LA LLARGA OMBRA DEL TIL·LER - Capítol 2

Un relat de: Robert Bavastell

Esperava la Remei vora la Devesa, a l'alçada del Rellotge. Feia un fred gèlid que s'escolava entre els plecs de l'abric i ni la bufanda em guaria prou. Afortunadament va arribar aviat i enfilàrem a pas lleuger cap a la plaça de la Independència fins a ficar-nos al cafè. La Remei i jo ens havíem casat feia dos mesos i varem decidir instal·lar-nos a Girona. De moment encara vivíem al poble, a casa meva, però aquell dia teníem hora per veure un pis al carrer Santa Clara. Ella venia tard perquè va passar a veure la seva tieta, germana del seu pare, que, ja gran, vivia sola al carrer Ciutadans, en un pis lúgubre i sense llum que semblava que se li volia endur la vida entre humitats. Per això la Remei, tota bondat, l'anava a veure cada setmana, li duia menjar i arreglava el pis. Vam fer el cafè de pressa i ens vam plantar davant la porta de l'immoble on hi havia el pis cinc minuts abans de l'hora prevista. A la Remei li agradava no fer esperar. De seguida va arribar el propietari i vam pujar l'escala que era ample i bonica, amb rajoles a les parets. El pis en qüestió era el segon primera. Quan va obrir la porta, grossa, amb dos panys i un gran picaporta amb un cap de lleó al mig, el passadís es va il·luminar i l'olor de net i l'escalfor dels radiadors que l'home havia engegat el dia abans va envair el replà. Un rebedor distribuïa les estances del pis. A la dreta un llarg passadís guardava quatre grans habitacions, disposades a banda i banda i un bany gran i lluminós al final del corredor. A l'esquerra del rebedor, la cuina, acabada de reformar, feia goig de veure. Una finestra que donava al celobert donava llum a l'estança i un petit rebost molt ben organitzat oferia tot allò que podíem demanar a una cuina. La porta central del distribuïdor donava al menjador i prop del gran finestral des del qual veiem la Catedral i l'Onyar als nostres peus, una agradable saleta oferia la tranquil·litat necessària per situar-hi una bona butaca i un sofà. Ens el vam quedar de seguida. Vam sentir que aquella era la nostra casa només de posar-hi els peus, com quan et sembla que ja hi havies estat abans i que forma part de la teva vida. Tancàrem els tractes allà mateix i quedàrem emplaçats a cal Notari per acabar de firmar els papers un parell de dies més tard.
Aquell dia no ens vam moure del pis. Només vam sortir a buscar una mica de formatge, pa i una ampolla de vi per remullar-ho. Tots els racons de la casa van ser degudament inspeccionats per la Remei i sense la pressió del venedor darrere el clatell hi va donar el vist i plau definitiu. Després vam fer l'amor per primera vegada en aquell pis, sobre els abrics que vam posar al terra de la que decidírem que seria la nostra habitació i on concebríem els nostres fills. Quatre en volia ella. L'endemà se'm va acudir encarregar una placa per a la porta, "Joan Ribell i Remei Masgrau". Quan estiguessin signats els documents seria el primer que faria, posar la placa a la porta.
Al cap de quinze dies estàvem plenament instal·lats. Havíem adquirit els mobles, de segona mà, a un conegut dels meus pares de Figueres i tot l'aixovar que teníem guardat des del dia del casament fou col·locat al seu lloc, amb delicadesa, per la meva estimada Remei. Prenguérem el costum de sortir els dissabtes a la tarda a passejar, cap al tard, encara que fes fred. Els carrers de Girona, sobretot al barri vell, amb la humitat, prenien el caire medieval que els pertocava i ens evocava lleugeresa i tranquil·litat. Aquell dissabte, quan ja érem gairebé al capdamunt del carrer de la Força, prop de les escales de la Catedral, la Remei es començà a trobar malament, un lleuger mareig. De seguida vam tornar a casa i trucàrem el metge. Després de la visita del facultatiu es va confirmar la nostra sospita, doncs la Remei ja portava dues faltes. Estava embarassada i delicada, hauria de fer repòs per evitar cap problema. Amb resignació però amb alegria vam enfrontar-nos a aquell nou estat. La meva mare ens va enviar una noia del poble, que jo no coneixia, perquè ens fes de minyona i poguéssim anar més tranquils i assossegats els mesos que faltaven pel naixement. La vam instal·lar a la cambra del capdavall del passadís, al costat del bany, que era la més petita. S'ocupava de tot i ho feia sense dir res, sense queixes i sempre amb un somriure als llavis. Va estar molt per la Remei. Semblava que notés quan li feia falta alguna cosa i sempre s'anticipava als seus desitjos. Sobretot cap al vuitè mes en que la Remei va empitjorar, més que mai estava al seu costat. Gairebé suplia la meva presència que era molt escassa a causa de la feina. Jo podia dedicar-li els caps de setmana sencers. Havíem instal·lat el llit al menjador, vora la finestra. Allà la llum semblava més intensa i es podia distreure veient els moviments a les cases de l'altra banda del riu. Hi havia una casa que estaven reformant. Una bastida molt rudimentària cobria la façana, però ella hi podia veure els paletes com feinejaven i cada dia, al vespre, si el cansament li ho permetia, em feia cinc cèntims de l'evolució de l'obra. Fins i tot havia posat noms als operaris. Era l'únic que tenia. Hi havia dies que ni tan sols obríem les persianes. Estava molt malament.
El dia que es va posar de part, el metge va venir a casa de seguida que el vaig trucar. Va venir amb dues infermeres que juntament amb l'Adela, la minyona, es van ocupar de tenir-ho tot net, llençols, aigua calenta... De fet, les infermeres es van sorprendre que tot estigués ja apunt. L'Adela feia setmanes que ho tenia organitzat per si havíem de córrer. A mi em tenien al rebedor fet un sac de nervis, no només pel part, ja de per si complicat perquè el nen venia girat, sinó pel que abans d'entrar m'havia comentat el doctor. -Farem tot el que puguem, però està molt dèbil i si perd gaire sang, potser no podrem recuperar-la. Ha d'estar preparat per qualsevol cosa-. L'espera va ser llarga. Dues hores interminables entre crits i anades i vingudes de les infermeres, veus sordes rere la porta em feien més insuportable encara l'espera. Tot es va acabar amb el plor del nen, potent i clar. De seguida va sortir l'Adela amb els ulls plorosos -És un nen preciós- va dir mentre anava corrent cap al lavabo. Vaig treure el cap al menjador. Una de les infermeres rentava el nen i l'embolcallava tendrament. El doctor encara estava suturant la ferida i la Remei semblava adormida, tranqui-la...-El nen està perfectament, és un nen ben vigorós- va dir el doctor adonant-se que jo la mirava -Em sap greu, no hem pogut fer res per ella. Vaig prendre el nen als braços, era preciós, com ella. Varem acostar-nos al llit on jeia la Remei i els nostres plors la van acomiadar sorollosament, mentre a fora, les gotes començaven a repicar sobre l'aigua del riu en un comiat sublim. .

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: