La nena

Un relat de: Dolça Parvati

El meu vincle amb la nena té les hores comptades. He optat per la curarina barrejada amb un mòrfic. Espere, això sí, que el meu trànsit ens proporcione un descans definitiu a totes dues. Ara, amb la mescla ja preparada a punt de degotejar cap a la vena, m'ha vingut un rampell de pena, ja no tant per la meua mort imminent, sinó perquè aquesta circumstància ens separarà definitivament, a la nena i a mi. És paradoxal, tenint en compte que és la voluntat de separació la que em guia.

A penes havia begut el dia que la vaig atropellar, però a les poques copes de cava s'havia d'afegir l'agresta orografia del terreny i la química pròpia de l'eufòria. Franco havia mort i nosaltres havíem rebut la notícia en aquell refugi de Prades. I no sols això: Diana, en plena explosió de joia, m'havia besat als llavis. Però jo havia de tornar a casa perquè l'endemà tenia una de les meues primeres guàrdies com a metgessa anestesista a l'Hospital General de Castelló. Així és que em vaig haver de deixar la colla em plena festa de celebració per a emprendre el viatge de tornada muntanyes avall.

La llum del migdia era grisenca. Un mantell de boira reduïa tot horitzó a uns pocs metres de distància, atorgant a l'entorn una condició vaporosa. Jo conduïa amb temor. Enmig d'aquella atmosfera gairebé il·lusòria, a la vora dreta d'un cingle que es precipitava abruptament al buit, hi era ella. Duia un vestidet desmanegat de punt gris amb un jersei blanc de coll alt i una rebequeta igualment grisa. El cabell a l'estil egipci, amb un serrell recte i les puntes igualades. Tal com ha estat acompanyant-me durant aquests dos lustres.

No vaig tenir temps per a res. En fraccions de segon el seu petit cos va eixir disparat per l'etzibada cap a les profunditats bromalloses de l'avenc. Vaig frenar en sec i vaig córrer cap al precipici. Però només hi vaig trobar el vapor turbulent de la boirassa. Era tan lleugera, que el colp ni tan sols va deixar petja al vehicle.

Amb les mans i les cames tremoloses, vaig tornar a l'automòbil i vaig reprendre el camí. L'endemà vaig fer la guàrdia, va tornar Diana, vam fer l'amor... I vaig mirar d'oblidar la nena.

No vaig començar a veure-la de seguida. Encara que el record de l'accident em percaçava cada nit fins a l'insomni, va trigar a acompanyar-me. Ho va fer per primer cop quan intentava reanimar inútilment una velleta cianòtica. Just quan determinàvem l'hora de la mort, vaig aixecar la vista i la vaig veure asseguda en una butaca que solíem utilitzar per operar els nens de les amígdales. Amb el mateix cabell egipcià, amb la mateixa robeta blanca i grisa. Seia amb un posat formal, les manetes juntes sobre la falda, amb un lleuger balanceig dels peuets que no li arribaven a terra i la cara de resignació que fan els xiquets que han de romandre en un lloc per obligació. Semblava esperar alguna cosa. M'esperava a mi.

No em vaig espantar, ni tan sols em vaig sorprendre, ans al contrari. En veure-la, em va semblar que algun buit s'emplenava, com si la seua aparició obeïra a algun mandat de la lògica. Vaig donar per fet que únicament era jo qui la veia.

Però amb el pas dels anys i la companyia de la nena, una sensació de pesantor se m'ha anat enganxant al pit i a les esquenes fins al punt que no suporte ja aquesta enorme gravidesa. És com si ella, instal·lada permanentment en els cinc o sis anys que devia tenir en el moment de l'accident, em passara any rere any els quilograms que mai no augmentaria amb la creixença. I tal com aquest pes ha anat augmentant, la meua vida social i privada ha anat esvaint-se. Des de fa uns mesos, a més, l'expressió neutra i un xic avorrida de la nena s'ha tornat suplicant, com si em demanara algun canvi.

Ara tot acabarà en un instant. Deixaré passar el còctel mortal al meu cos i, abans que se'm cloguen les parpelles, li diré adéu a la nena.


*



No puc dormir. No. Si tanco els ulls la perdo de vista, no me'n refio. D'ençà que vaig començar a veure-la, amb l'esgarrifosa comprovació que era l'únic, a penes puc dormir. Avui he pujat al refugi amb la furgoneta per portar la llenya i de poc no tinc un accident al revolt de la pineda, perquè se m'ha aparegut de sobte just a la vora del camí.

Mai em fa res, ni em diu res. Es limita a aparèixer i tal com apareix, se'n va. He mirat de fer un càlcul de la freqüència i durada de les aparicions, però la seva presència és erràtica, no sembla guardar un patró definit.

La Maria està tan preocupada, que ahir va pujar a la Mare de Déu de l'Abellera per fer-li una promesa si jo tornava a ser el que era abans... La Maria tard o d'hora fotrà el camp. Se me n'han anat les ganes de tocar-la, d'estar per ella. Només tinc ulls i cor per a la vigilància.

Anit sense anar més lluny, la Maria es va atansar a mi per fer-me un petó, però ella ens observava asseguda als peus del llit, i així no es pot... No sé qui és, ni què vol. Du un pijama verd com el que duen els metges i a la mà esquerra una agulla clavada en la prolongació del dit polze. Em mira com si volgués que li contestés alguna cosa.

No podré seguir així per molt temps. Hauré de fer quelcom per treure'm de sobre aquesta presència, arribaré fins on calgui. Potser un dia, de camí cap al refugi, fotré un cop de volant just al revolt de la pineda. Allà on de més jove li vaig gastar la broma a aquella automobilista posant-hi el maniquí de nena que havia robat a la botiga del poble.




Comentaris

  • Repte 383 (5 de 5)[Ofensiu]
    deòmises | 10-05-2009

    Acabo la travessia amb un text revisitat, una perla, una joia que has engendrat dins del teu caparró de petita gran dona.

    I no és un comentari despectiu, sinó de mides físiques i intel·lectuals. Aquest conte, que, com ja et vaig dir el 29 de març, era angoixant i refrescant, és un dels meus preferits per llegir i rellegir, una meravella lèxica i mòrfica (ja comencem amb l'esdruixolisme...), un "repetimos?" constant que hem de deixar amb frisança de retornar-hi al més aviat possible.


    d.

  • La mà que ens guia[Ofensiu]
    franz appa | 31-03-2009 | Valoració: 10

    He retrobat aquest relat, amb el mateix calfred recorrent-me l'espinada al compàs de la seva lectura que vaig sentir el primer cop.
    Quan un relat és rodó, em sembla, s'endevina des dels primers mots, però quan et deixes conduir per ell -per la mà oculta de l'autor, vaja-, saps alhora que t'aguaita un salt possible que et derivarà cap a camins imprevistos.
    Aquí, l'aparició de la segona veu (no deixaré de remarcar que també suposa l'aparició d'un segon accent que es correspon fidelment amb les merevelloses localitzacions geogràfiques) ens situa ja en el camí on preveiem que l'imprevisible se'ns tirarà a sobre (valgui l'aparent antítesi). Igual que la nena, la criatura apareguda en les vaporoses i turbulentes boires de les muntanyes de Prades, tan ben descrites.
    Algun comentari anterior ja remarca això. el magnífic lleguatge descriptiu del paisatge. Ric i alhora planer.
    I la seducció que opera aquesta conducció de la mà de l'autor que ens guia, en la qual ens deixem guiar, com el protagonista doble que condueix temorós en els laberíntics camins de la muntanya. Com ens deixem conduir per un conductor expert, o per un músic que arrisca el seu camí en un solo impossible.
    Bé, tot això per concloure que és un relat rodó, amb sabor, olor, pàlpit i ... calfred.
    Un relat que per si sol reflecteix un(a) escriptor(a) de debò.
    A la qual envio un petó. I un bes.
    franz

  • Rosabel![Ofensiu]
    F. Arnau | 31-03-2009

    El teu relat és dels primer que vaig llegir dels "Contes de fantasmes". Vaig trobar alguna reminiscència amb les històries que contaven d'una xiqueta que s'apareixia a les Costes del Rabudo, pujant a Barraques...
    El final és magnífic. D'aquells que ens deixa un regust difícil d'explicar.
    L'enhorabona! i encantat de compartir llibre...
    Una forta abraçada!
    FRANCESC

  • He trobat...[Ofensiu]
    Elboigdelsmots | 31-03-2009


    ...magnífic el lèxic de la boira que envolta el moment de l'accident: "mantell de boira", "condició vaporosa", "profunditats bromalloses de l'avenc", "vapor turbulent de la boirassa".

