La Ira del Cel Negre

És gairebé migdia, però avui el Cel té l' humor d’una negra nit de tempesta... I trenca el seu majestuós silenci per rugir com un lleó gegant i temible, amb set de venjança; talment com si un tità de l’Olimp, ofès per l’existència humana, s’hagués decidit a satisfer el seu greuge.

Encès d’ira, el Cel es vesteix amb la imponent elegància de negres núvols carregats de mala bava; refinadament es perfuma amb l’essència d’una tempesta llegendària, i, amb mil llamps d’or blanc, broda una esfereïdora teranyina de llum i foc, que rebaixa la supèrbia dels humans al nivell d’uns insectes que, inexorablement, hi quedaran atrapats i esperaran, morts de por, que el petó letal d’una viuda negra els alliberi per fi del seu martiri.

Entre els llamps, que espeteguen contra les valls i les muntanyes d’una Terra esporuguida i indefensa, com si un Cel gladiador la volgués matar amb un trident daurat i punxes de foc, i el rugit eixordador dels trons, que ressonen com tambors de mort, el cel deixa anar el seu alè amb menyspreu, el qual, com un pop colossal i invisible, es passeja per pobles i ciutats, fent malifetes amb els seus tentacles: despentinant cabells, tombant papereres, sacsejant cotxes, doblegant semàfors i llençant brutícia als ulls dels desvalguts vianants.

Tot d’una, el Cel comença a bufar amb tota la seva ràbia, com si volgués apagar totes les espelmes que cremen amb delicades flames, ballant, ingènues i esperançades, i deixar-ho tot net d’anhels, pols i desitjos. Arbres centenaris resisteixen l’escomesa, estrenyent amb força les seves magnífiques arrels, però als arbres més joves se’ls trenquen les branques i les seves arrels perden la força, i, cansades, es deixen anar, i els arbres cauen doblegats per terra, amb la dignitat partida i sense esma.

Atribolats i esporuguits, els humans correm com formiguetes, buscant, frenètics, algun refugi que ens protegeixi de la ira del Cel Negre. Però avui el Cel no pensa donar cap treva, i, sense compassió ni miraments, convoca tots els àngels del firmament perquè amb arcs d’ivori ens disparin fletxes de plata, que cauen sense pietat sobre nosaltres, com una espessa pluja freda i afilada, com si fóssim un pecat que cal castigar severament, i que fa que el gran diluvi de l’Antic Testament sembli un amable ruixat de primavera.