La meva germana Clara (II)

La cuina, refeta, plena de llum, mobiliari i colors, l'esperava amb un plat de macarrons gratinats, just com els feia la mare, la marona que tant patiment havia sofert per ell, una dona d'abans, que mai havia pronunciat una paraula en contra del seu fill, d'aquell fet que va canviar.ho tot…
Els macarrons tenien el mateix sabor, sabor a mare, però hi havia una esència nova, ja que,nomès menjar els primers, l'Alfred va començar a plorar, en silenci, com si s'allibrès una esència guardada feia anys per la mare, el pare o la Clara…

Un soroll al pany el despertà dels records, el petit nus a l'estómac s'anava fent mès gran, escanyant.lo per dins, deixant.lo gairabè sense alè.
A l'altra banda de la pared, la Clara girava suament la clan al pany, amb tota una barretja de sentiments inexplicables, sense saber com reaccionar davant el seu germà, perque segur que ell ja hi era, i l'esperava.

L'Alfred alçà el cap, però els seus ulls no tronaven la Clara. La porta de la cuina era mig oberta i, alhesores,alguna cosa la va fer moure, obrint-la lentament.

Davant la Clara seia l'Alfred, un germà que no coneixia

Davant l'Alfred, mirava la Clara, una germana desconeguda.

Es miraren un segon.L'Alfred sentia coure els ulls de l'emoció, però va ser la Clara qui va parlar primer
"-Hola-" i ell conestá "Hola, Clara", amb veu tremolosa, però sense aixecar.se de la cadira.
"-La mare sempre deia que t'encantaven els macarrons-". El plat i el seu contingut van desviar les mirades de l'un i l'altre, sense saber que dir.
Silenci
Per fi la Clara entrà a la cuina i, fou alhesores,quan l'Alfred, d'un salt, es posà denpeus i l'abraçà, mentres dues llàgrimes caminaven lliures per el seu rostre. En aquella abraçada, L'Alfred no nomès sentia a la seva germana ( que no el tocava), sino que li semblava que Aixa podia tocar els seus pares, a la seva antita núvia, la Mercè, que amb tanta amargor va esperar.lo , deu anys, fins que es cansà i es buscà un marit…
Abraçava els records, a l'imbècil que va ser, a totes les coses perdudes: la juventut, l'amor, els amics…com si es volguès fer perdonar.
Va sentir lleugerament els palmells de les mans de la Clara, com si ella tinguès por, i la seva quasi imperceptible veu
"-Tranquil, tot es començar-"


A la seva habitació va buscar en els calaixos part dels seus records i els va trobar intactes. Algú havia netejat l'habitaciò i els calaixos, tot era molt net i ascèptic, potser tambè havien mirat les fotografies, o els cuaderns, però tant li feia, a l'Alfred.
Es va entendrir amb les fotografies d'en Flash,el seu gos, dócil,obedient i amb deliri per l'Alfred, tant que va morir de pena dos anys desprès de la seva entrada a la `presò ( i com va plorar l'Alfred, aquella nit…) Acaricià la fotografia del gos amic, murmurant "Flash, guapu", somrient i plorar, tot alhora. Va agafar una entrada per un concert, i va riure per ell mateix, era de 1987, dos messos abans de tot, amb una marca de pintallavis a un extrem. Recordava aquell moment, recordava la Mercè, la noia queva deixar aquella marca a l'entrada…va buscar entre les fotos i la va trobar, tant petita, amb els seus rinxols i, desprès, amb el cabell negre i llis, com Nina Hagen, la seva musa…
"-Ara ja ès casada-"
La Clara romania al llindar de la porta, mirant les fotos. L'Alfred s'adonà que gairabè no el mirava a la cara, i no sabia si era per vergonya d'ell o per timidessa d'ella.
"-Si,ho sè-" va dir firmament. Potser, en el fons, sentia la pèrdua d'aquella noia, aquell esbòs de dona que ja no era seva. Sentia que, sense ella, tambè havia perdut l'opciò d'una dona, d'uns fills, d'una casa, de la joventut…no es volia posar trist, però un altre fotografia el va atabalar.
Era la mare. Portava un vestit llis de color toronja i somreia desde la casa de la platja, una casa que van vendre per poder pagar els advocats, les indemnitzacions.
Aquella dona¡ Fins l'últim moment el va anar a veure, sense deixar d'animar.lo, fos culpable o innocent, portant.li roba,fotos, dibuixos de la Clara, explicant. Novetats, lluitant per cinc minuts més amb ell.
No s'adonava de com plorava fins que la germana li va dir
"-No ploris.Ara ja es morta, t'estimava molt-"
I marxar.