    Uns mots exactes, descriptius i poètics alhora.

    Et seguiré llegint.

    El boig.

  • Molt bon relat[Ofensiu]
    Vladimir | 30-03-2009

    Hola Dolça! Ja el vaig comentar el seu dia quan em va tocar de fer de jutge fantasmagòric. Em sembla una història esplèndida, amb un final espaterrant, rodó, i alhora obert. Està tan ben escrit que inclús no em molesta gens un detall que habitualment sí em fa nosa en altres textos que llegeixo: el fet que en un conte tan curt hi apareguin dos veus narradores... Habitualment mai em convenç (parlo de contes realment breus com la majoria dels que podem llegir per aquí: amb un relat més extens o en una novel.la ho trobo correcte). Però a "La nena", és clar que la gràcia del conte està precisament en la doble narració, i el resultat és òptim. Un dels meus preferits del nostre "Contes de fantasmes"!Moltes felicitats
    Vladimir

  • Units per sempre[Ofensiu]
    Calderer | 30-03-2009


    Em refereixo al teu conte de la nena, el meu dels gats i tota la resta en el llibre dels Contes de fantasmes.

    M'ha agradat molt la prosa i l'estructura del teu conte. Fixa't que tant en el teu com en el meu l'última frase és la que dona sentit a la història. Curiós!

    A part és molt remarcable la característica de conte rodó, d'història completa, que malgrat això deixa oberta la incognita del què passarà després.

    Salutacions

    Lluís

  • Hola, Dolça[Ofensiu]
    brumari | 29-03-2009

    Un relat imaginatiu i ben estructurat.
    Pel que fa al contingut, és bo parlar i rumiar sobre la consciència i el sentiment de culpa.
    Gràcies pel teu comentari. Una abraçada,
    Joan

  • Gràcies a RC...[Ofensiu]
    copernic | 29-03-2009

    que estan fent hores extres i m'han publicat un article en menys d'una hora i a tu aquest que et demanava per poder-lo comentar.
    "La nena" és un relat de fantasmes molt ben portat. Crec que la gran força d'aquest text és la trama, escrita en un llenguatge planer i totalment entenedor. Estructurat en dues veus que parlen en present històric, ambdues històries "enganxen" i esperes el final per saber la relació que hi ha entre elles. I el final és sorprenent, trencador i provoca un somriure de reconeixement de la genialitat. La literatura és una mica això: Portar al lector (amb els ulls embenats) cap allà a on vols per treure-li la bena en l'últim moment.
    En Vladimir em va dir que havia dubtat en tre el meu i el de'n Calderer. Jo hagués dubtat entre el teu i el de'n Calderer, tots dos amb sorpresa final, el seu més humorístic, el teu més espectral. T'afegeixo als meus preferits, sense esperar a llegir res més de tu. Amb aquest conte ja n'he tingut prou (això no vol dir que no et visiti més, és clar)
    I moltes gràcies pel teu comentari a "La presència". has copsat perfectament el sentit i el sentiment. Per això escrivim, com va dir Odysseas Elytis, "perquè la mort no tingui l'última paraula" T'envio forts petons des del meu observatori. Una abraçada!

  • Primer![Ofensiu]
    deòmises | 29-03-2009

    Hola, amiga meva. M'alegra que hagis penjat aquest relat que vaig llegir en paper de mans teves, i les estones de conversa, i les rialles i aquestes abraçades que conforten...

    La nena, quin relat més angoixant però alhora fresc de lectura!

    Gràcies, novament, d.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: