LA LLARGA OMBRA DEL TIL·LER - cap 4 i últim

Un relat de: Robert Bavastell

4
L'Hèctor continuà en la part que més m'interessava. Aquí entrava jo.
-Com li deia, anava voltant amb el meu petit espectacle i, francament, malvivia. Sempre que arribava a algun poble m'instal·lava als afores i amb poca cosa ja feia. Aquell dia, no em vaig moure de sota aquell arbre, hi estava molt bé fins que van arribar la guàrdia civil i tot aquell estol d'homes enfurismats. Jo no entenia res, ni tan sols sabia que havia passat. Tot va anar molt de pressa i en un obrir i tancar d'ulls em vaig veure ficat en un calabós. No van passar ni dos dies que ja em jutjaven i em condemnaven per assassinat i al cap d'una setmana era en una presó de Barcelona, entre delinqüents, presos polítics i gent que com jo, no havien tingut un judici just. Era innocent... sóc innocent, i em va costar molt entendre aquella farsa i ja em disposava a passar la resta de la meva vida entre aquelles reixes però un dia, mentre ens preparàvem per sortir al pati de la presó, van venir uns funcionaris a la meva cel·la manant-me que agafés tot el que fos meu, que sortia. No entenia res, havien suspès la condemna?, hi havia hagut una amnistia? En tot cas només sortia jo. Em van conduir pels passadissos mil vegades trepitjats fins a la zona on la remor i la llum del carrer es feien més presents. Em van fer signar uns papers que no vaig saber que eren, però que em permetrien sortir d'aquell forat i els vaig demanar què havia passat, com era que podia sortir, no em contestaren i... no vaig insistir. Van donar-me el poc que tenia i finalment després de sis anys i vuitanta-tres dies de condemna vaig recuperar la meva llibertat. Continuava però sense saber què o qui m'havia permès deixar aquell malson.
Mentre treballava a l'impremta a Madrid, abans de tot això, m'havia procurat un raconet, amb prou diners com per escapar de situacions com aquella. La meva mare m'havia ensenyat a guardar, de tan en tan, alguns calerons i havia retingut be aquell consell. Em va semblar que el millor que podia fer en aquells moments era marxar lluny, molt lluny i sense adonar-me'n estava enrolat en un mercant que anava cap a l'Argentina. Era el meu destí, no en va jo era argentí. Era un vaixell vell i atrotinat i la tripulació no donava massa confiança però l'experiència a la presó m'havia proporcionat les estratègies per tractar amb aquella mena de gent i durant la travessia no hi va haver cap incident remarcable, llevat de les baralles habituals que es provocaven quan els homes s'emborratxaven i d'un accident mortal que es produí quan a un mariner xinès li va caure al damunt una pila de llaunes de carn amb dubtós destí i sospitosa procedència. Arribàrem a Buenos Aires un mes més tard-
-Si us plau cambrer, porti una altra ampolla de vi- Va demanar l'Hèctor. Al cafè del teatre gairebé no hi quedava ningú. Tothom havia anat marxant i ens havíem anat quedant sols entre la boirina del tabac i mentre els cambrers començaven a recollir. Va ser per això que van dir-nos que no ens podien servir res més. L'Hèctor però, es va acabar enduent l'ampolla de vi i em va convidar a acabar la conversa tot fent un passeig per la ciutat. Jo, captivat per la història d'aquell home vaig acceptar i sortírem al carrer enfilant el carrer Ciutadans. A aquella hora els carrers eren deserts. Ni una ànima recorria la ciutat. El sord i llunyà soroll de les fires ens arribava esmorteït. Allà, només nosaltres i la nostra història. Mentre pujaven les escales de Sant Domènec prosseguí:
-Vaig poder instal·lar-me en una pensió arregladeta. I vaig tenir la sort de trobar molt de pressa feina en una impremta de la ciutat, cosa que em va permetre prosperar ràpidament i poder tenir un nivell de vida acceptable. Un dia però vaig topar amb una carpa de circ. Havien passat molts anys però l'ànima de pallasso. Al cap de poc, la meva vessant artística, el meu clown va relluir amb una força extraordinària, era el millor d'aquell circ. La gent feia cues interminables per veure el meu número i aviat em vaig convertir en l'estrella, en la imatge del circ. Després, la fama va traspassar les fronteres i un país rere un altre viatjàrem per tot el món, però moure aquella bèstia d'un lloc a l'altre es va acabar fent molt complicat i vaig decidir treballar sol, deixar el sopluig de la carpa i viatjar amb el meu número onsevulga que em portés el destí... i els contractes. Finalment, Girona de nou... i tu. M'alegro d'haver-te trobat i haver pogut aclarir què va passar.
-Encara hi ha una cosa que no entenc..., qui el va treure de la presó?
-El teu pare. Vaig saber, a través d'un advocat, anys després de sortir, que havia estat ell. Em consta que va lluitar des del primer moment perquè em posessin en llibertat. Segurament ho va fer en silenci i privadament i per això no en vareu saber mai res. No he pogut agrair mai el que va fer per mi traient-me d'allà, per això, ara que et tinc aquí, com a hereu del meu salvador, te'n dono solemnement les gràcies.
-Prometo posar unes flors en el seu nom sobre la seva tomba... i a la del meu germà.
Ens varem acomiadar davant la porta de l'hotel on s'hostatjava i vaig tenir la sensació que no el veuria mai mes. La nit s'havia fet clara i caminava lleuger pels carrers que em duien a casa. Aquesta nit, havia descobert un secret amagat de la meva infantesa, una història que tanmateix mai m'havia tret la són però ara, al saber la veritat, em sentia bé i tranquil.
Les claus van fer ressonar el so metàl·lic del pany al rebedor, tot estava en silenci, tots dormien, només, de lluny, el soroll de la festa.




Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: