La mort del català

Era un pobre vell, estava tot sol, la soledat envaïa tot el seu voltant. No tenia cap familiar ni cap amic, l'havien abandonat enmig d'un desert de paraules que no comprenia per què però se l'estaven menjant i l'estaven torturant. Comença a recordar què ha estat la seva vida, què ha viscut i què ha après durant tot aquest temps; la vida li ha ensenyat lliçons que malauradament no podrà traspassar a ningú. Quan les paraules no tenen cap sentit l'home calla i pensa. Comença a trobar-se malament, li fa mal el cos i no entén què significa tot el que està sentint. Decideix caminar una mica per oblidar-se del que li amoïna, camina i observa el seu voltant. El paisatge que veu és totalment diferent del que recorda anys ençà, tot està molt canviat. Troba nens jugant a altres llocs, persones vestides d'altres maneres i lletres que no reconeix, la gent és diferent i es comporta diferent. Continua i passa per un petit indret, allà recorda els seus amics i familiars que eren com ell, ara no hi queda ningú. Cada passa que fa l'acosta més a la seva fi, se li fa molt feixuc caminar, decideix seure en una pedra que troba prop d'un bosc. Allà assegut l'ancià plora i gemega de desesperació, sap que no li queda gaire de vida, tanmateix mentre tingui vida no deixarà de parlar sol. Acollonit gira la vista enrere, allà al fons s'hi veuen els cossos morts dels últims que eren com ell. No sap d'on han vingut però sí sap fins a on han arribat. Cansat, expira per darrer cop mentre pronuncia l'última paraula en català: adéu.