El cas, la lluna

Avui dia 25 tot s'ha acabat.. Haig de reconèixer que en algun moment d'aquest últim cas vaig arribar a pensar que em jubilaria sense poder-lo acabar, però finalment ho vaig aconseguir. En un repàs general de la meva vida....ha estat molt atrafegada, però espero que ara, al costat de la Carolina, tot sigui més plàcid. La Carolina és la meva dona, té 65 anys, com jo, però ella ja fa uns anys que està jubilada, per uns problemes a les mans. Però bé, m'estima i me l'estimo igual. Me l'aprecio tant a la Carolina...en fi, es tracta de que deixi per a la posteritat aquest últim cas. M'agradaria deixar per a generacions futures, casos com aquest, que vegin com poden arribar a ser de complicades les coses, com la ment humana pot arribar a ser tant complicada. Com l'avarícia i l'amor poden arribar a afectar a les persones fins a embogir. És clar, que tot està des del meu punt de vista, però bé. Si hagués de posar algun títol a aquest cas li posaria "La Lluna".
Bé doncs tot va començar ara farà 2 setmanes. Jo ja esperava amb candeletes la jubilació. La tenia allà, a la cantonada que m'esperava. I després d'una vida de detectiu de no parar, doncs sempre està bé un mica de descans. Estava jo al meu despatx, quan entrà el meu secretari, el Sebastià. Un noi molt eficient, encara que a vegades és una mica babau, però això si, un tros de pa. Doncs en Sebastià entrà i em va dir...:
-Tens una trucada, sembla que és urgent. Te la passo?
Jo estava omplint arxius, feines que sempre es tenen entre detectius.
-Si, si, passem-la. Jo ja acabo.
Em vaig col·locar el telèfon a l'orella i era l'Artur, el cap de policia de Vic.
-Escolta, hi ha hagut un assassinat, a Manlleu, és una cosa tota estranya. Un paper, amb una dona i tal. Vens?
-...Si, de seguida vinc. 20 minuts i sóc aquí.
Vaig agafar el cotxe i vaig demanar-li al Sebastià que atengués les trucades i que anotés els encàrrecs. Amb 20 minuts em plantí a Manlleu. La casa era a les afores de Manlleu, tocant a Roda de Ter. Hi havia un parell de cotxes dels Mossos d'Esquadra. Al veure'ls els vaig maleir perquè moltes vegades no em deixen treballar en pau. Em diuen que el cas és dels Mossos i bla bla bla.... A l'entrada de la Masia, hi havia l'Artur. M'estava esperant. Suposo que ell ja havia avisat els Mossos de la meva aparició, perquè em van deixar entrar sense dir-me res de res. Entrant vam començar la conversa. Era una dona de 35 anys. Escriptora. Es deia Elisabet Morera i Llivol. Era mare soltera. Tenia un fill de 15 anys. Estava estirada a la cuina, a terra amb un ganivet al costat. Tenia com una marca a l'esquena. Es veia clarament una C feta per l'arma blanca. Hi havia molta sang. Als peus hi tenia una corda i tros de roba. L'havien lligada i emmordassada. Em va capta molt l'atenció el muntatge que hi havia. La C dibuixada al cos de la víctima presentava una resistència, cosa que significava probablement que li havien fet en plena consciència. L'Artur va entrar a la cuina i em va ensenyar un tros de paper, aquest paper l'havien trobat damunt del cos. En aquest paper hi deia:
"Estic a la punta d'un penya-segat. El cel negre, avui, enpigat d'estrelles blanques és el més preciós que mai he vist. L'únic so que les meves orelles poden sentir és el picar de les suaus ones amb la ferma figura del penya-segat. El vent em fa tenir els ulls a mig tancar però igualment la puc veure. La Lluna. Avui és immensa, blanca i radiant. Inspira tranquil·litat i saviesa. I no m'aturo de preguntar-me si seria possible arribar fins a ella."
Em va impactar. Recordo totes les seves paraules, una per una, de moment només era una petita introducció. Només hi podia veure una descripció de lo que deia. Però alguna cosa en el fons de tot això em deia que hi havia alguna cosa més. Vaig fer-li un parell de preguntes més a l'Artur. Només em va saltar a la vista, que no hi hagués cap porta ni finestra forçada per l'agressor.
