La llàgrima de l'Anna

De sobte una llàgrima treu el seu cap per l'ull plorós de l'Anna. Ella, una noia no molt segura d'ella mateixa, està sofrint el maleït malefici de l'amor. Ella no ho ha volgut, sabedora del mal que li podia ocasionar. Sense voler-ho s'ha vist immersa en aquest món. La llàgrima, indefensa com un nen acabat de sortir de les entranyes de la mare, deixa enrere l'ull que l'ha vist néixer i es desplaça rostre avall. L'Anna no va saber la veritat fins un temps després d'haver-hi caigut de quatre potes. No se n'havia donat compte fins que un dia alguna cosa la va fer reaccionar. La llàgrima segueix lliscant per la fina cara de l'Anna. Ja ha arribat a l'altura de nas. El tenia davant del nas i no s'havia adonat del que sentia per ell. En donar-se'n compte, alguna cosa va canviar dintre d'ella. No sabia el què fer, el què dir. Primer volia negar-ho, però el cor no la deixava. No es podia creure el que havia passat. La llàgrima continua i avança, i es dirigeix a la boca. Allí pot acabar el seu recorregut. L'Anna tenia el cap fet un embolic. Per una part no podia amb aquest patiment i volia oblidar-ho tot, però per l'altra banda sentia alguna cosa molt forta i no el podia oblidar. La llàgrima estar apunt de desfer-se en el llavi inferior, però alguna cosa fa que pegui un petit tomb i passa pel costat. L'Anna ja va veure clar que aquell sofriment s'havia d'acabar. No aconseguiria aquell amor, era un amor impossible. Va callar. No va dir res. En aquell moment va decidir que no diria res. Sempre l'estimaria, però en secret. Finalment, la llàgrima arriba a la barbeta i es perd per sota d'aquesta.