La Mort Viatja en Creuer de Luxe (I)

Un relat de: Vicenç Ambrós i Besa

NOTA PRÈVIA DE L'AUTOR

La present versió d'aquest relat és l'evolució d'un argument original preparat per a configurar cinc pàgines d'un còmic que vaig titular A reveure Califòrnia, protagonitzat per la detectiu de l'Interpol BÀRBARA ADSLEY i per l'escriptora holandesa de novel·la rosa i de suspens GORGÒNIA CROWSELL.
Adaptat i modificat de forma destacada però no substancial, presento ara La mort viatja en creuer de luxe, protagonitzat per ELIONOR AMARILS ESPASA, catedràtica retirada d'Història de l'Art afeccionada al món del suspens literari.
ELIONOR AMARILS és el personatge de qui us parlava a la biografia, i aquest és el segon dels tres casos que ha resolt.


Capítol Primer:

De Buenos Aires a Barcelona

-I la carta d'invitació? L'has agafada?
-Que sí, noia, no pateixis que no em falta pas res; tinc el passaport, el carnet d'identitat i tres bosses d'equipatge... semblaré una mula de càrrega, amb tot això. Com vols que m'oblidi de res?
Elionor Amarils s'aturà un instant i s'arreglà el mocador de coll de color malva clar que havia adquirit, uns dies abans, en una botigueta pròxima a la Plaza de la República. Cinc dies de plàcid i reconstituent creuer i després... Barcelona de nou. Colom l'esperava, i les Rambles, la Plaça de Sant Jaume i la Sagrada Família, que havia visitat de jove just abans d'abandonar definitivament la seva terra natal. I també, naturalment, aquell Congrés de cultures primitives en el qual intervindria activament en, com a mínim, un terç de les sessions.
Moltes vegades ho havia negat però, en el fons, enyorava els aires mediterranis, la seva sobrietat, l'escalf de la seva terra i la plàcida calidesa dels seus estius. Encara que, tot sigui dit, la seva última estada no havia estat precisament distesa; abans de marxar tothom li havia comentat que un poblet de l'alta muntanya no podria ésser altra cosa que un autèntic paradís, però fins i tot allà hi havia d'arribar l'allargada ombra del crim.
-Pero si a vos vendrán a recogeros en el muelle, no? Entonces, porqué os preocupáis?
-Que sí, Nilo, todo lo que quieras, pero seré yo quien tendrá que cargar con ellas hasta la habitación y seré yo quien tendrá que bajarlas al llegar en Barcelona.
-Au, vinga, dona, no et queixis tant que et faràs vella de seguida!
-Oh, és que potser ja començo a tenir-ne edat, no et sembla? -li replicà l'al·ludida.
-Mama, no comencis!
-Està bé, està bé; no diré res més...
-Impossible, sé que ho acabaràs fent. Només et diré que si aquest gros tanoca que tens al teu costat es desperta un bon dia inspirat com de costum i em demana que em casi amb ell, potser i només potser em plantejaré aquesta possibilitat...
-Me lo apunto, por si acaso...
-Ara bé, ja t'avanço que això de tenir fills va per llarg. Em diràs que em vas parir quan tenies vint-i-sis anys, que passàveu per dificultats econòmiques i que tomba i que gira, però ara els temps han canviat...
-Òndia si han canviat; com la nit amb el dia. I tens raó: és la teva vida i tu has de triar el camí que prefereixis. Jo no puc decidir en nom teu; sé que no sóc ningú per obligar-te a fer res.
-Però mama, com t'ho fas per acabar fent-me sentir culpable de tot? Ja saps que ets molt important, per a mi.
-I vosaltres ho sou per mi. Bé, em sembla que ens hem de separar; si no m'afanyo hauré de travessar l'Atlàntic via internet...

***
Elionor acabà de retocar-se el maquillatge a la seva cabina. Agafà una novel·leta d'intriga d'un autor argentí encara poc conegut, es posà les ulleres de sol i dubtà en allargar impulsivament la mà sobre la pamela de color blanquinós que solia posar-se en arribar l'estiu. Com que va pensar que igualment s'estiraria a l'ombra, decidí deixar-la on era i prendre el camí cap a la coberta del vaixell.
Mar enllà encara es podia veure la forma, cada cop més prima, del continent. El blau del cel contrastava amb el sensual color blau intens de les aigües de l'Atlàntic, clapejades amb l'or blanc que desprenia l'astre rei.
L'argentina localitzà algunes hamaques buides en un racó, en prengué una i l'estirà a un lloc ombrívol a pocs metres de la piscina. Poc llegiria, amb aquell temperi, però almenys es distrauria. Una pilota de goma rebotant-li als peus li ho va confirmar.
-I tant, que és ella! El de Buenos Aires ens va dir que no tenia cap germana ni molt menys bessona, i fixa't, és igual que la de la foto...
Elionor girà el cap i veié a dos homes que se li acostaven. Ells, per contra, si que n'eren, de semblants. Devien ésser germans. En tenir-los més a prop confirmà aquesta sospita.
-Disculpe nuestra impertinencia -s'excusà un d'ells-, pero ¿es acaso usted doña Elionor Amarils, la autora, entre otros, del best-seller Sangre de mentiras?
-Ho sóc i poden parlar-me en català, que el parlo i l'entenc perfectament -correspongué mirant-los de reüll, sense que ells ho poguessin apreciar a través del vidre fosc de les ulleres de sol.
-Oh vaja! Quin honor! Naturalment que em consta, això; ens ho han dit, sap? Vull dir que ens han explicat que vostè es natural de Barcelona, d'una família catalana, i és una casualitat, sap?, perquè nosaltres... o bé, es clar que som de Catalunya, però la casualitat és una altra, i m'atreveixo a dir que quan vostè ho sàpiga pensarà el mateix, i és que és una casualitat excepcional, d'aquelles que a un li fan pensar que el món es un mocador, sap?
-Si, vaja -féu Elionor, tallant l'enrevessat monòleg-, una casualitat tremendament casual, pel que veig, senyors...
-O disculpi, és clar, encara no ens havíem ni presentat -l'home es girà vers el seu acompanyant, que no havia badat boca en tota l'estona, i digué:- li presento el meu germà, Ferran Tolneu de Montcada, i jo em dic Hèctor. Jo sóc el propietari de l'Editorial TO&MOSA, una de les grosses del sud d'Europa, i no ho dic només per penjar-me medalles...
Elionor es tragué les ulleres i somrigué satisfeta.
-Ara em sembla que ja començo a lligar caps. El meu editor em va parlar d'una editorial espanyola interessada en publicar algunes de les meves obres a l'Estat espanyol...
-Totes, per ser més exactes. La seva producció es encara reduïda, però no per això menys significativa que la de molts escriptors que s'han passat tota la vida omplint prestatgeries. Celebro sincerament haver-la conegut.
-Em complau aquesta consideració, senyor... Hèctor, ha dit, oi? -inquirí, estirant-li la mà.
-Efectivament. El Ferran és el meu germà, encara que tothom ens confon fàcilment; ens assemblem força tot i no ser precisament bessons.
Elionor esguardà detingudament els dos homes. Tan iguals i, alhora, tan diferents. Perquè sí que físicament l'un era el mirall de l'altre, però la comparació entre els dos caràcters resultava poc menys que estrepitosa. L'un amb prou feines pronuncià un "tant de gust" en rebre toscament la mà de l'argentina, mentre que l'altre s'estenia en un retòric discurs sobre la possible incidència de la seva obra en el marc literari europeu.
Després d'una llarga conversa que recollí temes tan diversos com l'obra del nord-americà John Grisham o el misteri que envolta encara avui la tan caquejada desaparició de La Peregrina, la perla més gran del món, segaren la trobada amb una cordial salutació de comiat.
-Esperem reveure-la més endavant, senyora Amarils. Ha estat un plaer. I si vol compartir taula amb nosaltres a l'hora de sopar, ja ho sap, estarem encantats. I estic segur que la meva cunyada i la seva germana estaran igualment encantades de conèixer-la. La teva dona, Ferran, és una enamorada del suspens, oi?
Elionor va acceptar la invitació agraint per avançat la companyia, però en veure allunyar-se la silueta dels dos germans un mal pressentiment li començà a fluir per les venes.

***
Elionor Amarils restà perplexa contemplant fixament les dues germanes. Els germans Tolneu d'una banda i les germanes Martinach de l'altra. Li semblà que els ulls li jugaven una mala passada, com si hi veiés doble. Els dos germans s'assemblaven, cert, però és que les dues germanes eren idèntiques.
-La sorprèn que ens assemblem tant? És que, sap?, som bessones -féu amb un somriure amable Isabel Martinach, l'esposa de Ferran Tolneu.
-Doncs Déu ni do, sí. És clar que els pentinats són molt diferents -va llançar Elionor, comparant l'estridència dels cabells de color ros platí (tenyits, òbviament) d'Isabel Martinach amb el negre intens dels cabells de Lluïsa Martinach, recollits amb una ostentosa diadema que ja llavors em va cridar l'atenció.
-Per això ens vam tenyir, sap? -prosseguí l'Isabel.
-Això no calia, la veritat -saltà Hèctor Tolneu-. Sou òbviament bessones, però el color del cabell el teniu ben diferenciat; l'Isabel el té d'un ros més fosc que la Lluïsa...
-No podíem ser iguales en tot. Però és que ni a mi m'agrada el meu castany...
-Ni tampoc a mi el meu ros clar -rematà Lluïsa Martinach-. Solució: una capa de tint!
-I veig que a vostè, senyora Amarils, també li agrada el ros...
-El meu cabell era ros natural, saben? Però sempre arriba el moment en el qual les canes guanyen per golejada. I vostès, Hèctor i Ferran, no han pensat en tenyir-se també? Se'ls podria distingir més fàcilment.
-Crec, senyora Amarils, que d'aquí a poc temps no tindrem gaire matèria prima sobre la qual aplicar el tint -féu amb un deix d'amargura Hèctor Tolneu.
L'àpat transcorregué distesament i ben amenitzat amb l'orquestra del vaixell. Un dels solistes va llançar el repte de cantar qualsevol cançó que el públic volgués, i Elionor Amarils fou de les afortunades que pogué triar cançó. Va demanar-los que cantessin la que ella i el seu difunt marit tenien per ser la seva; Paraules d'Amor. L'argentina no va poder reprimir unes llàgrimes d'emoció. Isabel Martinach, en donar-se'n compte, es va oferir a acompanyar-la a coberta a prendre un alè d'aire. Certament, ho necessitava.
-M'ha recordat tant el meu marit! -va excusar-se l'argentina.
-Saps? Una vegada em van dir una cosa molt maca; no ploris per ha
ver perdut algú que estimaves, ben al contrari, alegra't d'haver-lo conegut.
-Deu ser veritat. Però l'emoció...
-L'emoció pot molt més que tots nosaltres junts. A vegades encara ploro pensant en aquella gent que estimava i que ara ja no hi és. La meva mare, per exemple. No fa ni dos anys que es va morir.
-Vaja, ho sento...
-No s'hi amoïni. Sap? Hi ha coses... coses bones i no tan bones... que perviuen d'alguna manera, ressuscitant cada vegada que el temps sembla haver-les enterrat. És com si fossin eternes, m'entén?
-I crec que efectivament ho són, d'eternes. Almenys mentre visquin les persones que les consideren eternes.
La seva interlocutora esguardà fixament i relaxada l'enfosquida bravor de l'Atlàntic. Algunes parelles es passejaven esquívolament per la coberta, cercant perdre's entre els clarobscurs causats per la nit en conjunció amb l'enllumenat de la nau.
-Sí, suposo que té raó. Hi ha moments que mai s'obliden -llavors li adreçà una llambregada-. Ja deu haver notat que la meva germana... bé, que no està del tot centrada, per dir-ho eufemísticament.
-No volia ser indiscreta; no n'havia de fer res, jo.
-Ja fa uns anys va caure per una escala i es va obrir el cap.
-Ara entenc aquella diadema tan ostentosa.
-Mai ha volgut que ningú, absolutament ningú, li veiés la cicatriu. Sap? És molt presumida. Bé, suposo que també en sóc jo, de presumida. Quan tot això va passar hi havia entre nosaltres deu o quinze quilòmetres de distància, però m'assetjà una premonició. De seguida vaig saber que li havia passat alguna cosa. Quelcom, mai sabré ben bé què, m'ho va fer intuir.
-Havia sentit parlar d'aquesta mena de telepatia entre bessons.
-Degué ser això, suposo. Ella... va romandre uns quants dies en coma i després va recuperar els sentits. Però mai més va ser la mateixa. Des de llavors... no ho sé, sembla que hagi deixat de ser aquella germana bessona amb la que congeniava tan bé. A vegades estar amb ella pot resultar un infern. És irritable i sempre vol tenir la raó. M'he carregat tantes i tantes vegades de paciència! Suposo... suposo que ho he de seguir fent. És trist, però no podem fer-hi res més.
-Estàs fent el millor per a ella. Segur que és el millor. Però sobretot, no t'oblidis de tu mateixa.
-Sóc de naturalesa altruista. La meva germana també. Ui, aquests peus! Em fan veure les estrelles! -es lamentà tot d'una.
-Vaja, noia, ja et planyo. No tens un calçat més còmode?
-Sempre porto talons alts. Estilitzen la cama. Un sabata de sola baixa em fa caminar massa barroerament.
-Ja, però és que si et fan mal els peus...
-Sí, suposo que serà la solució. De fet en tinc unes de sola baixa reservades per a ocasions com aquesta. Encara que no siguin les més adequades per a un sopar de categoria...
-Per cert, no ens trobaran a faltar? A dins, vull dir.
-Ai sí, potser sí. Serà millor que hi tornem. A veure si puc triar cançó, jo també!

***
-Senyora Amarils, lamento importunar-la interrompent-li l'esmorzar, però el capità voldria veure-la. És la detectiu, oi?
Aquella darrera pregunta la sobresaltà més que tota la introducció prèvia.
-Bé, en tot cas la meva filla. Jo no sé si... però perquè m'ho diu, això? Que ha passat alguna cosa?
-Temo que li he de donar una tràgica notícia, senyora Amarils -afegí l'oficial.
-El segueixo.
El capità ja l'esperava al seu despatx. En veure-la arribar s'alçà respectuosament. Fornit i alt com era quasi semblava una columna de les del Partenó de l'Acròpolis d'Atenes.
-Li agraeixo, senyora Amarils, la seva predisposició...
-Perdoni, capità, però de quina predisposició em parla?
El capità clavà un esguard de retret a l'oficial que l'havia conduït fins aquella cabina.
-Em pensava que l'haurien informat...
-Només li he comentat que volia veure-la, capità. He pensat que potser... s'alçaria massa rebombori si li explicava el motiu al menjador.
-Bé, però es pot saber què passa? -volgué saber intrigada l'argentina.
-Hi ha hagut un assassinat, senyora Amarils. I ateses les circumstàncies hem considerat oportú dur a terme una petita investigació. Encara falten dies per arribar a port, si bé ja he informat a terra ferma d'aquests esdeveniments... El contramestre Fuentes de Fontana ha suggerit que potser vostè fóra la més adequada per dur a terme una petita investigació...
L'al·ludit prengué la paraula.
-Conec, encara que superficialment, la seva trajectòria detectivesca, senyora Amarils. I en especial el famós cas dels Pirineus, del qual se'n feren ressò tots els mitjans de comunicació. En conseqüència, no només és un plaer sinó que també és un gran privilegi comptar amb la seva presència, senyora Amarils.
-Bé, gràcies, però dubto que pugui solucionar gran cosa, jo. No sóc ni detectiu professional ni res d'això...
-Però juga a favor seu, si es pot dir així, un altre element: vostè coneixia la víctima. Tinc entès que van sopar plegats ahir.
-Com?
-Es tracta de l'editor Hèctor Tolneu de Montcada. Ha estat assassinat per arma de foc, aquesta nit i a la seva cabina.

***
Quan l'argentina hi va arribar encara no havien retirat el cadàver. Romania estirat a terra, bocaterrós, amb el cap recolzat a la pota del llit. La víctima encara duia posada la mateixa roba que vestia a l'hora del sopar. No li havien donat ni temps de desfer el llit.
-El van matar segurament quan va voler retirar-se per anar a dormir -vaig dir en veu alta-, i l'assassí és possiblement algú sense cap mena d'experiència criminal.
-Creu que podria tractar-se d'un robatori?
-Té la cartera?
-L'hem trobada al passadís, però buida. Desconeixem si falten altres efectes personals de l'interfecte. Caldrà comentar-ho als familiars.
-Ah, sí. M'agradaria parlar-hi, després -afegí l'Elionor.
-No hem trobat enlloc l'arma del crim.
-Bé, és fàcil desfer-se'n, aquí -considerà de nou l'argentina-. No crec que ningú la vagi a buscar al fons de l'Atlàntic, oi?
-Creu que l'assassí se n'ha desfet, doncs?
-Bé, això depèn.
-Depèn? Depèn de què?
-De si té previst o no cometre un altre assassinat.

***
Ferran Tolneu de Montcada i les germanes Martinach foren apressadament citats a un petit saló contigu a l'extensa sala de jocs d'aquell immens hotel flotant.
-Ferran, Isabel, Lluïsa, no sabeu pas com lamento aquesta tragèdia. De debò que em sap molt de greu...
-Gràcies, Elionor -correspongué plorosa Isabel Martinach-. Ha estat... ha estat horrible. Déu meu, és repugnant què fan fer els diners!
-És repugnant, efectivament.
-I tot pels quatre bitllets que podia tenir a la cartera! -conclogué espontàniament.
-El capità ens ha informat que vostè està al capdavant de les investigacions fins que arribem al port de Barcelona -introduí tot seguit Ferran Tolneu amb un admirable sentit pràctic.
-Bé, doncs efectivament. No crec que pugui fer-hi gran cosa, però les hores posteriors a la comissió d'un crim són vitals per tal d'enxampar l'autor. I el capità deu haver considerat que val més això que res...
-Doncs endavant, senyora Amarils -incidí Ferran Tolneu-, pregunti'ns el que vulgui.
-Poca cosa, ben mirat. Tenen coartada tots vostès?
-Creu que pot haver-ho fet algun de nosaltres -inquirí amb barroca sorpresa la Lluïsa.
-El que sembla segur és que la víctima coneixia l'assassí. Podem afirmar-ho per la posició del cadàver a l'escenari del crim.
-Bé, doncs sembla raonable, aquesta sospita -començà a dir l'Isabel-. Nosaltres, el meu espòs i una servidora, hem passat tota la nit a la nostra cabina.
-L'assassinat -va informar l'Elionor- degué succeir entre dos quarts d'una i la una de la nit. Va ser quan ens vam retirar per anar a dormir, se'n recorden?
-Efectivament -confirmà l'Isabel-. Però per aquella hora no tenim pas cap coartada. El Ferran va tardar una estona a venir a dormir, i jo em vaig estirar al llit a llegir una estona.
Elionor Amarils adreçà un esguard interrogant al germà de la víctima.
-Necessitava oxigen. Solo passejar una mica després de sopar -argumentà l'al·ludit.
-I vostè, Lluïsa, on es trobava a l'hora del crim?
-Em temo que tampoc tinc una coartada gaire sòlida. M'estava a la meva habitació, sap? Tenia una son! Suposo que em vaig adormir de seguida.
-Tenia altres familiars apart de vostè, el senyor Hèctor Tolneu?
-No, ningú -afirmà el seu germà-. Estava divorciat, però no he pas vist la seva exdona passejant pel vaixell.
-He de creure que vostè serà l'hereu, doncs?
-Bé, sí, crec que sí. Però necessitarà proves, si vol acusar-me...
Elionor Amarils somrigué pesadament.
-Sí i no. Vull dir que sí que necessitaré proves i que no l'estic acusant. Ho sento si les meves paraules han sonat així.

