La llegenda d'un somriure

La negror envoltava cada casa, cada ciutat, tots els continents, el món sencer. Els núvols grisencs volaven baixos colpejant els edificis i una pluja fina com agulles queia d’ells per explotar sorollosa en la terra malmesa de pedres i sotracs. En les cases la llum era tan minsa que molts havien de encendre espelmes per poder llegir els pocs llibres que quedaven de la “Gran Neteja” i les nits se sentien encara els trons que mai no paraven i que eren el ressò de tot el mal que la Terra havia patit i que llastimosa encara es lamentava.
El Max recordava que quan era jove el cel havia estat blau i els núvols eren blancs com la neu...Quina neu? Feia tant de temps que no havia nevat! Tan sols en un racó de l’armari guardava una fotografia de quan era petit i havia anat amb els seus pares a la muntanya...a esquiar...quins records...feia tant de temps...ara ell era gran...més aviat vell i tot al seu voltant era gris i moll.
El Sol feia trenta anys que no havia sortit i la terra restava erma sense vida. Els arbrers feia temps que s’havien tornat amb espectadors moribunds...estàtues malmeses de fusta que de tant en tant els llampecs sacsejaven mentre s’emportaven trossos del que havia estat un ser viu. La vida havia tornat al seu principi. Les mines de carbó tornaven a donar l’energia suficient per poder subsistir. Els camps artificials s’alimentaven d’aquesta energia per poder donar els seus fruits i les granges d’animals mantenien el que quedava d’humanitat en vida...Tot havia estat un error...però feia tant de temps que tothom ho deia...”Escalfament global”...quina tonteria, ells deien, això ha passat abans i la Terra ho ha resolt, en tants pocs anys no pot ser que ens carreguem el sistema...i així va ser... Però sembla que la gent que queda s’ha acostumat i segueixen vivint, tan sols és veu en el seu rostre que són morts en vida, la seva cara no té cap mena d’expressió, ja ningú riu, tothom segueix les normes com autòmats. Però fa poc ha nascut un idea que esta revolucionant el que resta de món. Hi ha una part del món que està sortint de l’abúlia i és revela contra el viure perquè si. S’anomena ESPERANÇA i cada dia s’escolten notícies de que s’estan acostant a on és el Max. El Govern ha intentat aturar aquesta revolució però els soldats són incapaços de lluitar contra ella. Deixen les armes i s’uneixen a aquesta onada imparable.
El Max està en el seu porxo mirant com la pluja cau constant, metòdica, sorollosa i com la poca claror que passa per els núvols deixa fils de llum que retallen el cel. De cop veu com una multitud de gent passa de pressa davant d’ell sense dir res, com sempre, però hi ha alguna cosa que ha canviat. S’aixeca i els segueix. Com portat, literalment, avança cap a unes muntanyes properes mentre la pluja el mulla insistentment. No sap el que passa però al arribar a d’alt del cim ho veu...i ho sent...Estan cantant! Encara recorda aquest cançó, una cançó d’alegria. Mira atentament com una massa de gent ve cap a ells i sembla una onada de colors. Al seu davant quiets, una multitud de soldats els esperen amb les seves armes preparades i un altre multitud grisa i callada s’acosta darrera d’ells poc a poc i sense fer soroll.
Quan la multitud amb els seus vestits de colors arriben cantant davant dels soldats, aquets reben l’ordre de disparar, però com per art de màgia deixen anar les armes i els seus vestits grisos es tornen de colors, mentre comencen a cantar.
El Max no pot comprendre-ho però des de d’alt del turó va veient com la gran massa de gent, que estava darrera dels soldats, va canviant la seva grisor per tota mena de colors. Pocs minuts després és troba que ja han arribat a on està ell i quan els té al davant pot saber perquè tot ha canviat, mira a la cara dels que estan avançant cap a ell i veu una cosa que feia molts anys no havia vist...UN SOMRIURE.






FI