La Lluna

Estic a la punta d'un penya-segat. El cel negre, avui, enpigat d'estrelles blanques és el més preciós que mai he vist. L'únic so que les meves orelles poden sentir és el picar de les suaus ones amb la ferma figura del penya-segat. El vent em fa tenir els ulls a mig tancar però igualment la puc veure. La Lluna. Avui és immensa, blanca i radiant. Inspira tranquil·litat i saviesa. I no m'aturo de preguntar-me si seria possible arribar fins a ella. Viure allunyat de la destrucció i la pau; de la pobresa i la riquesa; de la vida i la mort. Que tranquil seria tot. Un món de solitud i sense mes problemes que els simples fets menjar i respirar. Sol enmig d'un desert de lluna blanca. Perquè no intentar arribar-hi? Per què no intentar-ho? de fet sense ella no tinc un camí per seguir. No tinc unes guies pel meu tren. Camino dos passos i ella s'envà dos passos enllà. Però de cop la terra s'acaba i emprenc un vol. No sé on vaig i l'aire és fred, i al volar sento les ones més a prop. L'aigua és freda i fosca. A dalt la lluna blanca, la perdo de vista enmig d'esforços inútils, els ulls se'm tanquen. Només em queda esperar que aquest camí sigui el correcta fins a arribar a ella, La Lluna.