***
Vaig meditar moltes hores en tot plegat. Ni a l'equipatge ni a la cabina dels tres sospitosos s'hi va trobar l'arma del crim. Això fins a cert punt em va tranquil·litzar. Potser una mica massa i tot. Perquè l'endemà, de bon matí, m'esperava una altra desagradable sorpresa.
-Senyora Amarils, el capità la demana.
-Vaja, espero que no sigui per un assassinat -féu l'argentina, intuint remotament el motiu de la pronúncia trèmula d'aquelles paraules per part de l'oficial.
-Doncs sí, senyora. I hi ha dos cadàvers, aquesta vegada.
-Déu del cel! -exclamà esgarrifada- Dues morts més? Això és un malson! S'han identificat ja, els cadàvers?
-Sí, senyora. I podem intuir com ocorregueren els fets.
-Però com...
-Mercès a una càmera de seguretat, senyora Amarils. Vingui i ho veurà.
La va conduir directament a la cabina de comandament. Allà ja s'hi havia congregat el capità, un contramestre i altres oficials uniformats. L'esperaven amb evident interès.
-Senyora Amarils, hi ha hagut una nova tragèdia. Ha succeït en un petit saló proper a les habitacions de la popa, en una de les quals tingué lloc l'assassinat d'ahir. S'ha esdevingut ara farà qüestió d'un parell d'hores, cap a les set del matí, més o menys. Una càmera de seguretat ha enregistrat una pa
rt dels esdeveniments. Observi.
A la filmació l'Elionor hi va reconèixer de seguida les dues persones. Eren Ferran Tolneu i Lluïsa Martinach. Ell estava dret recolzat en una paret i ella se'l mirava asseguda en una butaca. Semblaven molt tranquils. Però tot d'una, i a causa d'alguna cosa que degué haver dit la Lluïsa, Ferran Tolneu començà a perdre els estreps. Obria la boca com si cridés, arremetia ferotgement contra la seva cunyada i s'endevinava clarament que l'amenaçava. Llavors ella, visiblement esmaperduda, li assenyalà desesperadament la càmera que els estava filmant. Ell s'apropà a l'objectiu de la càmera amb la clara intenció de desfer-se de l'aparell, i amb això s'acabava la gravació.
-Vaja -llançà Elionor-. Això ja comença a semblar un drama shakespearià...
-Quan ens n'hem adonat ja s'havien sentit els dos trets mortals. Si insistís molt, i només per estricta necessitat de la investigació, li deixaríem veure l'escenari del crim. Ho dic perquè és tot una bassa de sang. Fan molt mal efecte, senyora Amarils.
-Ho comprenc. En tinc prou amb saber com s'han produït els dispars.
Aquell home que m'havien presentat el dia abans amb el nom de contramestre Fuentes de Fontana somrigué un instant. Després m'adreçà la paraula:
-Per descomptat que sí, senyora Amarils. Vostè és molt aguda. Ha intuït que tot plegat començava a semblar-se a un drama shakespearià. De fet el doctor Barnils, metge en cap de la tripulació, ha certificat que la causa de la mort per a Lluïsa Martinach ha estat un tret al cap, concretament a la zona denominada parietal. Ferran Tolneu, en canvi, s'hauria posat el canó de l'arma a la boca i... pum!
-Caram, això indicaria que Ferran Tolneu hauria disparat primer a Lluïsa Martinach i després s'hauria suïcidat, oi? És clar, doncs... potser la Lluïsa l'amenaçava perquè sabia que ell havia mort el seu germà, donat que Ferran Tolneu era l'únic hereu d'Hèctor Tolneu... Llavors hauria disparat a Lluïsa Martinach, però... bé, sí, m'imagino que s'hauria suïcidat perquè una càmera de seguretat l'hauria filmat estant amb la seva víctima a l'escenari del crim. I pensant que no tindria escapatòria, doncs bé, l'home acorralat deu haver tirat pel dret. Efectivament lliga tot. Però ai, si la maionesa em quedés tan ben lligada! Per cert, i la pistola?
-Segurament la degué amagar l'assassí al saló on han ocorregut aquests esdeveniments. Perquè cal que recordi que no es va trobar ni a l'equipatge ni a la cabina de cap dels tres principals sospitosos de la mort d'Hèctor Tolneu.
-Me'n recordo, sí. Però encara em cou un altre interrogant: per què s'haurien trobat, aquest parell? Vull dir que s'han llevat molt d'hora, no troben?
-Bé, sí, en efecte. Però no crec que pugui saber-ne mai el motiu, d'això. Perquè a la butxaca de l'americana de l'interfecte hi hem trobat una nota signada per Lluïsa Martinach que el citava a aquest saló a les set del matí. I no crec que la morta li respongui aquesta pregunta -afegí amb cert regust d'humor negre.
-Vaja, quina mala sort la seva! Anar-lo a citar just a la cabina on el suposat assassí hi havia amagat l'arma! -exclamà l'Elionor, que tot seguit afegí:- Es clar que també la podia haver amagat en un altre lloc i hauria pres la precaució de portar-la a sobre per assistir a la cita de la seva cunyada, cosa que semblaria més raonable.
-Efectivament -afirmà el contramestre.
-M'agradaria parlar amb l'Isabel. Deu estar molt trasbalsada, suposo.
-Bé, ha sofert una petita crisi nerviosa, però crec que ja s'ha refet. La trobarà a la seva cabina, em sembla. O potser a coberta, no ho sé.
-Bé, gràcies. Me n'hi vaig.
Però no va caler que l'argentina hi arribés. La va trobar a coberta, caminant tota decidida cap a la sala de jocs. Vestia amb refinada elegància; lluïa un vestit blau marí amb gases i vels superposats i un pardessú de tons blavosos que combinava molt encertadament amb aquell vestit. S'havia ben pentinat els seus cabells color ros oxidat, duia ulleres de sol i s'havia maquillat. Caminava altiva, amb unes sabates de taló d'agulla que realçaven l'esplèndida figura d'aquella dona.
Un mal pressentiment assaltà Elionor Amarils. Evitant que l'última supervivent s'adonés de la seva presència, l'argentina s'encaminà de nou cap a la sala de comandament, on fou de nou rebuda pel capità i pel contramestre Fuentes.
-De nou per aquí, senyora Amarils? Alguna novetat?
-Me l'hauran de confirmar vostès, si us plau.
-Vejam, vostè dirà.
-A l'escenari del crim hi havia, per casualitat, algun objecte de cert volum i pes per poder donar un cop a algú?
-Hi havia, de fet, un gerro. Però l'hem trobat esmicolat a terra. Segurament en desplomar-se mort el senyor Ferran Tolneu l'ha fet caure. No li hem dit, senyora Amarils, que l'interfecte ha picat de cap contra la pota d'una tauleta d'aquell saló, la qual cosa deu haver fet caure el gerro, col·locat just a sobre d'aquell moble.
-Bé, crec que el misteri està resolt -afegí pensativa l'Elionor-. Podrien citar, si us plau, a la senyora Isabel Martinach?
-A la Isabel Martinach, diu? Que potser creu que hi ha tingut alguna cosa a veure?
-Molt em temo que sí, senyors meus. Molt em temo que sí.

Comentaris

  • ja arribo, ja arribo![Ofensiu]
    Shu Hua | 22-11-2004

    Per fi m'he embarcat. Ja ho sé, m'ha costat molt però mira, tenia por de marejar-me. De totes maneres, vaig millor del que em pensava, perquè m'havia baixat la Milna Gray i m'he adonat que ja l'havia llegit.
    Aquest cop em porto bé i comento la primera part abans de llegir el final. Jo crec que la morta és la Isabel i per això pregunta que si a la morta li han donat un cop al cap. I també perquè ara la Isbel camina bé amb sabates de taló alt (mentida, estic segura que cap dona hi pot anar bé) i l'altra no (natural, per altra banda). El que no sé és el mòvil, potser un enredo entre cunyats, però l'altre, què hi pinta? un trio? Per mi que té a veure amb l'herència, perquè sempre hi ha els calés pel mig, no?

    I per acabar i si m'ho permets, un parell de consells que, i ho repteixo sempre que en dono, a mi em van donar en el seu dia i m'han anat molt bé:
    - vigila amb la repetició de paraules en un mateix paràgraf i en l'ús excessiu de possessius. Sempre que s'entengui el significats, val més obviar-los.
    En català no ens "adonem compte" sinó que "ens n'adonem" del que sigui...
    Perquè sé que aquestes coses no et molesten te les dic. Com sempre, em reservo la puntuació pel final de la història, que és molt emocionant.

    Un petó
    Glòria

  • ja arribo, ja arribo![Ofensiu]
    Shu Hua | 22-11-2004

    Per fi m'he embarcat. Ja ho sé, m'ha costat molt però mira, tenia por de marejar-me. De totes maneres, vaig millor del que em pensava, perquè m'havia baixat la Milna Gray i m'he adonat que ja l'havia llegit.
    Aquest cop em porto bé i comento la primera part abans de llegir el final. Jo crec que la morta és la Isabel i per això pregunta que si a la morta li han donat un cop al cap. I també perquè ara la Isbel camina bé amb sabates de taló alt (mentida, estic segura que cap dona hi pot anar bé) i l'altra no (natural, per altra banda). El que no sé és el mòvil, potser un enredo entre cunyats, però l'altre, què hi pinta? un trio? Per mi que té a veure amb l'herència, perquè sempre hi ha els calés pel mig, no?

    I per acabar i si m'ho permets, un parell de consells que, i ho repteixo sempre que en dono, a mi em van donar en el seu dia i m'han anat molt bé:
    - vigila amb la repetició de paraules en un mateix paràgraf i en l'ús excessiu de possessius. Sempre que s'entengui el significats, val més obviar-los.
    En català no ens "adonem compte" sinó que "ens n'adonem" del que sigui...
    Perquè sé que aquestes coses no et molesten te les dic. Com sempre, em reservo la puntuació pel final de la història, que és molt emocionant.

    Un petó
    Glòria