LA LLARGA OMBRA DEL TIL·LER. Capitol 3

Un relat de: Robert Bavastell

Mentre desava l'abric al penjador del rebedor vaig poder veure la taula parada. Taula de festa major. Els plats més bonics, les tovalles de fil d'or que ens havien regalat els parents de Susqueda i un gerro magnífic amb uns gladiols exuberants. En Miquel em va sorprendre pel darrera fent-me un ensurt que jo exagerava fent veure que m'agafava un cobriment de cor tot fent ganyotes i crits estranys. Ell reia, era feliç, i més quan arribaven les Fires. Els nervis el tenien atrapat i no parava de demanar quan aniríem al "caballitos". L'Adela era a la cuina acabant de preparar el dinar. M'hi vaig acostar i li vaig fer un petó al clatell mentre l'abraçava -Va deixa'm que t'embrutiràs-. L'Adela i jo ens havíem casat tres anys després de la mort de la Remei. Ella s'havia quedat a la casa i s'havia fet càrrec del nen, era talment la seva mare. Varem anar agafant confiança i mica en mica ens convertirem en amants. Després decidírem casar-nos. Al capdavall sempre havíem estat una família. El nostre amor va créixer sincer i autèntic i finalment ja no podíem viure l'un sense l'altra. Amb ella, la casa va prendre un altre aire, hi havia més llum si cap. Sempre era plena de flors, sobretot sota la fotografia de la Remei que hi havia en un racó del menjador, sempre unes roses vermelles l'acompanyaven i ens feien recordar-la, no pas amb pena.
Després de dinar en Miquel ja no podia més i ens varem dirigir cap a la Devesa. Sota els arbres, la remor de la fira exaltava els ànims i l'olor de les xurreries, els crits dels firaries feien que passejar per allí sobre les fulles caigudes dels plataners fos una experiència màgica. Sobretot per en Miquel que badava un ulls com taronges escorcollant tot allò que veia. S'encantava amb els personatges que cridaven a les seves barraques, amb les senyores i senyors que passejaven ben mudats amb els seus fills, també impecables amb americanes noves i corbatins de colors. Amb les castanyeres, que entre el fum oferien el seu fruit calent i torrat. Després, a l'hora de tornar a casa varem passar per la plaça de la Independència i travessant el pont de ferro enfilarem la rambla i ens escolarem pel carreró que duia a la plaça del Vi. Allí, el Teatre Municipal anunciava la funció, "El Gran Antoine". Una gran fotografia de l'artista penjava de la façana del teatre. Primer no el vaig reconèixer, però de seguida tota la meva memòria descabdellà les imatges del meu passat. Era ell. Vaig entrar esperitat al vestíbul deixant l'Adela i el nen palplantats al carrer per comprar tres entrades per la funció de les vuit del vespre.
L'Adela també recordava la història de la meva infància. Ella em coneixia de l'escola, malgrat que no anàvem a les mateixes classes. També els nostres pares es coneixien i potser fins i tot havíem jugat algun dia pel carrer però no era de la colla i per això, més enllà de la notícia i el rebombori que despertà al poble aquell fet no n'havia sabut mai més res. Jo estava astorat. Havia comprat les entrades inconscientment, una força estranya m'havia empès a fer-ho. Em semblava, ara que ho pensava bé, que era una bona oportunitat de saber què havia passat realment aquella tarda al bosc i també què se n'havia fet de la seva vida, al capdavall jo sempre havia cregut que era innocent i estava intrigat per com li hauria anat.
La cua donava la volta a la cantonada i arribava fins a la Rambla. Era molt famós "El Gran Antoine" i moltíssima gent havia comprat entrades per la funció. Quan es van apagar els llums de la sala, un formigueig intens em va recórrer l'estómac i una suor freda va envair el meu cos. Antoine va sortir a l'escenari i em vaig estremir. Era tal com el recordava, semblava que els anys no haguessin passat per a ell. Quin gran èxit, la gent reia pels descosits a cada gest, a cada gag. Un llarg aplaudiment va acomiadar la magistral actuació del pallasso havent de sortir cinc vegades a saludar. L'Adela i en Miquel també havien quedat bocabadats amb aquell home, com jo la primera vegada que el vaig veure. Vaig demanar a l'Adela que anessin cap a casa sense mi. Tenia la necessitat de parlar amb aquell home vaig endinsar-me a les profunditats del teatre en direcció als camerinos. Gent de tot tipus feien cua amb rams de flors per saludar i felicitar a l'artista. Jo em vaig esperar en un racó observant aquella gent i vaig adonar-me del poder que tenia aquell home, dels sentiments que despertava en les persones, o potser no era ell sinó el seu personatge, el pallasso, o potser encara ell era el pallasso.
Al cap d'una estona ja no quedava ningú davant la porta i armant-me de valor vaig trucar i esperar a que algú em contestés. Finalment una veu amable em donà permís per entrar. L'olor del maquillatge s'escampava per la cambra i es barrejava amb la de les flors donant un aire de mausoleu al lloc. Ell, l'Antoine, estava assegut davant d'un mirall amb mil bombetes traient-se la pintura que li quedava a la cara. Em mirà de reüll a través del mirall i es girà cap a mi.
-El conec a vostè- va fer amb cara de sorpresa.
- És difícil que es recordi de mi senyor Antoine...
- No s'equivoqui, el que em va passar aquell dia va canviar la meva vida per sempre. Com vol que no me'n recordi?-.
