fit a fit amb els ulls com plats i un somriure quallat als llavis; no em coneix, i em somriu; li dec agradar. Ja em tocava tenir sort amb les dones.
-Hola -dic.
No em contesta. Ni tan sols desfà l'expressió.
Blens de cabells rossos li rellisquen pels muscles, té els ulls blaus i la pell blanca com una satalia, un llarg coll de cigne, i un cos força atractiu.
-És molt agradable trobar-se amb algú com tu -li dic, conscient que l'estic impressionant -. De vegades, la casualitat ens fa conèixer persones meravelloses allà on menys esperem -insisteixo.
Ella, res.
Em continua mirant embadalida. Assaboreixo la seva bellesa mística, l'expressió immutable... M'afalaga el bon efecte que sé que li produeixo.
-Farem una cosa -dic -... m'agrada ser directe... quan sortim d'aquí, ens n'anirem a prendre un cafè...! Què et sembla?
Abans la noia no pugui contestar, se senten corredisses; la psicòloga i la infermera entren a la sala d'espera amb el rostre desencaixat. Darrere ve un policia.
-És aquella -assenyalen la noia rossa.
-Què passa? -pregunto.
-Que què passa? -fa la psicòloga -. Ens n'hem adonat fa vint minuts, quan li ha tocat consulta i l'hem cridada, però deu fer més estona que és morta, perquè és freda i enterca com una moixama.