La meva germana Clara (III)

A la Clara, tot aquell canvi l'esberava . Acostumada a viure sola, ara tenia el germà desconegut a casa, no sbia com actuar, ni que dir, ni que fer.
Justificava Aixa els seus temors? I la seva introversió?.
Les mès petites coses li creaven un mar de dubtes: cuinava per dos?, rentava la seva roba?, li deia que convidès amics?.
A mès, l'havia vist plorar dos cops, ella no ho feia mai davant la gent, es sentia molt incomoda.
Va decidir anarse.n d'hora al matì, no dinar a casa i tornar ben tard, quan ell ja dormis
Portava dies sense apareixer per casa, nomès anava per sopar. Dèu, tot era tant incòmode!
El pitjor era veure com el seu germà estenia la roba, la seva roba: les calces, els sostenidors…es va sentir tant ferida que li va treure de les mans
"-Això es meu-"

Les coses no resultaven tan fàcils com podrien semblar. L'Alfred volia oblidar el pasta, fer activitats, ser amic de la germana, però es trobava amb murs alts i sòlids, dificils de traspasar.
Li afectava mès la dureza i la poca comunicaciò amb la seva germana que passejar per el barri i sentir alguna conversa al vol, tot i que gairabè ja no hi quedaba gent de l'antiga, tot era nou…
Recordava quan la Clara va fer la comuniò i la van portar a la presò, malgrat les reticentes de la pròpia nena i del pare. Tenia alhesores deu anys i la mateixa poca comunicaciò que ara, i es pasà la mitra hora de visita, mirant.lo sense dir res
"-Aquesta nena!-" xisclava la mare. I per molt que li burjava per parlar, ella, tan prima i externament desvalguda, romania en silenci, mirant.lo.
Exactament com ara.
L'Alfred no sabia si era bò parlar.li o ignorar el tema…
O a ella mateixa.

Va ser un mes desprès quan l'Alfred va ser completament lliure. Una carta del ministero informava que tornava a tindre tots els drets de ciutadà lliyre, a mès de lliurar.li els diplomes que l'acreditaven com a fuster professional, oficila de primera, especialitat en mobles de la llar.
Les bones notícies aumentaren a la tarda : l'amo del taller li oferia un nou contracte, amb millor sou i noves expectatives.
Tot d'una, semblava que la seva vida anava solucionant.se, i això el feia feliç. Va decidir anar a veure la Clara a la feia i convidarla a dinar…però no ho va poder fer perque no ho sabia, no sabia on treballava la seva germana, ni de que.

Es sentà en un banc, n'estava fart de ser un desconegut per la seva germana, de no saber res l'un de l'altre, de la no comunicaciò. Ell molestava? No,per res, seguia la seva vida, però volia recuperar a l'única familia que tenia, li feia mal el cor pensar en aixó…
Volia sol.lucionarlo.
De camí a casa, va trobar la senyora Enriqueta que, quan era petit, sempre li donava dolços o pà de pessic, Un dia, fins i tot, va anar a la presò i va portarli uin pastis, un pastìs que no va gaudir senser, ja sabeu com son les normes a la presò…
Era ja una senyora molt gran, massa gran. Les seves arrugues eren profundes i guanyaven pes als seus ulls, ara petit i foscos, portava bastò,anava mitg encorvada i va passar lentament per el costat de l'Alfred, sense reconeixe'l.
Ell la va mirar, amb dolçor, però tambè amb tristessa, l'edat no perdonava i, tot d'una, la seva alegria va marxar.
Temps perdut… que ja no tornaria mai mes.

La Clara pensava si no era massa dura amb el seu germà. Pero, que volia?. Ella nomès tenia vuit anys quan la policia va interrompre el dinar familiar i s'enportà el germà, alhesores un jove pàlid de cabells foscos. Recordava aquell moment violent i la mare plorant, el Flash sense voler menjat, el pare cada vegada mès lluny de casa, i ella, al mitg, sense saber que fer.
Ningú li explicà obertament el que va succeïr, nomès sentia la versiò de la mare, les xerraires del barri, les mirades a l'escola. Refugia anar a la pressò, com anar a excursions escolars, refugia de casa i de tot, tancada en si mateixa.
Nomès mirava.
I callava.

De mes gran, quan el pare va morir, era ella que mirava el correu i portava al dia la casa, posant el dia a la mare sobre els pagaments de la llar, mentres la senyora plorava per la sort del seu marit i el seu fill, oblidant.la.
"-Em de trobarli un altre advocat, nena-".
Sempre era primer ell, nomès el nen, tancat injustament segons la seva mare. Un gamberro, deien al barri mentres ella passava.
La Clara tenia l'obligació de ser mès bona, mès eficient, mès estudiosa, netejar l'honor de la familia, com deia el pare, pobre home que no va saber encaixar el cop del fill empressonat.
Era molt difícil que ella poguès oblidar tot això, oblidar l'entrerrament dels pares, el temps sense diners, les mirades de la gent. Oblidar que no era perfecte i que podia, tambè, fer malifetes, coses normals de la seva edad.
Per no.

I ara, el seu germà, ja lliure, li preguntava per ella, com era la seva vida
"-Es meva!-" cridà.
I es tancà a l'habitaciò.