- Dispensi, no l'havia d'haver molestat- Vaig dir pensant que havia estat una mala idea provocar-li aquells records que, d'altra banda, no devien ser gens agradables per a ell.
- No s'amoini, vostè no en va tenir cap culpa del que em va passar -
- Vostè tampoc...-
- Com ho sap això?-
- Sempre, durant tots aquests anys i inclús en aquells moments, d'alguna manera, he pensat que era vostè innocent,...no?...-,
- Em sembla que li dec una explicació. Permeti'm que acabi d'arreglar-me. Si li sembla bé quedem al cafè del teatre d'aquí a cinc minuts. Han passat moltes coses...-. Vaig dirigir-me al cafè que era ple després de la funció, ple de gent del teatre, artistes, els treballadors de la sala... No em va molestar, de fet no els sentia. Jo estava estrany, nerviós, com si hagués de conèixer un secret vital. I potser era així. Un secret que havia d'alliberar-me de tots aquells anys de no saber com havia acabat la història, que em permetria acabar d'enterrar el meu germà. Vaig posar-me a fer càlculs. Havien passat trenta-sis anys de la mort d'en Miquel. L'Antoine, quan el vaig veure per primera vegada devia tenir la trentena, o sigui que ara potser tenia setanta o vuitanta anys. Però no els aparentava.
Va entrar per la porta duent un abric al braç. Irreconeixible. Es va dirigir de seguida cap a la taula i em tornà a saludar. Va cridar el cambrer que de seguida va venir a prendre nota.
-Li ve bé una miqueta de vi? Tenen un Priorat excel·lent.- Vaig assentir tot i que no estava acostumat a beure fora dels àpats. -Porti'm també alguna cosa per menjar, vostè mateix, ja sap.... No vol res vostè? -
-No, gràcies.- El cambrer es va allunyar -Gràcies també per venir i perdoni que no li hagi dit abans però felicitats per la funció. A la meva dona i al meu fill els ha agradat molt.-
-Gràcies, gràcies. Així que està casat i té un fill?
-Si, bé, la mare del nen va morir en el part i estic casat en segones núpcies.
-Oh, ho sento, em sap greu.
-Gràcies. I bé... - El cambrer va portar el vi i un plat amb petites racions de degustació del menú que oferien al restaurant del teatre que tenia fama de ser dels més bons de la ciutat.
-Abans de res permeti'm que em presenti, el meu nom és Hèctor Rubianes. Tota la meva vida, des que vaig néixer, ha estat envoltada pel món dels artistes i la faràndula. Els meus pares eren acròbates i viatjaven amb un petit circ quan jo vaig venir al món a la ciutat de Buenos Aires. Estaven de gira per l'Argentina i les circumstàncies van fer que jo fos argentí malgrat que els meus pares fossin d'aquí. Ell era veí de Rubí i la meva mare de Barcelona. Quan van tornar a Espanya, van continuar la gira, amb èxit irregular, tot s'ha de dir, i jo anava creixent mentre viatjàvem de ciutat en ciutat fins que als nou anys el meu pare em va incorporar al número familiar. Una família d'acròbates, ja ho veu. El nostre número era molt bo i va tenir molt d'èxit durant uns quans anys, fins que la meva mare va agafar una infecció als ronyons que la va anar afeblint fins que un matí de desembre, mentre érem a Gijón, va morir. Des d'aleshores el meu pare, que havia estat sempre un home fort, responsable i l'ànima de la família, es va enfonsar i va començar a beure. En dos anys, la seva vida també es va apagar i em va deixar sol, al circ, amb disset anys. Em vaig adonar en aquell moment que la verdadera ànima de la família havia estat sempre la meva mare, i que el meu pare no havia fet més que recolzar-se en ella. Vaig decidir abandonar el circ un temps i un dia que érem a Madrid, em vaig col·locar d'aprenent en una impremta. Dotze anys hi vaig estar. I vaig poder conèixer be l'ofici, però m'adonava cada dia quan arribava a la pensió on vivia, que enyorava el circ i la vida en ell. A través de la premsa vaig localitzar el circ que viatjava cap a Barcelona i després d'acomiadar-me de l'impremta, el tren em dugué a la ciutat comtal. El circ estava instal·lat en un descampat vora el Llobregat. Quan vaig arribar, només l'home que feia de pallasso em va saludar. Era rus i feia ja molts anys que anava amb la caravana. Em va explicar que tot anava molt malament i que probablement no em donarien feina. Efectivament, malgrat tots els anys que havia viscut amb ells, malgrat ser de la família, no hi havia feina per a mi i vaig haver de recórrer a l'ofici d'impressor per guanyar-me la vida. Afortunadament en aquest ram sí que hi havia feina. Però el cuc del circ en coïa per dins i en Sergei, el pallasso, es va avenir a ensenyar-me el seu saber. Vaig aprendre l'art del pallasso, tot i que sense públic, només la tècnica, els trucs, els gags.
Va arribar un moment, en que la impremta ja no em motivava i només tenia ganes d'actuar, aleshores vaig muntar un petit espectacle ambulant i amb e
ll vaig començar a viatjar pel país fins el dia que ens varem trobar.-
Omplirem les copes per enèsima vegada. El relat que m'oferia aquell home m'havia corprès. Quan veiem les persones pel carrer, quan coneixem algú en qualsevol circumstància, ignorem quin és el seu passat, quines les seves vivències, per on ha hagut de passar per arribar on és i malgrat tot, jutgem la gent i els menystenim o ignorem, tan és.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: