La llegenda d'un somriure

Un relat de: AVERROIS
La negror envoltava cada casa, cada ciutat, tots els continents, el món sencer. Els núvols grisencs volaven baixos colpejant els edificis i una pluja fina com agulles queia d’ells per explotar sorollosa en la terra malmesa de pedres i sotracs. En les cases la llum era tan minsa que molts havien de encendre espelmes per poder llegir els pocs llibres que quedaven de la “Gran Neteja” i les nits se sentien encara els trons que mai no paraven i que eren el ressò de tot el mal que la Terra havia patit i que llastimosa encara es lamentava.
El Max recordava que quan era jove el cel havia estat blau i els núvols eren blancs com la neu...Quina neu? Feia tant de temps que no havia nevat! Tan sols en un racó de l’armari guardava una fotografia de quan era petit i havia anat amb els seus pares a la muntanya...a esquiar...quins records...feia tant de temps...ara ell era gran...més aviat vell i tot al seu voltant era gris i moll.
El Sol feia trenta anys que no havia sortit i la terra restava erma sense vida. Els arbrers feia temps que s’havien tornat amb espectadors moribunds...estàtues malmeses de fusta que de tant en tant els llampecs sacsejaven mentre s’emportaven trossos del que havia estat un ser viu. La vida havia tornat al seu principi. Les mines de carbó tornaven a donar l’energia suficient per poder subsistir. Els camps artificials s’alimentaven d’aquesta energia per poder donar els seus fruits i les granges d’animals mantenien el que quedava d’humanitat en vida...Tot havia estat un error...però feia tant de temps que tothom ho deia...”Escalfament global”...quina tonteria, ells deien, això ha passat abans i la Terra ho ha resolt, en tants pocs anys no pot ser que ens carreguem el sistema...i així va ser... Però sembla que la gent que queda s’ha acostumat i segueixen vivint, tan sols és veu en el seu rostre que són morts en vida, la seva cara no té cap mena d’expressió, ja ningú riu, tothom segueix les normes com autòmats. Però fa poc ha nascut un idea que esta revolucionant el que resta de món. Hi ha una part del món que està sortint de l’abúlia i és revela contra el viure perquè si. S’anomena ESPERANÇA i cada dia s’escolten notícies de que s’estan acostant a on és el Max. El Govern ha intentat aturar aquesta revolució però els soldats són incapaços de lluitar contra ella. Deixen les armes i s’uneixen a aquesta onada imparable.
El Max està en el seu porxo mirant com la pluja cau constant, metòdica, sorollosa i com la poca claror que passa per els núvols deixa fils de llum que retallen el cel. De cop veu com una multitud de gent passa de pressa davant d’ell sense dir res, com sempre, però hi ha alguna cosa que ha canviat. S’aixeca i els segueix. Com portat, literalment, avança cap a unes muntanyes properes mentre la pluja el mulla insistentment. No sap el que passa però al arribar a d’alt del cim ho veu...i ho sent...Estan cantant! Encara recorda aquest cançó, una cançó d’alegria. Mira atentament com una massa de gent ve cap a ells i sembla una onada de colors. Al seu davant quiets, una multitud de soldats els esperen amb les seves armes preparades i un altre multitud grisa i callada s’acosta darrera d’ells poc a poc i sense fer soroll.
Quan la multitud amb els seus vestits de colors arriben cantant davant dels soldats, aquets reben l’ordre de disparar, però com per art de màgia deixen anar les armes i els seus vestits grisos es tornen de colors, mentre comencen a cantar.
El Max no pot comprendre-ho però des de d’alt del turó va veient com la gran massa de gent, que estava darrera dels soldats, va canviant la seva grisor per tota mena de colors. Pocs minuts després és troba que ja han arribat a on està ell i quan els té al davant pot saber perquè tot ha canviat, mira a la cara dels que estan avançant cap a ell i veu una cosa que feia molts anys no havia vist...UN SOMRIURE.






FI

Comentaris

  • M'agrada...[Ofensiu]
    Roser | 13-05-2011 | Valoració: 10

    La minuciosa descripció dels detalls m'ha fet endinsar-me fins el mateix cor del teu relat d'una manera encisadora.
    Moltes vegades mirem cap a una altra banda quan el que estem veient no ens agrada, fins que ens colpeja...
    M'agrada la manera en què impliques l'esperança, palpable, rebel...
    I sincerament el millor final: un somriure. Crec que no arribem a adonar-nos de la magnitud del poder d'un somriure. Per mi, el millor regal que ningú et pot oferir.

    Una abraçada

  • El valor de somriure[Ofensiu]
    nuriagau | 17-04-2011

    Has sabut crear un conte molt original inspirant-te en quelcom tan important, malgrat pugui semblar insignificant: un SOMRIURE.

    Tot i que el lector és conscient del títol des del primer moment, les descripcions angoixants de l'inici del relat fan que no sospite quin pot ser el desenllaç.

    Caldrà anar-lo rellegint per tenir en compte que és important somriure per vèncer moltes batalles

    Núria

  • Malson[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 10-04-2011 | Valoració: 10

    Redéu Josep Mª, quina por m'has fet passar! I és que la primera part del relat fa posar la pell de gallina, imaginant que tot és real. A vegades hi pensem, però no en volem imaginar que això pot ser real algun dia.Molt bé, molt imaginatiu i amb un final tan senzill (retrobar-se amb un somriure) que de pensar només amb la senzillesa fa basarda pensar on podem arribar. Jo, per ara, me'n vaig a esmorzar; el fuet em sembla que és real. Una abraçada.
    Aleix

  • Bon relat,[Ofensiu]
    free sound | 31-03-2011 | Valoració: 10

    com a conte de colors quan el món és fosc.
    Un somriure a la vida, amb colors per cada dia.
    Un contrast ben críticat amb esperança colorida.
    El món i la realitat, calen quadres a cada mida...
    Una abraçada, verda, roja, potser lila, ataronjada...

  • L’alegria de viure, [Ofensiu]
    Xantalam | 31-03-2011

    tot i que sigui en un entorn grisós i trist ho canvia tot.
    Aquest relat m’ha recordat el que va dir una escriptora que havia viscut a l’Àfrica; ella deia que estem, o vivim, es referia als europeus, anestesiats, és a dir, volem controlar-ho tot i no gaudim plenament de la vida, no sé, en fi, que m’agrada la aquesta idea que mostres en el relat.
    Endavant, una abraçada!

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de AVERROIS

AVERROIS

405 Relats

931 Comentaris

341818 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Vaig néixer a Manresa un fred Gener de fa uns quants anys i com va escriure el poeta:

Tots els records plegats
són una gota d'aigua
dins una mar immensa.
I el violí que no se sent
deu plorar alguna mort
que jo no sé.

Què la vida us sigui lleu!