LA LLARGA OMBRA DEL TI·LER - Capítol 1

Es va alçar la pols sota les rodes del carro aquell calorós matí d'agost. El vent de ponent l'enlairà i cobrí tot el seguici. Tothom s'afanyà a tapar-se la boca i els ulls amb el mocador o les mantellines. Els cavalls, blancs i guarnits amb palmells daurats al cap renillaren nerviosos i es deturaren. El mossèn i els escolans, amb les sotanes al vent van fer pinya al mig del camí per protegir-se i amb la revolada el Sant Crist que duia un dels escolans caigué per terra sota els cavalls que es van espantar i arrencaren a córrer passant gairebé per sobre seu. Al cap d'uns metres el carreter pogué dominar la situació, es calmà el vent i tot va tornar a la normalitat. Trista normalitat. La meva mare i les tietes, que gairebé no es van adonar del que havia passat perquè anaven enrera, després dels homes i lluny del carro, continuaven plorant. Era l'únic que se sentia, els plors i laments. Els homes del davant de la comitiva, el meu pare, el carreter i alguns amics de la família van córrer a auxiliar el capellà i els escolans que havien quedat esmaperduts i arrapats entre ells com una sola cosa. Després vam continuar pel camí vorejat de plàtans altíssims que semblaven dir adéu respectuosament, fins que arribàrem a l'església. Allà una multitud esperava la comitiva fúnebre. Un sorollós silenci omplia la plaça i tothom es va apartar quan el carro dels morts va girar davant la porta del temple fent ressonar les passes a l'interior. Els amics del meu germà van agafar el taüt a coll i el portaren davant l'altar. El meu pare em va agafar fort de la mà mentre seiem al primer banc i la mare, que havien fet seure a l'altra banda del passadís, es va aixecar i trencant totes les regles establertes es va asseure amb nosaltres, a la banda dels homes, mentre ens abraçàvem.
Enterràvem en Miquel, el meu germà gran. Un fatal accident havia ocorregut dos dies abans, un accident estúpid que va fer trontollar moltes coses al poble. Primer perquè el meu germà, amb quinze anys i de fet tota la colla érem molt coneguts i després per les circumstàncies i per aquell home a qui van fer responsable de tot. No passaven massa sovint aquestes desgràcies i fins i tot un periodista de l'Ensurt, un diari de desgràcies que en deien, va venir a tafanejar i a fer preguntes a tort i a dret. Era la primera vegada que el poble sortia als diaris en molt de temps. Tothom estava trasbalsat i evidentment tothom tenia una opinió sobre el cas. Jo..., be, nosaltres, la colla, sabíem què havia passat en realitat, però ningú ens va preguntar i tiraren pel dret acusant un innocent que desgraciadament per a ell, estava de pas.

Feia dos dies, un xafogós dimarts a les acaballes de vacances, els meus amics, el meu germà i jo ens avorríem a l'era. Ja havíem acabat el repertori de jocs i bestieses durant els dos mesos d'estiu. Tots menys el d'endinsar-nos al bosc, que teníem prohibit per la mare, que sempre patia. El bosc del costat de casa que, d'altra banda, tots coneixíem com el palmell de la mà, era un bosc d'alzines sureres centenàries. S'enfilava des del Rissec fins a Can Batlle i les granges d'en Benito, al capdamunt. Entremig hi havia un petit congost on a la banda esquerra hi descansava, sobre un petit prat d'herba fresca un gran til·ler que era el nostre territori de jocs amagats. Aquell dia, des de les escales de la cort, on estàvem asseguts, vam veure fum darrere els arbres. No hi havia dubte, provenia d'allà. Era un fil de fum blanc, res important, vull dir que no semblava pas que es calés foc ni res semblant, però provenia del nostre congost i això ens va despertar la curiositat. Sense dir-nos res, vam encaminar-nos-hi
-Deu ser en Benito que crema bardisses- va dir en Pasqual que era el més gran -No pas ara a l'estiu- li replicà el meu germà. No vam trigar gaire a posar-nos en marxa, això si, amb molta discreció i sense fer xivarri, no fos cas que ens veiés la mare. L'Esteve, el meu cosí va anar a buscar les llances i espases que teníem guardades al paller i ens va atrapar just quan agafàvem el caminet del bosc. Va repartir les armes i en Pere, el germà petit d'en Pasqual, el meu company de classe, es va entossudir a portar una llança i tot i que li vam dir que era massa grossa per a ell, no hi va haver manera de treure-li de les mans fins que, entre dels pedres del camí i aquell llamp de llança va començar a caure per terra. Finalment el seu germà li va canviar per una espasa i vam poder avançar lleugers. S'hi estava bé al bosc. Un ventet molt suau s'escolava entre les alzines i ens alleugeria mentre a cada pas el nostre pensament es tornava més recargolat, bo i pensant qui o què ens esperava al congost. Caminàvem en silenci, amb les mans a les espases i la vista fixa al filet de fum que ara podíem veure molt més a prop. De sobte en Pasqual es va aturar i amb un gest ens va fer ajupir a tots. Em va agafar pel clatell i junt amb en Miquel vam avançar uns metres fins al darrere d'unes bardisses des d'on podíem veure el gran arbre que havia fet moltes vegades de castell i de mil coses que érem capaços d'imaginar. Aquell dia no. No era res nostre, ni calia que imaginéssim res. Algú l'havia convertit en ca seva.
Va ser la primera vegada que vaig veure el Gran Antoine. En aquell moment no sabia pas qui era, és clar, però aquella primera visió, no l'oblidaré mai. Estava ajagut, dormia. Anava vestit amb uns calçotets i una samarreta vermella. Havia fet un foc i vam poder veure, penjada en una branca, la roba que devia estar assecant. Una vella maleta li feia de coixí i al costat de les sabates, una bossa d'estrassa untada d'oli vam suposar que era el seu dinar. Tenia el posat de bona persona, com una mena d'aura que, més que por, transmetia tranquil·litat.
-Es mort- va dir en Miquel. -Calla burro!- va cridar en Pasqual -no veus que dorm mentre eixuga la roba- Vam cridar els altres perquè vinguessin i per uns instants el silenci més absolut, només trencat pel piular dels pinsans, va apoderar-se de l'escena. De sobte, l'home es bellugà i en Pere, el petit, va fer un xisclet curt i estrident, mentre feia un salt enrere. L'estrany es desvetllà i es va incorporar lleument i després de fer una mirada al seu voltant es posà dret d'una embranzida. Mai el cor m'havia bategat tan de pressa ni les cames tremolat tant, be, potser aquell dia que es va deslligar la mula i va començar a donar coces a tort i a dret mentre jo era allà al mig de l'era. Però ara era diferent. De fet, tots vam quedar blancs i garratibats. L'home es girà d'esquenes a nosaltres mentre remenava la maleta amb insistència. Quan es va girar, un gran somriure de sorpresa es va dibuixar al rostre de tots, portava un nas vermell i s'havia pintat la cara blanca i uns llavis immensos de color roig. Era un pallasso.
Cap de nosaltres havia estat mai a cap circ i tampoc teníem edat com per haver vist aquell que el pare ens havia contat que alguna vegada, quan ell era molt jove, havia passat pel poble. Aquell home, ara un pallasso, va començar a fer la seva actuació i ens va convidar a seure davant seu mentre rèiem pels descosits cada ganyota i cada sospir que feia. Vam seure, no obstant, a una distància prudencial i mentre rèiem i rèiem se'ns escolà el temps entre les dents. Un crit de la mare, de lluny, ens va posar a tots drets i vam emmudir. L'home ens va fer un gest perquè marxéssim i seguíssim la veu que ens demanava mentre feia una gran reverència a tall de salutació. Arrencàrem a córrer esperitats sense dir-li res. Jo, quan agafava el camí, em vaig girar per mirar-lo i em va fer adéu amb la mà i una ganyota, vaig fer una última riallada i després amb un gest m'esperonà perquè me n'anés.
Vam arribar tots a l'era, suant i respirant fort però encara amb la rialla als llavis i contents d'haver conegut aquell pallasso. En Pasqual i el seu germà Pere agafaren el camí fins el poble que ja feien tard per dinar i en Miquel... encara no havia arribat. L'Esteve i jo vam seure a esperar-lo. Va passar molta estona i de nou la veu de la mare des de casa, ens tornava a cridar per dinar. En Miquel no va tornar.
De seguida va córrer la notícia i la casa s'omplí de gent. Havien trobat en Miquel sense vida al capdavall d'un pou que feia vora amb el caminet i que, tot i ser molt perillós, mai ningú havia cobert. També trobaren aquell home i davant el fet de ser un desconegut en una terra que no era la seva, el feren responsable de tot. Van dir que l'havia mort ell, que era un assassí. No tingué oportunitat de defensar-se.