Era cap al migdia, i vaig decidir que jo allà no hi feia res. Així que vaig tornar a Vic. El Sebastià estava allà com un clau esperant-me. És molt servicial. I li vaig encarregar que busques tota informació possible sobre la Elisabet Morera i Llivol i em vaig aposentar per apuntar-me bé totes les pistes sobre el cas. De moment s'obrien molts camins, però vaig decidir esperar a la informació que havia encarregat al Sebastià...
Ben dinat, allò de les 4. En Sebastià, va entrar per la porta amb aquella cara de felicitat que fa quan sap que ha fet una bona feina. I així va ser:
Elisabet Morera i Llivol. Mare soltera. El seu fill té 15 i va a l'institut de Manlleu. Té 3 germanes. Ella és la 3a. I és filla de Ramon Morera, escriptor, i de Maria Llivol, mestressa de casa. És escriptora de novel·les d'amor. Ha publicat 3 llibres. Curiositat: les 4 germanes Morera, són escriptores. La seva germana gran era morta recentment.
Res acabava de lligar, i tot lligava. La C, era un punt clau per descobrir, i que era aquell fragment? La informació era bona però no era res més que això, informació. No em resolia res. Donant voltes a l'assumpte vaig pensar anar a fer una visita a la segona de les germanes. Es deia Maria Morera i vivia a Taradell. Però era massa tard i vaig decidir deixar-ho per l'endemà.
La sorpresa va ser gran quan vaig arribar a casa. Hi havia el meu nét, en Marc. Té 6 anys. Sempre que ve a casa ens passem l'estona parlant de l'escola. És molt xerrameca, però m'encanta estar amb ell. Aquell dia recordo que em va explicar entre d'altres coses que el seu professor no havia assistit a classe i que havia estat dibuixant a la família. Em va ensenyar el dibuix i me'l va regalar, em va fer molta il·lusió. Ben sopat, li vaig demanar a la Carolina, que a l'endemà anés a la Biblioteca a comprar-me els llibres de la Elisabet i la Carme Morera, no vaig saber ben be, el perquè me'ls havia de llegir, però alguna cosa em deia que ho havia de fer.
Allà a les 9 vaig agafar el cotxe i tal com havia dit el dia anterior em vaig plantar a Taradell. Vaig arribar davant de la casa, i la sorpresa va ser meva al veure un cotxe de policia davant mateix de la porta de la casa. A l'entrada vaig haver de presentar la meva placa de detectiu i em van deixar entrar. Al terra hi havia una dona. Era la Maria Morera. L'escena del crim era completament idèntica a la de la Elisabet. Estava emmordassada i de boca terrosa. A l'esquena però, hi havia una altre lletra la M. Teníem un cas que s'anava complicant per moments. Vaig preguntar-li a un agent que hi havia per allà si havien trobat alguna cosa més. L'agent em va dir que no hi havia res forçat i em va donar un tros de paper trobat damunt l'esquena de la víctima. Hi deia:
"Viure allunyat de la destrucció i la pau; de la pobresa i la riquesa; de la vida i la mort. Que tranquil seria tot. Un món de solitud i sense mes problemes que els simples fets de menjar i respirar. Sol enmig d'un desert de lluna blanca. Perquè no intentar arribar-hi? Per què no intentar-ho? de fet sense ella no tinc un camí per seguir. No tinc unes guies pel meu tren."
Vaig adonar-me'n de seguida. L'autor era el mateix. Allò era la continuació de l'anterior. Em vaig quedar pensant. Les petites peces encaixaven però de moment sense lloc on recolzar-se. De camí al despatx se'm va ocórrer que aquella mateixa tarda aniria a veure la única de les 4 germanes que quedava en vida. En arribar al despatx, m'esperava el Sebastià. Li vaig dir que busqués informació sobre la Maria Morera. Era dona soltera sense fills, escriptora de novel·les d'amor. Amb 30 anys ja havia escrit dues novel·les. Tot això no em treia l'entrellat de res. Així que vaig decidir preparar-me l'entrevista amb la germana viva. Per agafar informació vaig introduir-me a través d'internet, dins de fòrums literaris. I gran va ser la sorpresa amb la que vaig topar. Tot i ser germanes tenien una gran rivalitat. Per què? En fi, ja tenia una cosa més a la que preguntar a l'Alba, la germana petita de la Família Morera-Llivol. Abans de dinar, pensant en el cas, vaig recordar, que una de les germanes havia mort recentment, i aquesta va ser la feina que li vaig encarregar al Sebastià per l'endemà, que trobés informació sobre la Carme Morera, des de les causes de la mort fins als llibre, tot.
Ben dinat, em vaig dirigir a Ripoll, a casa l'Alba Morera. La germana petita. La conversa va ser molt concloent. L'Alba, va deixar evident la rivalitat entre germanes que vaig trobar en aquell fòrum d'internet, ja que la simpatia que mostrava per les seves germanes era zero. Se'm va acudir que ella podia ser sospitosa, però tenia una coartada creïble per això la vaig descartar ràpidament. La visita va ser ràpida així que vaig trucar a la meva filla dient-li que ja passava jo a recollir al Marc per l'escola. Aquell cas em portava molts maldecaps i aquell dia no em trobava gaire bé. A la sortida de l'escola, una mestre amb una fila de nens al darrere va sortir de dintre. El Marc al veure'm va córrer cap a abraçar-me. De camí al cotxe vaig caure i li vaig preguntar que si aquella era la seva mestra, però resultà que el seu professor, igual que el dia anterior no havia assistit a classe, i aquella era la seva substituta.
Tenia el cap de setmana per descansar i deixar aquell cas tan complicat aparcat fins dilluns.
Van passar, dissabte, diumenge, dilluns i dimarts. Sense cap novetat. Només llegint llibres d'amor de les germanes Morera. El dimecres per això la cosa va canviar. Me'n recordo que estava al despatx llegint mentre el Sebastià entrà amb la seva cara de felicitat quan fa la feina ben feta.
-Perdó, ja tinc tota la informació que em va demanar divendres. Carme Morera i Llivol, germana gran d'Elisabet, Maria i Alba. Escriptora. Casada amb Xavier Gros i Clua. Mestre de Primària. Ha escrit 4 llibres. Es va suïcidar ara farà 1 més per causes desconegudes.
La informació era completa, però no m'encaixava com esperava amb les altres dues morts. Aquesta mort era per causes casuals. Bé la lectura seguia. Jo llegia els llibres amb l
'esperança de trobar alguna cosa on poder-me agafar per seguir endavant amb la investigació. Va ser el divendres quan la trucada de l'Artur em va informar de l'assassinat de la germana petita, l'Alba Morera. Em va explicar que l'escenari del crim era el mateix que en l'assassinat d'Elisabet però que la marca de l'esquena hi havia una L i que l'arma homicida havia estat un altre cop un ganivet. Llavors em va passar per fax el fragment que per una vegada més era la pista clau. En el fragment hi deia:
"Camino dos passos i ella s'envà dos passos enllà. Però de cop la terra s'acaba i emprenc un vol. No sé on vaig i l'aire és fred, i al volar sento les ones més a prop. L'aigua és freda i fosca. A dalt la lluna blanca, la perdo de vista enmig d'esforços inútils, els ulls se'm tanquen. Només em queda esperar que aquest camí sigui el correcte fins a arribar a ella, La Lluna."
Amb aquell fragment aquell text semblava tenir una fi. Es podia veure un home que enmig de la desesperació, de la falta d'una persona estimada opta per a la recerca d'una altra vida enmig del suïcidi. Vaig començar a treballa la hipòtesi de que algú, potser culpant a les germanes Morera d'alguna cosa, d'alguna pèrdua volgués saldar un compte pendent. Bé, no tenia res clar, tot era confós, i em va passar una cosa que en la meva llarga vida com a detectiu no em passava. No sabia que fer. La lectura era la meva última esperança, però ja era molt petita, només em quedava l'últim llibre escrit per la Carme. Eren allò de les 7 de la tarda d'aquell divendres quan vaig topar amb la clau del cas. El pressentiment havia estat correcte.
En les últimes pàgines d'aquell llibre titulat "La Lluna", hi havia el fragment. Vaig començar a relacionar coses. El llibre tractava la vida d'un home, enamorat bojament de la seva dona, que la perd i la descobreix que la seva vida no té sentit sense ella. I després d'un temps s'acaba suïcidant. Després de resumir el llibre per mi mateix, les coses dins meu van començar a lligar-se soles. La Carme havia mort feia just un més. Estava casada, se'm va acudir que potser el marit tenia alguna cosa a veure amb tot allò. Per un moment vaig pensar que allò no tenia sentit. El marit no tenia perquè matar a les germanes. Bé, sense saber el perquè vaig voler saber més sobre aquell llibre i aquella història. Em dirigí a casa de la Carme Morera al centre de Vic, volia parlar amb el Xavier, el seu marit. Vaig trucar el timbre un parell de vegades fins que de la finestra en va sortir una veïna i em va dir que en Xavier no hi era, que havia marxat feia 5 minuts cridant com un boig i a tota velocitat. Em va sobtar. Li vaig preguntar a la veïna si podia parlar un moment amb ella. Li vaig explicar que era detectiu. I em va explicar:
-En Xavier des de la mort de la Carme sembla que ha embogit. Va plorant per la casa i de cop deixar anar crits espantosos. De tan en quan es veuen volar llibres de les germanes de la Carme pel balcó.
-I vostè sap el motiu del suïcidi de la Carme Morera?
-Doncs...ara que ho diu, ell sempre havia dit que la Carme estava malalta de nervis. Deia que les germanes eren unes males pècores que tenien enveja de com escrivia la seva germana gran i les discussions i les fortes amenaces que havia rebut per part de gent relacionada amb les seves germanes....Pobreta la Carme, tan tranquil·la que era ella. Que en pau descansi.
-Moltes gràcies, senyora.
Després d'uns moment de respiració al cotxe tot apuntava cap a una mateixa direcció, la Cala Penya de Lloret de Mar, lloc on el protagonista de l'última obra de la Carme es suïcida. Tot era clar. En Xavier, dolgut totalment de la mort de la seva esposa, culpava totalment a les seves germanes de la seva mort i les hi va fer pagar. Les inicials trobades a l'esquena de les germanes son les de Carme Morera i Llivol. Ara la seva vida s'havia acabat i obsessionat seguint el personatge de la última novel·la de la seva dona acabaria suïcidant-se. Em quedava poc temps, així que vaig accelerar al màxim perquè em temia el pitjor, en Xavier em devia tenir uns vint-i-cinc minuts d'avantatge. Ja era de nit. Vaig arribar a la Cala Penya de Lloret, quan la Lluna sortia per l'horitzó del mar. El cel estava ple d'estrelles blanques. Tot començava a encaixar més del compte amb l'escena del llibre. Al baixar del cotxe vaig veure un home dret, amb el braços oberts a la punta d'una roca. Semblava mirar a la Lluna amb els ulls plorosos.
-No et llancis! - vaig cridar-
El meu crit el va espantar i va perdre l'equilibri, però per sort el va recuperar.
-No t'acostis- em va cridar- Qui ets tu?
-Sóc un detectiu i vinc a ajudar-te. Estic al corrent de tot, de la mort de la Carme, de les pressions que rebia, de tot. Però no saltis, tu no ets cap personatge de novel·la, va torna enrere i deixa'm que t'ajudi....
-No! No me'n penedeixo de res del que he fet. Aquelles germanes ho havien de pagar. Eren unes males putes. No reconeixien el talent de la meva Carmeta. Jo me l'estimava molt. Però ara ja no la tinc. Ja no la tinc! -va dir cridant -. Ara la meva vida, no té sentit, potser m'he tornat boig, però més boig estaria per tornar enrere i passar-me la resta de la meva vida entre reixes. Abans prefereixo saltar i creure, que la trobaré en el més enllà.....- va concloure en un to molt normal -.
Aquest últim fragment, semblava posseït. La seva veu tenia alguna cosa, estranya. Per mala sort i sense jo poder-hi fer res, va saltar. Òbviament va morir a l'impactar contra les roques punxegudes que sortien de les onades a sota el penya-segat. Vaig trucar a l'Artur la situació i quan van arribar els Mossos vaig marxar.
Pocs dies després la Carolina em va explicar que havia sentit pel carrer que havien trobat mort al professor del Marc en una cala de Lloret. La noticia em va sobresaltar. El meu nét era l'alumne d'un pobre home que havia embogit. Però no vaig donar-hi més voltes i vaig decidir deixar les coses tal com estaven. L'assumpte ja havia passat i no volia remoure les coses. Però la reflexió que vaig poder treure del cas va ser molt bona. La vida és una caixa de sorpreses. He après que la ment humana i l'amor no té límits després de veure el que pot arribar a fer una persona, com es pot arribar a transformar la ment gràcies a l'amor. I de com de petit és el món, que la persona que menys t'esperes és la culpable. Bé així és la vida. I la meva feina per ajudar a la societat es va acabar aquell dia. El dia en que l'amor va perdre un amic i la casualitat en va guanyar un.