La llegenda de les bruixes.

Ara em ve a la memòria que una nit d'hivern, vora la llar de foc la meva àvia em va contar aquesta llegenda:

A l'Edat Mitjana, una edat de bruixes, mags i éssers màgics, en el castell de Sant Jaume, a la vila de Cabrils, hi passava quelcom estrany. La gent que anava a veure el que narraven les llegendes no tornava viu, perquè aquest castell era un cau de bruixes, on s'hi celebraven rituals i d'altres coses màgiques i la gent o es moria de por o li succeïa qualsevol cosa indescriptible.

Conta la llegenda que un jove intrèpid, cansat que en aquest llogaret passessin totes aquestes coses tan fantasmagòriques, va voler descobrir el que en realitat succeïa, si les bruixes aquestes eren tan terribles com semblava; si era certa la llegenda que contaven els vilatans sobre aquest castell. Es va disposar a entrar en el castell i veure-ho amb els seus propis ulls. Va fer el cor fort, es va encoratjar, va agafar el seu millor escut i amb la seva llança en mà, i entrà per la porta principal. Passant per passadissos estrets, matant gàrgoles, i d'altres éssers de la nit, va arribar al saló principal del castell i allí es va trobar les bruixes.

Elles, que estaven fent un dels seus rituals habituals adorant a Hékate (la deessa de les bruixes), van interrompre les seves oracions i van mirar fixament l'intrús. Estaven molt sorpreses de com un jove havia pogut travessar tots aquests perills fins arribar al fons del seu cau. Empipades i totes a la vegada li van tirar un malefici que deia així:

Ase has estat a l'entrar aquí, així ase seràs per a la resta de la teva vida!- i la més vella i sàvia de les bruixes va afegir- ¡I per la teva culpa tots els homes d'aquesta vila seran uns peluts, el pèl els creixerà molt ràpidament!



Però el noi amb el seu escut va poder parar una part del melefici que li acabaven de fer les bruixes, i no es va convertir en ase. El que no va aconseguir evitar va ser que els homes de la vila sí que els hi creixés més ràpid els cabells.

Passaren els segles i les bruixes se'n anar del poble, però la maledicció seguia sobre els homes, fins els pobles del costat els hi deien "els peluts".
Jo me'n recordo que li vaig preguntar a l'àvia:
- I per això l'avi era barber?
- Sí, filla, sí- em va contestar ella.
Quan va acabar d'explicar-me la llegenda, vam apagar la llar i vam anar a dormir per endinsar-nos al món dels somnis.