La nit com la delicada mà d`una escultura, fràgil,de porcellana

La nit com
la delicada mà
d`una escultura,
fràgil, de porcellana.

La nit abraça els caiguts,
acarona els malalts,
esperona els somnis.

La nit on s`amaguen
clandestins una colònia
d`àngels rebutjats i per
on vagareja impune
l`últim nan violador.

Quan el gat s`atansa
és negra nit. Silenci.

Després els sorollosos
ocells trencaran el glaç
freds de mullena.

Aquella nit fou inoblidable, ja han passat els anys i encara m`hi desvetllo i busco al calaix, al racó del calaix l`entrada del cine on es vam aixoplugar, no paraves de plorar, deies que et llevaries la vida, que no podries amb la responsabilitat. Cap dels dos empleats, sense feina fixa ni ingressos i el metge inapel•lable: tindràs un nen, estàs embarassada de tres mesos.

I sobretot volies que jo marxés, no em volies al teu costat per res del món i jo vaig fer aquella tonteria de marxar a Madrid, deies que el nen era solament teu, que era el teu problema, la teva responsabilitat, no volies que jo compartís més aquella història. A Madrid, però, vaig topar amb un forat impenetrable, era un perfecte desconegut, solament pensava en tu i que probablement donaries vida a un fill meu, sí, no pensaves que jo també patia o pitjor encara, per estalviar-te la companyia d`un home dèbil em feies fora, lluny de tu, perquè sabies que jo era un home fràgil, un pusil•lànime i tenies raó, ho soc.

Avui, el nostre petit home farà disset anys. Tu i jo envellim, es curiós escorcollar-se els plecs de la cara, les arrugues tan vitals com les empremtes d`identitat. Crec que som tan humans. Sí, envellim.