La maleïda guerra

Només tinc vint anys. Quina porqueria de vida és la meva si em quedo sense ella quan el millor està per venir. I encara que la meva vida al final sigui llarga, m’hauré quedat sense la seva millor part perquè la maleïda guerra m’haurà robat els meus anys de joventut, aquells que els vells anomenen els millors anys de la vida. Els vells deuen tenir raó, deuen saber del cert que són els millors anys, perquè ells els tenen ja tots.

L’endimoniada guerra em prendrà les nits de gresca amb els amics, els riures, les festes majors, les primeres copes, les bogeries que diuen que fas quan ets jove. La pèrfida guerra m’arrabassarà les mirades de complicitat amb aquella noia del poble que fa tant de temps que m’agrada i no he gosat dir-li mai res, i em confiscarà, ara que ja m’havia decidit, l’intent de festejar-la.

És el que tenen les guerres. Esguerren tot allò que toquen. Esborren el futur d’un jove, el futur d’una dona sense marit, el futur d’uns nens que ja no vindran, el passat d’uns pares grans sense fill.

Penso que m’amagaré. No vull anar a la guerra. No suporto la violència, les armes, el soroll dels trets. No aguanto les ordres d’aquells homes rudes sense cervell, autoritaris i malcarats. Això faré, m’amagaré. I si em troben, mala sort. Que em matin, si volen. Si he de perdre la meva joventut, que acabin amb mi. Ja tornaré, en una altra vida, en una altra època, quan no hi hagi guerra, quan pugui gaudir i adelitar-me dels meus anys de joventut, quan pugui arribar a vell i treure de la meva motxilla històries divertides i excitants per explicar, i no misèries i infortunis d’una guerra inoportuna.