La mort de Llàtzer

Un relat de: tapisser
La mort de Llàtzer

Un home que es deia Llàtzer estava malalt. Era de Betània, el poble de Maria i de la seva germana Marta. Llàtzer, el malalt, era el seu germà.
Les dues germanes enviaren a dir a Jesús:
—Senyor, aquell a qui estimes està malalt.
Jesús estimava Marta i la seva germana i Llàtzer. Però quan va sentir que Llàtzer estava malalt, es va quedar encara dos dies al lloc on era. Després digué als deixebles:
—Tornem a Judea.
Ells li digueren:
—Rabí, fa poc que els jueus et volien apedregar, i ara tornes a anar-hi?
Jesús contestà:
—Llàtzer, el nostre amic, s’ha adormit, però vaig a despertar-lo.
Els deixebles li digueren:
—Senyor, si s’ha adormit, es posarà bo.
Llavors Jesús els digué obertament:
—Llàtzer és mort, i m’alegro de no haver estat allà: la seva mort serà en profit vostre, perquè cregueu. Però ara, anem a trobar-lo!
Quan Jesús arribà, va trobar que Llàtzer ja era al sepulcre des de feia quatre dies. Quan Marta va saber que Jesús arribava, sortí a rebre’l. Maria es quedà a casa. Marta digué a Jesús:
—Senyor, si haguessis estat aquí...
Jesús li digué:
—El teu germà ressuscitarà.
Marta li respongué:
—Ja sé que ressuscitarà en el moment de la resurrecció, el darrer dia.
Marta va anar a trobar la seva germana i li digué :
—El Mestre és aquí i et crida.
Maria va arribar on era Jesús i, en veure’l, se li llançà als peus i li digué:
—Senyor, si haguessis estat aquí...
Llavors Jesús preguntà:
—On l’heu posat?
Li digueren:
—Senyor, vine i ho veuràs.
Jesús digué:
—Traieu la llosa.
Marta, la germana del difunt, li digué:
—Senyor, després de quatre dies, ja deu fer fortor.
Llavors van treure la llosa. Jesús alçà els ulls i digué:
—Llàtzer, surt a fora!
I el mort sortí, lligat de peus i mans amb benes d’amortallar, i la cara lligada amb un mocador.
Jesús els digué:
—Deslligueu-lo i deixeu-lo caminar.

(La Bíblia. Resum del evangeli segons Mateu)

En Llàtzer es va trobar de nou de peu i una mica marejat després de quatre dies fent de mort. La llegenda diu que despertà a Betània, però un corrent d’opinió cada dia més extens defensa que va ser al Ripollès i, més concretament, a Sant Joan de les abadesses, on va ressuscitar.
Jo, en la meva perenne ignorància, no tinc criteri ni opinió en aquesta polèmica, com en tantes altres, per tant em limitaré a reproduir els fets.

A Llàtzer li pudia l’al·lè de tants dies en dejú, i li feien mal totes les articulacions del cos. Així que, en sortir de la cova, va saludar Jesús d’una manera més aviat neutra, sense gaires elogis, i tampoc no li va donar les gràcies pel “miracle” que li havia concedit, perquè en el fons del seu cor Llàtzer tampoc no estava segur d’haver rebut una benedicció divina. De vegades, a la vida, la línia que separa un favor d’una putada és tan prima que només la pot dibuixar amb autoritat i bon pols qui rep el favor. I aquest és el cas que ens ocupa.

Com que el nounat va ressuscitar amb gana i set, i no tenia clara l’hora que era, va anar a buscar un bar on li fessin un entrepà, que va pensar que era un àpat frugal, lleuger i que li prepararien a qualsevol hora del dia. Era Diumenge, però, i molts dels bars que freqüentava estaven tancats, així que, essent conscient que no podia escollir gaire, es va asseure al primer lloc on li va assemblar que no cridarien gaire l’atenció ni el seu aspecte, ni les seves mortalles.
Li venia molt de gust un entrepà de truita a la francesa però, com que no estava gaire segur que s’hagués inventat, va demanar-se un clàssic de dàtils amb formatge fos, que sabia del cert que no el decebria, al bar de l’estació.

En Llàtzer no tenia clar quants dies havia estat tancat en aquell cau, ni exactament què li havia passat: era definitivament lliure o es tractava d’un miratge, d’una broma pesada del destí? Certament aquell dolor insuportable al pit li havia desaparegut i fins i tot un puret d’aquells que solia fumar a totes hores se li hagués posat la mar bé. Va mirar al seu entorn buscant alguna distracció, algun passatemps per ocupar aquestes hores que li havien estat miraculosament concedides. Però val a dir que Sant Joan de les Abadesses, un diumenge a la tarda, tampoc no era precisament un catàleg de diversions.
Al final va decidir anar a veure un partit de futbol que enfrontava l’antic Abadessenc amb el Jerusalem Athlètic. Prometia emoció i aquesta era una cosa que a la seva vida anterior havia mancat força.

Al congrés de Teologia de Palafrugell es va discutir llargament sobre l’actitud agra d’en Llàtzer que, tot i ser un ressuscitat -la qual cosa deixeu-me dir que és, si més no, estranya- va decidir invertir el seu nou temps en bars, col·legues i futbol, i no agrair al Messies el que havia fet per a ell. Després ens queixem de les coses que ens ocorren de manera quotidiana! A Palafrugell no van arribar a cap acord respecte l’actitud que havia d’adoptar Llàtzer, però sí que van arribar a la conclusió que no som res.

En arribar a la porta del camp de futbol, en Llàtzer va saludar amb complicitat el senyor que estava a la entrada, el qual va fer la mateixa cara de qui veu un elefant enfilant una agulla amb la trompa. Les seves paraules encara ressonen als timpans de en Llàtzer:
- No et puc deixar passar Llàtzer, t’han donat de baixa com a soci del club.
Ara el que posava una cara difícil d’explicar era en Llàtzer. Vint-i-sis anys pagant l’abonament de tribuna, venent participacions de loteria per Nadal, menjant “parrillades” de carn d’una manera quasi obsessiva per no fer un mal paper davant dels companys de la penya, fent qualsevol cosa pel seu club, el seu club de l’ànima, i ara no el deixaven passar? Per no encallar més la cua de seguidors dels dos equips –en Llàtzer era un soci molt entregat- va decidir pagar, no rondinar més i sobretot no renegar (no es trobava en posició de poder temptar l’ira del fill de Déu). El senyor de la porta encara va tenir temps de dir-li:
-Uns numerets per la panera? Va, que és per a l’Abadessenc!
La mirada d’en Llàtzer va ser d’ultratomba i al senyor que feia de porter se li va gelar la sang, les artèries i un empastament que duia a un queixal

El resultat de l'encontre no va tenir, per a en Llàtzer, gaire transcendència. Estava absort: no seguia el joc, com en d’altres ocasions, ni qualificava cap parent de l’àrbitre, com era de costum.

Total, que es va anant fent tard i va decidir anar-se’n al cau, que l’endemà havia de treballar. Feia quinze anys que estava a la mateixa feina fent les mateixes coses. Fins que va emmalaltir no havia faltat ni un sol dia, ni tan sols quan va morir el tiet Josué (Déu l'hagi perdonat). Quan va arribar a casa, les seves germanes ja dormien. No va ser una nit fàcil, aquella, voltes i més voltes, esperant la son que no venia. Enmig d’una d’aquelles voltes, un somni recurrent: es veia a si mateix descansant en pau, en una llosa, amortallat, tranquil, sense res que el torbés, amb la pau que a un li dóna haver perdut una lluita aferrissada contra la mort.

Evidentment no va estar la llum del dia la que el va despertar, sinó aquella borinor que venia de l’aparell que l’havia eixorivit a diari durant els últims quinze anys. Va sortir de casa quan encara era fosc i, malgrat que no feia un fred excessiu, la temperatura convidava a caminar de pressa. En arribar al descampat de davant del taller, per allà la benzinera, va veure els llums que dia rere dia li havien marcat el camí. Les seves ombres llargarudes feien punteria en la direcció cap on anava.
Un grupet de companys que la feien petar a la porta del taller, de cop, varen emmudir en veure’l, talment com si haguessin vist un cadàver.
Diverses mandíbules varen fer el seu gest màxim d’obertura, i tres d’elles van quedar encallades en aquella ganyota a la vegada extrema i còmica. Totes les coses fumables que abans es trobaven dins les boques i als dits dels companys de Llàtzer, ara eren a terra, formant un mosaic improvisat. Feien bonic, però ningú no va fixar-s’hi.
- Bon dia, nois!- va deixar anar en Llàtzer de la manera mes quotidiana possible. Cap d’ells no va tenir temps de reaccionar. Entre el grupet, sobresortiren els més garrepes:
- Però no era mort??? Si varem encarregar a Ca la Cana una corona de flors pel seu enterrament! “Dels teus companys de taller, de l’aprenent també”, hi posava.

En Llàtzer desconeixedor com era d’aquesta conversa entre els seus companys, es va trobar, com cada dia laborable des de feia quinze anys, davant del seu armariet al vestuari. Es va posar la roba de feina i va plegar i penjar la que duia posada de la mateixa meticulosa manera que ho venia fent, dia rere dia, tots aquests anys.
Es disposava a fer les coses de sempre, quan l’encarregat, un Egipci amb forma de piràmide invertida, li va dir que el cridaven al despatx.

En Llàtzer va trucar a l’entrada, més per educació que per demanar permís , i va veure aquelles cares que no anunciaven res de bo.
- Sr. Llàtzer, què hi fa, aquí?- li va dir el secretari- Vostè és mort!!! Jo mateix, com a representant de l’empresa, vaig assistir al seu comiat, i vaig fer ofrena, en nom del sr. Director, d’una corona de flors: “De la direcció de l’empresa, que el seus ulls clucs besa”, hi posava.
Per cert, sé que és un tema espinós, però aprofitant que és viu, i si no li és gaire enrenou, ens faria un favor tornant-nos la banda amb la inscripció, perquè pot servir per a un altre dia... diguéssim.
Esperem que es faci al càrrec, senyor Llàtzer, que la seva situació per a l’empresa és complicada. Actualment vostè està donat de baixa: primer va estar de baixa per malaltia i ja no va tornar més. Un càncer ens va dir que tenia! I ara, desprès d’un mes i escaig, no pot pretendre incorporar-se a la feina sense més! Quines penques, Sr. Llàtzer, quines penques!!! Faci el favor de marxar, ja rebrà una carta de la Seguretat Social, jugui amb ells si s’hi atreveix! I els explica a ells la conya aquesta, que avui és mort i demà no! Quines penques Sr.Llàtzer, quines penques!!!

Amb tot això s’havia fet de dia i en Llàtzer ja no veia les ombres dels fanals que, amb la seva forma llargaruda, li indicaven el camí, ni els carrers de Sant Joan, ni la gent que, en creuar-se’l pel carrer, se’l miraven, incrèduls i una micona espantats. Ja no veia res de res. Estava tan espantat que no s’hi veia. Només enfocava amb els ulls els seus peus que, de manera mecànica, s’anaven alternant: clap, clap, clap, clap...

En Llàtzer va posar-se a caminar, fart del futbol, de la feina, d’encarregats, d’ídols de religions, de germanes, de popes en general i de tothom que, a la vida, havia decidit per ell, sense cap consulta i sense cap respecte cap a la seva persona. A la Cooperativa agrària de Sant Joan va comprar una quantitat important de verí per a rates, talps i rosegadors varis, i va dirigir els seus peus cap al sepulcre d’on havien sortit: clap, clap, clap, clap…
Va trigar en arribar, però no tenia cap pressa. Mai més tindria cap pressa! Va entrar a la cova que li havia ensenyat l’ofici d’estar mort. Va tancar amb la llosa que feia de porta a la cavitat, la va falcar amb molts gruixos de fusta, a fi que fos impossible d’obrir-la de fora estant. Es va anar desprenent de tota la roba i es va ajeure panxa amunt. Va empassar-se una gran glopada de verí i es va anar deixant recollir per la mort, segur com estava que aquest cop ningú no l’emprenyaria.
I va deixar que el seu caminar erràtic el dugués cap a la llum: clap, clap, clap, clap...






Comentaris

  • Un relat que mereix un 20[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 11-03-2018 | Valoració: 10

    Veig que tens fe en qüestions religioses i que llegeixes la Bíblia com a bon cristià. Veig que coneixes l'amistat de Jesús amb la família de Llàtzer i que, així com Marta sempre estava disposada a donar xerrera al Mestre, amb qui sembla ser que l'havien promesa, Maria era la que feia la feina grossa, és a dir, cuinar, rentar, escombrar i totes les tasques pròpies de la seva condició de dona jueva.

    Però, esclar, la història té un no sé què de miraculós que seria poc probable que la gent s'empassés avui en dia. Per la qual cosa, el senyor Albert, que se'n fot de tot quisqui amb la seva gràcia proverbial, dóna una versió moderna de la resurrecció de Llàtzer i fa morir de riure al personal ( morir, no sé si ho has enxampat) amb l'actuació del germà de Marta i Maria pels locals de sant Joan de les Abadeses.

    Ostres, ara que ho dius, deu de ser una putada que et facin resucitar quan estaves tan panxo en la teva tomba on res en pertorba i res et neguiteja.

    Tinc una feinada per a veure què és el que no he llegit de les teves obres mestres. He de repassar de dalt a baix.

    Estàs bé? Jo, de moment, de glòria. Petons.