La meva caixa

Quan vaig néixer era tan petita...
Em trobava submergida en un espai tansols meu. Tancada en el pla de la soledat, allí no importava si cridava, ningú mai es queixava del soroll de vida del costat.

...

Avui tot a canviat tant...
El món està tan ple de gent i tota ella desitja desesperadament no passar desaparcebuda, no caure en el oblit, destacar, triomfar; i no els importen els mitjans per aconseguir-ho. El món s'ha convertit en els meus ulls en un immens circ on cadascú representa el seu paper: hi ha tirans i innocents, però tots disfrassats, ocultant intencions malintencionades, en la obscura esperança d'aferrar-se en algun tronc on sostindre's dret i exuberant.

Jo em trobo en una caixa on em protegeixo d'aquestes esperançes humanes, i crec, a vegades, que al ser tant receptiva se'm contàgien la tristesa i les llàgrimes.

Em protegeixo en la caixa de les penúries humanes. Em crema el contacte de la pell i sol sento anhel per viure aïllada del món en una simbiosi que no és pas admesa.

Jo sols estic esperant el moment d'apartar-me d'això i trobar-me novament dins d'una caixa on poder eixugar-me les llàgrimes de sang de l'ànima, respirar, estimar, escoltar-me, ... i finalment, ser lliure.

Libertas