LA LLUNA TRISTA

Blanca i rodona, la lluna resplendia cada nit la seva llum lletosa, acaronant la superfície de la terra. Parelles d'enamorats la contemplaven amagats en la intimitat del clar de lluna, els poetes li dedicaven bells versos captivats pel seu silenci gebrat. Homes i dones d'arreu de la terra la contemplaven cada nit, i fins i tot alguns l'observaven de prop i estudiaven amb devoció la seva superfície.
Però la lluna estava trista perquè se sentia molt sola. I com més poemes d'amor li dedicaven, com més anhelada se sentia, la tristor més s'imposava, conscient de com n'estava de lluny de la terra i sola enmig de l'univers.

Que no sabien els homes que la llum alba que els captivava no era pas seva? Ella tan sols era un mer mirall de la llum del sol. I la seva superfície era massa pedregosa i freda per a que hi germinés la vida. Quan mirava la terra amb els colors intensos del verd del bosc, el blau de l'oceà, el groc de la sorra del desert i les mil llumetes que encenien els homes cada nit... se sentia pobra. I nua. Amb el cor fred, gelat. Ella sempre mostrava als homes la mateixa cara, la més bonica. Fins i tot els infants li imaginaven, en els seus jocs, un rostre que somreia i els feia l'ullet. Però cap d'ells coneixia la seva altra cara, sempre oculta, plena de cràters i ferides dels meteorits que sovint hi impactaven. Una cara molt més vulnerable, exposada constantment a la intempèrie de l'univers. És que potser li cantarien la mateixa bellesa si la veiessin com n'estava d'escarpada i nafrada?

La lluna se sentia cada cop més trista i sola. I va ser així com, per passar desapercebuda, va començar a amagar-se darrera l'ombra de la terra, fugint de les mirades captivades dels homes, fins a quedar totalment oculta.
Però, inevitablement, la lluna sempre tornava resplendint enmig de la nit. I, com sempre, els músics tornaven a dedicar-li velles melodies i els poetes versos enyorats. Però a ella aquells mots li arribaven sempre acompanyats de la punyent solitud i, trista, s'amagava de nou.

I així va ser com la lluna, sense adornar-se'n, va fer seu aquell moviment cíclic d'anada i tornada. De resplendir la llum intensa del sol i d'amagar-se en la foscor de les ombres més opaques. I els homes van resignar-se a viure sense ella durant uns dies cada mes. Van aprendre a esperar-la i a acomiadar-la en el seu viatge constant. I així van passar els mesos, els lustres i els segles amb aquell vaivé constant.

Una nit de lluna plena, mentre passejava pel cel, va veure a la terra quelcom que la captivà per la seva bellesa. Al fons de les aigües d'un llac hi dansava, al ritme de l'oneig suau de la superfície, una cosa que no havia vist mai. Resplendia una brillantor intensa i els peixos acariciaven, juganers, la seva superfície llisa i blanca. Era perfectament rodona i estava envoltada per petits puntets brillants com lluernes que dansaven en la nit estelada. I aleshores la lluna va comprendre que allò que tant l'havia captivat al fons del llac, no era res més que el seu propi llambreig en les aigües profundes. El seu reflex, dins la terra, no era ni fred ni buit, sinó ple de vida, de llum i dansa. Restava acompanyada d'un munt de peixos de colors que l'envoltaven i de l'espurneig de les aigües bressolades pel vent. El seu rostre a la terra era bell i les seves ferides ocultes no estaves exposades a l'impacte dels meteorits, sinó que reposaven en el bressol del riu, tou d'argila. La lluna va somriure per primer cop en tota la seva infinitud i el reflex dins les aigües es va fer encara més brillant.

Sense dir res als homes, va continuar el seu vaivé cíclic al qual tothom ja hi estava acostumat. Però quan decreixia, ja no ho feia amb l'esperit d'amagar-se en l'ombra sinistra de la terra sinó amb la certesa de tornar, passats pocs dies. I a partir de llavors, quan els poetes li cantaven la bellesa i els enamorats s'abraçaven embolcallats amb la seva blanca claror, ella tan sols contemplava les aigües silencioses del llac. I s'esforçava per regalar-los el seu millor reflex.