Diari d'un dimoni!

Això és un infern. Ara només em queda reflexionar i reflexionar sobre tot el que el dimoni ha pogut fer de la meva persona. Ara només em queda recordar la imatge d'aquella família feliç, un pare, una mare i el fill. La Ivet, la dona que tot home voldria, atenta, responsable, intel·ligent, alegre... . El Pol, el fill perfecte, trapella, intel·ligent i obedient... . Tot semblava aquella família de retrat, però ara aquesta foto està trencada. Ara només em venen al cap imatges, que en els seu moment els meus ulls no van poder veure.
Tot va començar un vespre ara farà un parell de setmanes. Jo tornava de la feina d'empresari i directiu adjunt, amb el sou omplint la butxaca. De camí a casa, com cada dia, pensant amb la gran recompensa de poder estar una bona estona amb la meva dona i el meu fill. Però tot es veia difuminat per un impressionant embús a la carretera. Vaig arribar a casa allò de tres quarts de nou. La Ivet ja tenia el sopar a punt i el Pol ja estava assegut a taula esperant amb delit la meva arribada per començar a devorar. El sopar estava deliciós. Però les postres van ser de les pitjors que he provat mai. En Pol just acabar de sopar, va marxar una estona a casa el Roger, el veí, a jugar. I va ser llavors que la meva dona em va explicar que havia d'anar una setmana a Holanda per motius professionals, ella i el seu director. Això no ho podia permetre de cap de les maneres. Jo ja tenia la sospita d'alguna cosa entre ells dos i cada vegada que em parlava d'ell em consumia per dins. Això si que no o podia permetre, era la meva dona i no podia ser d'un altre. I li vaig dir:
-No hi pots anar a Holanda amor meu, t'he preparat una festa sorpresa... per aquella setmana i ja està tot muntat i ......- li vaig dir amb una veu dolça -.
-Ho sento, però és un viatge molt important i no hi puc faltar, ell em necessita.
Al sentir les últimes paraules, alguna cosa es va obrir dins meu. Li vaig agafar el braç amb molta força i cridant:
-He dit que no i punt! No hi has d'anar a fer res a Holanda, i si t'acomiaden ja en tenim prou amb el diners que guanyo jo, entesos?!
El braç va quedar marcat.
Estava al sofà, era mitjanit, i a sobre la taula i havia un got de whisky. Em vaig aixecar i vaig anar a l'habitació a ficar-me al llit sense fer fresa per no despertar a la Ivet.
Sona el despertador i la Ivet com cada dimecres no hi és. Em llevo i crido al Pol, ens vestim lentament però anant per feina i esmorzem. El porto a l'institut i llavors cap a la feina. El dia sense novetats. Com que som dimecres, em toca a mi anar a buscar en Pol a l'entreno. Quan hi arribo la sorpresa és meva. L'entrenador em diu que en Pol no havia assistit a l'entreno, però mentre l'entrenador m'estava comentant això, per la cantonada va aparèixer ell. Tot corrents, força nerviós i amb falta d'aire. Em va dir:
-Ho...Hola pare, ho...ho sento, és que vinc...de la biblioteca, és que tenia un treball de ciències.
Jo de seguida que se'm va acostar, vaig notar una forta olor. Li vaig fer un senyal de "puja al cotxe" sense obrir la boca, i em vaig despedir del senyor Pere, l'entrenador. El viatge va estar ple de mirades que semblaven llances amb la punta d'acer. Al arribar a casa, quan es va tancat la porta, una porta es va obrir dins meu.
-Pol vine aquí - vaig dir amb to normal -. Com que a la biblioteca no? I la olor a tabac o ves a saber que i a alcohol d'on surt? O és que a lo millor a les biblioteques és pot fumar?- Ara ja cridant -.
Sóc al llit, em desperto i són les dues de la matinada, hi ha un got de whisky a la tauleta de nit, però de sobte alguna cosa em va cridar l'atenció. La Ivet no hi era! Em aixecar d'una revolada, exaltat, a l'habitació d'en Pol tampoc hi havia ningú! Vaig intentar pensar enmig d'aquell mar de confusió i la primera resposta va ser, el mòbil. Vaig trucar una vegada i una altre frenèticament, però no hi havia manera, estava parat. Vaig passar la nit en vela.
