DESTÍ

Un relat de: RoserBG
Quan el tren va xiular, va posar la mà dins la butxaca de l'abric. Dins hi duia la bala de vidre, amb el cor de tres colors, i un sobre doblegat amb adreça de Barcelona. Va acostar la cara a la finestra i el seu alè va entelar el vidre. Premia tan fort la bala que se li clavava al palmell de la mà. L'estació va moure's, com si algú l'estirés enrere, i son pare va desaparèixer amb l'andana. La mare no hi havia anat, l'havia abraçada a la porta de casa, plorosa, entre geranis vermells. Dios te bendiga, m'hija. El pare li havia dit que a Barcelona ja l'anirien a cercar, que treballaria a la casa d'uns senyors, com a minyona, i ella havia sentit que l'ànima se li fonia. Només tenia tretze anys, i l'única companyia d'una bala amb el cor de tres colors, quan el món es va fer gran i hostil. Va recolzar el cap a la finestra i es va deixar bressolar pel sacseig del tren per oblidar la por. Una vida acabada d'estrenar rodant sobre un camí de ferro que l'allunyava de la misèria però l'empenyia, insalvable, vers un destí de servitud.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer