La moneda de la sogra

La mare de la meva esposa, la senyora Elvira, era una dona agradable que es feia estimar. Tenia les seves manies, com tothom, però era comprensiva i oberta per la seva edat. Vuitanta anys molt ben portats, sobretot a nivell mental, i acceptar els innombrables canvis que la societat i el mon, al llarg del temps que va viure, i mantenint-se fidel a les seves creences, però acceptant de bon grat les innovacions que fills, nets i besnéts li aportaven, no és gens fàcil.
Però anem a pams. L'Elvira va néixer a Barcelona, en ple eixample, segona filla d'un matrimoni que en tingué quatre, totes noies. Seguint les costums de l'època va aprendre un ofici digne d'una senyoreta: barretaire. Ep! No confonguem els conceptes! No regentava pas una casa de "barrets", sinó que els feia amb aquelles mans delicades i pures per lluïment de les nombroses clientes que en poc temps va fer.
Però el secret i desconcertant destí tenia preparada una trampa, beneït parany, per a aquella noia de bon veure. Resulta que a un poblet de mitja muntanya, la germana que la seguia va anar-hi a viure al casar-se amb el pastisser del poble. L'Elvira hi pujava a estiuejar i allà va conèixer el seu futur espòs.
El Doctor Bernat Camprubí feia poc temps que havia acabat la carrera i, per la mort del seu avi, metge d'aquell poble, el substituïa practicant la Medecina. Jove, elegant i que es feia mirar, no deixà de cridar l'atenció de l'Elvira. El metge també mirava amb bons ulls a la noia.
Es casaren a Montserrat i tingueren set fills, un noi i sis noies. El pare els deixà als seixanta dos anys. Un cunyat meu que col·leccionava monedes rebé la promesa ferma, d'acord amb els demés familiars, que una unça d'or que guardava la sogra, de vells esplendors, seria per a ell. La senyora Elvira morí als vuitanta i cinc anys i a l'hora de repartir les quatre rampoines, la moneda d'or no aparegué enlloc. Vosaltres sabeu on és? Jo sí però guardaré el secret fins la tomba. Ah! I no la tinc pas jo.