Per allà a les nou va sonar el timbre, encara era despert, i vaig córrer a obrir la porta. Jo em pensava que serien ells, però no. Allà davant meu un policia. Vaig posar-me molt nerviós i a fer-li preguntes de si estaven bé, de si sabia on eren, un munt de preguntes. I el policia l'únic que es va limitar va ser a allargar el braç per donar-me una carta i despedir-se dient el " que tingui un bon dia" més fred que havia sentit mai. Em vaig quedar a quadres. Assegut a la butaca, amb cara de pedra, lentament vaig obrir el sobre i em vaig posar a llegir la carta:
" Senyor González,
És cridat en nom de la llei perquè aparegui aquesta tarda a les 18:00 al jutjat de pau situat al carrer Ponent. El motiu pel qual vostè està convocat, és una denúncia posada en nom de Ivet Martí. L'acusa de maltractament físic directe a ella i vostre fill, Pol González. Per aquest motiu se li prega assistir al jutjat.
Atentament,
Marc Farell i Estrip

Vaig empal·lidir a l'instant. Va ser com unes dos-centes galledes d'aigua freda de cop per sobre meu. No podia entendre res. Jo no era així, jo no havia pegat ni maltractat mai ni en Pol ni a la Ivet. Però quina bogeria! Jo els estimava, faria el que fos per ells, però m'equivocava. Eren dos quarts de deu, quedaven vuit hores i mitja. Vaig fer una trucada a la feina per comunicar que no hi aniria, vaig mentir perquè no sospitessin res. L'espera estirat al sofà va ser llarga i pesada i al mateix temps incomprensible. Era migdia, i encara no em feia la idea del que estava pensant, no podia trobar una explicació a tot allò. Allò, aquell miserable paper i aquella miserable absència anaven en contra dels meus sentiments i no podia trobar un perquè de tot allò.
Eren les disset trenta. Vaig sortir a peu, hi havia cinc minuts, i en un moment m'hi vaig plantar. A l'entrada hi havia la Ivet, en Pol i un altre home, que vaig suposar que era l'advocat. La imatge em va xocar molt. En Pol tenia un blau a l'ull esquerre i un braç enguixat, i de seguida vaig entendre de que podia ser, però no podia ser. Vaig intentar dir alguna cosa, però a la que estava cinc metres d'ells van entrar a dins sense dir ni piu. No podia amb la meva ànima. Vaig entrar, estava en un desert ple de dunes. Vaig seure en una cadira, que havia vist a les pel·lícules, era la cadira dels acusats. El jutge va llegir-me els meus drets i el motiu de la trobada. Va cridar la Ivet a declarar. Les seves paraules eren en un altre idioma, un idioma idèntic al meu, però diferent a la vegada. Seguia sense entendre res. Les seves frases deien que parlaven de mi, però ho començava a posar en dubte, començava a tenir la sensació d'adquirir un punt de protagonista en aquella situació. Vaig començar a recordar coses, imatges en que hi era la meva imatge, les paraules de la Ivet em descrivien, però jo seguia confós. Ho veia tot borrós. Però tot va canviar quan el jutge va fer declara en Pol. Les seves paraules m'ho van mostrar tot. Les imatges i els records eren clars, i en aquell moment mentre les paraules d'en Pol penetraven com trets de bala en el meu cor, em volia morir. No em podia creure que jo hagués sigut capaç d'haver fet tal monstruositat. Vaig mirar-me en Pol i la Ivet, començava a entendre que seria la última vegada que els veuria. En aquell moment no sabia si seria capaç de viure sense ells. En aquell moment el jutge va dir:
-El declaro culpable, amb condemna de 8 anys a la presó - amb veu ferma i poderosa -.
Però no em vaig immutar. Estava concentrat en mirar-los atentament per no poder-los oblidar mai, jo els estimava.
La vida aquí és un infern, no hi ha un instant que no em consumeixi l'estima que tinc cap a ells. No m'importa ni el fred ni la calor, ni la gana ni la set, només penso en ells. I ara des d'aquí només em queda escriure una frase: Néixer amb el dimoni per acabar a l'infern.