La música amansa les feres

Penso “Tant de bo el peu em fallés”, mentre estic baixant les escales. Quatre pisos, ja ho sé. Però m’és igual, no vull esperar l’ascensor. No vull estar ni un minut més prop d’aquella casa. Accelero el pas, encara sento la “música”, la puta “música” de sempre. No la suporto més! Arribo baix, ja no se sent la “música”. Surto al carrer amb la meva música, la que Sí que vull escoltar. "Dolça besada, té gust que ja s’acaba". Sí, vull que s’acabi, vull no tornar a sentir més la “música”, aquella “música” que m’ha obligat a fugir de casa, sense tenir en compte que demà tinc un examen. "Don’t worry, be happy". Baixant Balmes avall, deixo de pensar en la “música”, i decideixo que vull escriure un llibre. D’acord, fa temps que ho tinc en ment, però ara ho he de fer. Sí, amb obligació. Sé que m’he d’obligar a tirar endavant els projectes “en ment”, perquè no vull que es quedin “en ment” o acabin desapareixent. Saber que una persona està llegint les paraules que jo un dia vaig escriure (o escriuré) és una de les sensacions més meravelloses que hi ha. M’encanta. L’he sentit i la vull tornar a sentir. M’omple. Em dona vida. "Surt el sol i encara plou, que t’estim massa i massa poc, que no se com ho hem d’arreglar, que som amics que som amants". Sí, un dels temes de la meva novel•la podria ser l’amor, tema recurrent però necessari en qualsevol llibre. Un amor no correspost? No, massa trist. Un amor entre amics? Uns amics que també són amants? Uns amants que no són amics? Bé, encara falta molt a pensar, però crec que l’amor tindrà un lloc privilegiat en la meva història. Sembla mentida, però fa una hora que estic pegant voltes per l’Eixample barcelonès. És hora de tornar a casa...
Obro els ulls, em trec els auriculars. Tinc l’esquena destrossada. Se m’ha marcat el respatller de la cadira. No se sent la “música”. Per fi! És hora de posar-se a estudiar.