La meva germana Clara (I)

La llum del sol l'enlluernava ferotjament, mentres un nus a l'estómac, fruit dels nervis, l'ansietat, o el fastigòs cus-cus de l'últim àpat , l'escanyava per dins.

Alfred, mès gran, mès prim, mès savi,o potser mès contingut, pasava sota la porta de la que havia sigue casa seva durant vint anys: la presó .
I ho feia sabent el que l'esperava fora: els seus pares havien mort feia molts anys, els amics havien refet la seva vida sense ell i el seu barri, el barri de sempre, no el rebria amb els braços oberts. El que mès l'inquietava, però, ( malgrat que sabia que la vida allà fora seria molt diferent dels obscurs pasadisos de la presó i no hi hauria cap conseller espiritual per atendre'l, com havia fet el pera Josè per ell), el que mès l'amoïnava era la seva germana, la Clara, a la que no havia vist d'ençà els deu anys, en una visita mòlt incómoda a la presó, vestida de comunió, blanca i lluent.
Sang de la seva sang, com es deia, pero desconeguda totalment, la seva germana Clara ara tenia 28 anys.

De la presò, l'Alfred havia après l'ofici de fuster, on va volcar totes les fustracions. Les seves mans eran molt preuades, sobretot per feines de puliment de mobles de llar o qualsevol figura feta de fusta,a la que donava una gran elegància. Tot això l'havia servit per col·locar-se al taller de la presò,primer, i a una fusteria molt a proa del barri desprès, quan va aconseguir el règim semi obert (feia tres anys). Malgrat disfrutar d'una petita llibertat, ell i la Clara no s'havien vist, Aixa que no podia enrecordar-se'n gaire de la noia prima com un secall, que gairabè no parlava, una germana ja feta una dona, que nomès havia vist creixer en fotografies, i on la seva lacònica manera de ser es mostrava en les cartes que d'ella va rebre a la presò, com telegrames d'un desconegut " La mare ha mort d'un infart el dia 6 de maig.Setia posible que poguessis asistir a l'enterrament? Signat, Clara" o "Estic cobrant la pensió per l'accident del pare, com que vais molt justa, Aixa que em recuperi, dipositaré la teva part en el compte corrent que em diguis. Salutacions, Clara"


Ara ja en tenia 28 anys, pero la Clara no havia canviat molt, sobretot en la seva poca comunicació amb els altre i, en especial, amb el seu germà, l'Alfred, que sortia de la presó desprès de 20 anys, amb les seves faltes pagades ( que ara tant s'en donaven)
Havia deixat tot ben disposat perque el seu germà es trobès les seves coses al mateix lloc de sempre, com si el temps s'hagues aturat en un lloc especific, la seva cambra; la nevera era plena de menjar i una nota a la taula de la cuina esperava "tens macarrons, com els feia la mare…son al micrones".
La Clara va esperar, primer al sofà, al balcó, a l'escala, però no es podia dir que era plena de neguit. Después de tant de temps sola, sense familia ( els avis eran morts i no tenia tiets), avui un desconegut germà trencaria els seus hàbits, la seva vida, i compartiria la casa amb ella.
Es sentia incómoda.
Al barri, ja no preguntaven per res de la seva vida, en part perque les grans tafaneres ja eran mortes, altre part per la reforma i construcció de pisos nous, amb gent nova, i l'ultima part, per ella mateixa, la Clara, una noia discreta, molt educada, que no protagonitzava escàndols, i que el barri havia respectat. Tot i axo, encara es sentien algunes persones que, quan la veien, parlaven en veu baixa entre si, mirant.la "Es la germana d'aquell, l'Alfredo""Pobre noia, i la mare del disgust es va anar morint"

Pasats deu o quinze minuts, la Clara va preferir marxar, anar al cine, mentres el seu germà arribava a un barri molt canviat, on ningú el coneixia i, la vida que ell havia imaginat de ben jovenet, abans de la presó, es concentrava nomès en les parets de la seva habitaciò.


L'Alfred recordava aquelles escales amples, pero no el nou ascensor, ni les pareds pintades de color groc pàlid. La porta de casam sens dubte, si havia canviat: va ser ell qui va trencar-la, abans de tot allò… Ara era una porta de seguretat, ferma, de fusta de roure, ben feta, l'Alfred la va obrir, sentit l'olor de casa, perque cada casa tè una olor propia, com la presó, i es va emocionar. Es veia de petit, tan despert i rebel, la mare, pobre dona patidora, el pare comercial que viatjava molt ( L'Alfred sempre el culpava per marxar de casa i abandonar la familia…)
El pis tenia un nou aire, mes nou, mes pulit, suau…conservaba la disposició dels mobles, però ara eren moderns i sense gaires floritures, a l'alfred, li agradava molt d'aquesta manera, semblava, fins i tot, que l'aire fos diferent, allá dins.
Un detall al segon estant, exactament el seu lloc original, va arronsar-li el cor: el seu escorpí de fang, o quelcom semblant, que va fer a classe als sis anys, i que regalar a la mare, tant content. La Clara havia conservat aquella petita joia per l'Alfred, que va sentir els seus ulls qüents, i que li donava una petita esperança. Potser nomès calia temps, temps per coneixer la seva germana Clara, temps per coneixer la llibertat, coneixes a si mateix.
Es va sentar al sofá, amb un mitg somriure, esperançat,