La nena

Acabo la travessia amb un text revisitat, una perla, una joia que has engendrat dins del teu caparró de petita gran dona.

I no és un comentari despectiu, sinó de mides físiques i intel·lectuals. Aquest conte, que, com ja et vaig dir el 29 de març, era angoixant i refrescant, és un dels meus preferits per llegir i rellegir, una meravella lèxica i mòrfica (ja comencem amb l'esdruixolisme...), un "repetimos?" constant que hem de deixar amb frisança de retornar-hi al més aviat possible.


d.

He retrobat aquest relat, amb el mateix calfred recorrent-me l'espinada al compàs de la seva lectura que vaig sentir el primer cop.
Quan un relat és rodó, em sembla, s'endevina des dels primers mots, però quan et deixes conduir per ell -per la mà oculta de l'autor, vaja-, saps alhora que t'aguaita un salt possible que et derivarà cap a camins imprevistos.
Aquí, l'aparició de la segona veu (no deixaré de remarcar que també suposa l'aparició d'un segon accent que es correspon fidelment amb les merevelloses localitzacions geogràfiques) ens situa ja en el camí on preveiem que l'imprevisible se'ns tirarà a sobre (valgui l'aparent antítesi). Igual que la nena, la criatura apareguda en les vaporoses i turbulentes boires de les muntanyes de Prades, tan ben descrites.
Algun comentari anterior ja remarca això. el magnífic lleguatge descriptiu del paisatge. Ric i alhora planer.
I la seducció que opera aquesta conducció de la mà de l'autor que ens guia, en la qual ens deixem guiar, com el protagonista doble que condueix temorós en els laberíntics camins de la muntanya. Com ens deixem conduir per un conductor expert, o per un músic que arrisca el seu camí en un solo impossible.
Bé, tot això per concloure que és un relat rodó, amb sabor, olor, pàlpit i ... calfred.
Un relat que per si sol reflecteix un(a) escriptor(a) de debò.
A la qual envio un petó. I un bes.
franz

El teu relat és dels primer que vaig llegir dels "Contes de fantasmes". Vaig trobar alguna reminiscència amb les històries que contaven d'una xiqueta que s'apareixia a les Costes del Rabudo, pujant a Barraques...
El final és magnífic. D'aquells que ens deixa un regust difícil d'explicar.
L'enhorabona! i encantat de compartir llibre...
Una forta abraçada!
FRANCESC

...magnífic el lèxic de la boira que envolta el moment de l'accident: "mantell de boira", "condició vaporosa", "profunditats bromalloses de l'avenc", "vapor turbulent de la boirassa".

Uns mots exactes, descriptius i poètics alhora.

Et seguiré llegint.

El boig.

Em refereixo al teu conte de la nena, el meu dels gats i tota la resta en el llibre dels Contes de fantasmes.

M'ha agradat molt la prosa i l'estructura del teu conte. Fixa't que tant en el teu com en el meu l'última frase és la que dona sentit a la història. Curiós!

A part és molt remarcable la característica de conte rodó, d'història completa, que malgrat això deixa oberta la incognita del què passarà després.

Salutacions

Lluís

Un relat imaginatiu i ben estructurat.
Pel que fa al contingut, és bo parlar i rumiar sobre la consciència i el sentiment de culpa.
Gràcies pel teu comentari. Una abraçada,
Joan

que estan fent hores extres i m'han publicat un article en menys d'una hora i a tu aquest que et demanava per poder-lo comentar.
"La nena" és un relat de fantasmes molt ben portat. Crec que la gran força d'aquest text és la trama, escrita en un llenguatge planer i totalment entenedor. Estructurat en dues veus que parlen en present històric, ambdues històries "enganxen" i esperes el final per saber la relació que hi ha entre elles. I el final és sorprenent, trencador i provoca un somriure de reconeixement de la genialitat. La literatura és una mica això: Portar al lector (amb els ulls embenats) cap allà a on vols per treure-li la bena en l'últim moment.
En Vladimir em va dir que havia dubtat en tre el meu i el de'n Calderer. Jo hagués dubtat entre el teu i el de'n Calderer, tots dos amb sorpresa final, el seu més humorístic, el teu més espectral. T'afegeixo als meus preferits, sense esperar a llegir res més de tu. Amb aquest conte ja n'he tingut prou (això no vol dir que no et visiti més, és clar)
I moltes gràcies pel teu comentari a "La presència". has copsat perfectament el sentit i el sentiment. Per això escrivim, com va dir Odysseas Elytis, "perquè la mort no tingui l'última paraula" T'envio forts petons des del meu observatori. Una abraçada!

Hola, amiga meva. M'alegra que hagis penjat aquest relat que vaig llegir en paper de mans teves, i les estones de conversa, i les rialles i aquestes abraçades que conforten...

La nena, quin relat més angoixant però alhora fresc de lectura!

Gràcies, novament, d.