Cristina i Josep: Crònica Esbiaixada d'un Enllaç

Cristina i Josep: Crònica Esbiaixada d'un Enllaç
By
Sergi Rubio i Evangelio

Estimats Josep i Cristina, Cristina i Josep. Com esteu!! I no, no és una pregunta. És una afirmació, clara i rotunda. Quin goig que feu, i quina elegància!! Però tampoc és que sigui cap sorpresa, oi? Vull dir que sou tots dos molt guapus; i ja sabíem que la Cristina és una noia elegant i que no ens fallaria -menys encara en un dia amb una importància simbòlica tant majúscula com avui. També sabem que quan el Josep es treu el xandall del bàsquet i es posa roba de civil, o de nuvi ben plantat i galant en aquest cas, també fa força patxoca; i és obvi que avui ha fet un esforç remarcable per posar-se al nivell de la Cristina, en un camp on ella és una experta amb talent natural. Bona feina nois! Estic segur que tot aquest desplegament de mitjans, des de els vestits fins a la barra lliure als convidats, està patrocinat per: Pronovias, el Señor, Vogue i les seccions de bàsquet del "Nou Esportiu","Regió7" i el "Montpeità".
Però canviem de tema, que el protagonisme del vostre dia vàreu fer-me l'honor, de cedir-me'l temporalment a mi, un humil i nerviós, amic i admirador vostre. També us recordo que em vàreu donar temps il•limitat i llicència creativa per matar. De manera que ara esteu tots dos, i per extensió tots el vostres convidats, a les meves mans i aquí pot passar de tot. Per exemple, i no és per posar-vos la por al cos, però de ben segur que hi deu haver una agenda definida i establerta amb un "timings" que caldria respectar. Ara, agenda i "timings" queden subordinats a la consigna de temps il•limitat que m'heu atorgat...(Riure de boig maquiavèl•lic, trons i llampecs).
En Josep, el van introduir en el meu univers els germans Bonjorn. A les grans personalitats només s´hi pot accedir si ja coneixes altres grans personalitats. És una mena de bucle logístic i existencial què si t'agafa a dins tot va com una seda, però si no...bé no vull ni pensar-hi! El cas és que em venen al cap molts moments, molts. Però n'hi ha un en concret que la meva memòria retrospectiva i emocional ha considerat com el T -Zero del naixement d'una preuadíssima amistat que es projecta, encara ara, malgrat les barreres geogràfiques i l'imminent canvi d'estat civil, cap a un futur esplendorós acotat només pels paràmetres de l'infinit i els pactes mutants de la CUP.
Som als voltants de quarts de cinc de la matinada, d'una calorosa nit d'estiu. Una nit de dissabte que es va transformant, lentament però inexorable, en un matí de diumenge. Sóc a "La Carpa del Riu", tinc un got de plàstic a la mà, d'aquells petits, estrets i cutres, amb un gintònic no massa bo, aigualint-se progressivament al ritme en que es fonen el glaçons. Estic entretingut mirant com unes quilles amb vestits de colors cridaners, molts curts i cenyits, ballen amb poca gràcia a la tarima. No acabo d'esbrinar si aquells vestits eren massa curts o no, perquè uns quillus alts, catxes i tatuats em tapen les vistes. La nit ja havia donat tot el que podia donar de si. Era hora de plegar veles i enfilar el meu camí cap a casa.
No vaig tardar a descobrir que anava ben errat, que la nit era encara jove i plena de sorpreses. Com en Tarzan baixant gronxant-se des de una liana, d'una jungla de molta gent i poca persona, se'm planta davant meu un paio alt i rosset que amb cara de no haver trencat mai un plat, de sobte, amb gran cortesia em preguntava: "Perdona que et molesti. Em permets que et faci una pregunta?" El Carles ja ens havia presentat i ja havíem fet algun got a Les Vegas. De manera que vaig respondre intentant correspondre en cortesia: "Si home. I tant!" "Tu què diries que ets, inductor o deductor?" Va dir ell com aquell qui res. "Collons amb la pregunta," vaig pensar jo. La pregunta em recorda, ara,lleugerament al clàssic: "Tu estudies o treballes?" Que antigament s'havia fet servir per engegar conversa amb les noies que volies conèixer més íntimament, però aplicat a una dimensió més intel.lectual i existencialista; i sense cap mena de connotació sexual.
En aquell moment aquella pregunta em va suposar un repte pel que no estava preparat, però tampoc volia defraudar. De manera que vaig posar cara de pòquer i vaig mirar de respondre com si aquella pregunta me la fessin cada dia: "Intento ser inductor!" Vaig contestar intentant imprimir certa convicció en una resposta improvisada instintivament, gairebé a cara o creu. Crec que la resposta el va complaure -Vaig pensar tot cofoi, mentre sentia com emergia dins meu la sensació d'haver trobat una mina d'or. Aquí va néixer, crec jo, la nostra amistat i també els Speakers Corners! Una plataforma urbana, itinerant i molt exclusiva, on es formulaven hipòtesis sobre temes tant variats, com els viatges en els temps, els límits de l'infinit, la naturalesa multi dimensional de l'univers, o quin impacte tindria sobre la pau mundial i el benestar global, si les noies apliquessin a la vida real el mateix patró de comportament, que els personatges a qui donen vida les millors actrius del porno més explícit i imaginatiu...Paciència Cristina! Una anècdota més, i entres en escena amb tot el teu esplendor.
Josep?! Recordes el dia que abans de començar a treballar, vàrem fer una breu sincronització de les nostres visions sobre els viatges en el temps i l'espai? Recordes com quan tot de sobte va venir la Eli a dir-nos que ja era hora de plegar? "Hora de plegar!?" vàrem dir a l'uníson. "Però si acabem d'arribar, i encara no hem fet ni brot?!" Vam atribuir aquell estrany fenomen, simplement al fet que ens vàrem anar animant amb els nostres teoremes quàntics i el temps ens va passar volant. Però hi he reflexionat amb gran rigor científic i he trobat evidències molt sòlides que demostrarien, que de fet vàrem convertir aquella sala de visites en el nostre Delorean particular, i per casualitat, a base d'anar remenant comandaments i prement botons, vàrem viatjar per l'espai i el temps. Com que no sabíem com aturar-lo , el Delorean va decidir aturar-se allà on li va semblar, que va ser en un futur a dues hores i mitja de distància de la nostra realitat, però haguéssim pogut tranquil•lament anar a parar al bell mig d'alguna bacanal romana del segle III dc. Les evidències: No trobes estrany que en dues 2.5 hores, ningú ens fotés fora de la sala per fer alguna visita? Tu recordes que en algun moment, el Ramon ens vingués a reclamar producció? No , Oi?! Però això no és tot. Tots dos érem unes autèntiques xemeneies fumant, dues locomotores de vapor, amb aquella necessitat insaciable de consumir carbó o llenya sense parar, si no el foc s'apagava i el tren deixava de córrer. Tu recordes algun moment, en aquelles 2.5 hores, que tinguéssim ganes de sortir a fer un cigarru? Tampoc, oi?! Doncs el misteri està servit i a la teva consideració el deixo.
Cristina!! Ara estic per tu! El que deia abans sobre el bucle logístic existencial...Grans personalitats et porten a conèixer grans personalitats. El Màrius em porta a conèixer al Carles, el Carles al Josep, i com una bola de neu que es va fent cada cop més grossa, en Josep m'ha portat a conèixe't a tu. Tots sou grans actius personals, que heu fet més rica la meva vida. Molt abans que ens presentessin oficialment, jo ja vaig percebre a milles de distància les ones expansives del teu poder de seducció. Em van arribar des de el cor de Catalunya, veus esparverades que em deien: "En Riera està molt enamorat! Molt, molt, molt enamorat." "En seriu?" deia jo intrigat i encuriosit, en veure tant d'èmfasi en aquest adjectiu tant aclaparador, meravellós i sovint temible. "Si, si. Va i tu i l'altre dia se'ns va presentar a la Gramola amb un pantalons roses! "Què dius que què?!" Vaig exclamar incrèdul a la veu informadora i amiga d'en Marcel. "Si, si. El que sents!" Em va dir també que la imatge va ser tant impactant i colpidora que no va deixar indiferent ni tant sols a en Joel, i els pantalons roses són ara per ell el principal motiu d'expressió artística a Instagram. Lamento no haver-ho pogut constatar amb els meus propis ulls, perquè a en Joel només l'impressionen els espectacles veritablement excepcionals!
Eh Josep! No passa res, home! Recordo una pel•li d'en Clint Eastwood que es titulava: "S'ha de ser molt home per conduir un Cadillac rosa" Doncs per portar uns pantalons roses no et dic res! Si no us sap molt de greu ara penso abusar una mica de la llicència creativa il•limitada en termes de temps, forma i contingut, que tu Josep, i tu Cristina em vàreu atorgar l'estiu passat, i m'esplaiaré una estoneta més en aquesta qüestió. I és que el simbolisme implícit i explícit d'uns pantalons roses, des de el punt de vista narratiu, dona molt de joc. En primer lloc pel que diu la dita: "Rosa que l'amor si posa", en Josep només es treu el xandall en ocasions molt especials, i només per posar-se els clàssics texans de color blau, marca Hillfiger això si. Que anés amb uns pantalons roses denota que estava clarament sota els efectes pertorbadors de l'amor. Però aniré més lluny encara, i deixaré que la meva presumpte capacitat inductora desplegui les ales tal i com m'ha demanat en Josep. Jo diria que la idea de lluir uns pantalons roses no va sortir d'ell. Un dia en Josep, em va demanar consell. Volia saber on es podia comprar roba per poder anar modernet i arreglat. No sabia ni per on començar, pobre! Ell estava ben content amb els xandalls que li donava el club. Vaig ser jo qui el va posar en la direcció dels texans Hillfiger. Si o no Josep? Els pantalons roses havien de ser per força idea d'aquesta poderosa personalitat femenina que tenia en Josep completament encisat.
Però per robar al cor d'en Josep, possiblement l'individu amb l'intel•lecte més brillant i poderós de Catalunya, no n'hi ha prou amb una cara bonica. Havia de ser per força una noia intel•ligent i amb una personalitat molt genuïna. De manera que la funció d'aquells pantalons roses no podia limitar-se únicament a convertir en Josep en el Ken de la Barbie. Aquells pantalons roses deien més coses, marcaven territori enviant un missatge contundent i clar: "Noies... S'ha acabat el que es donava! Gaudiu de les vistes si voleu. Però tota aquesta zona delimitada pel color rosa -és a dir des de els malucs fins als turmells- és ara, propietat privada!" Potser si que els ulls de qui no conegui massa al Josep, s'haguessin pogut pensar que era un playboy vingut de la Riviera italiana. Però si hi rumiem una mica... Qui no coneix al Josep a l'esfera Gramola? Quants playboys italians hi hem vist, a la Gramola? I noies estrangeres? No masses diria jo. El missatge estava molt ben pensat, dissenyat, enfocat i dirigit a un sector de població local molt específic. Els nois van notar que alguna cosa passava, però segur que totes les noies van captar exactament la força d'aquell missatge. En tot cas el missatge, tenia potser, només una petita falla. No va tenir en consideració els nois a qui els agraden els altres nois. Però això no va tenir cap conseqüència i la misteriosa noia, que tenia el cor d'en Josep a les seves mans, va assolir el seu objectiu. Però qui era aquesta noia que exercia una influència tant poderosa en el meu amic?
Vaig venir volant cap a Catalunya per esbrinar-ho, amb el pretext que ja em tocava poder gaudir d'unes merescudes vacances i celebrar el meu aniversari en família, és a dir amb els meus enyorats amics manresans. És allà on vaig conèixer la Cristina. Molt maca! La Cristina va deixar clar de seguida, el que de fet tots ja sabíem: Que de tots els membres de l'Speaker's Corner, en Josep n'era de tros el més llest. Però també vaig tenir la sensació de que estava en mans amables i amigues, que no calia patir, ni alarmar-se, ans el contrari. Era evident que en Josep, malgrat les seves sacsejades a la moda manresana, sabia molt bé el que es feia. Vaig començar a intuir que aquella relació anava de debò, cap a un futur llaminer i lluminós, i sense necessitat d'utilitzar cap Màquina del Temps. Però en que baso jo les meves induccions?
Aquell gloriós i magnífic dia, que recordaré per sempre més com la millor festa d'aniversari de la meva vida, en Josep havia tornat a la normalitat dels texans Hillfiger blaus i mentre m'enlluernava amb el fluir articulat de la seva retòrica habitual, em trobo tot d'una que tota la meva colla, tots, inclosa la Cristina, vestien una samarreta amb el meu caretu xarrupant un mojito, un gran eslògan i el meu nom en lletres grosses a la part del darrere, acompanyat d'un número que indicava la meva edat. No deuria ser fàcil per tu Cristina -una noia acostumada a fer goig- posar-te la samarreta amb la cara d'un paio de 40 anys xarrupant un mojito. Vaig veure al Facebook que les reaccions del teu entorn d'amistats no es van fer esperar: "En seriu vas portar allò tota la nit?" Exclamaven esparverades i esbalaïdes les teves amigues. El pronom "allò" clarament reemplaçava: "aquesta horrorosa samarreta?" Vaig voler entendre que es referien a la samarreta i no a la meva cara. Però ves a saber...perquè en la meva opinió la samarreta era molt guapa i superava de tros qualsevol disseny d'en Jordi Labanda.
El cas es que sí, noies, sí. La Cristina va lluir aquella samarreta pel centre de Manresa durant una bona estona, com un autèntica campiona. I ho va fer amb humilitat i molta classe, sense que li caiguessin els anells en cap moment. He tingut la sort de veure l'elegància de la Cristina en acció en més d'una ocasió, i és d'aquelles noies que es serveix de la seva bellesa, personalitat i bon gust, no per eclipsar, si no per enriquir l'entorn en que es troben. La Cristina és d'aquelles persones amb tant bones maneres: escolta abans de parlar, pensa bé el que diu abans de dir res, i sempre, sempre et posa un m'agrada en aquella típica foto de l'Instagram, que tu penges amb aquella il•lusió i que tothom sembla ignorar. Podríem dir que la Cristina és d'aquelles noies que saben enlluernar de manera sostenible i respectuosa amb el medi ambient; com la llum del Sol, llueix avui aquest bonic vestit blanc.
Si per amor a la Cristina, en Josep va deixar la Gramola amb la boca oberta, amb aquells llegendaris pantalons roses. En contrapartida, la Cristina va correspondre amb escreix l'amor manifest d'en Josep, deixant a les seves amigues bocabadades i atònites, lluint humilment però amb elegància natural, la samarreta amb la cara d'un amic d'en Josep, en plena Festa Major. Sacrifici a dues bandes i amor per tots dos.
No ho sé jo com s'ho va fer el Josep per convèncer a la Cristina per dur aquella samarreta, però tots sabem que la seva eloqüència i capacitat de persuasió són mítiques, públiques i notòries; i tots sabem també que parla dels seus amics com si fossin divinitats vingudes del cel. Potser, simplement, un dia, pel què sigui, en Josep va començar a parlar de mi i la Cristina es va fer la idea que jo era una mena de germà fort i guapu d'en Superman, però sense aquella desagradable al•lèrgia a la Criptonita, es va emocionar perquè l'amic d'en Josep venia volant des de Metròpolis a Manresa, i va decidir organitzar una soirée on tothom lluiria una samarreta amb la cara d'aquell heroi imaginari, en senyal d'homenatge. Pel que fa al pantalons roses del Josep, també pot ser que els hagués comprat, simplement, perquè estaven molt bé de preu, o perquè pensava que així la Cristina és fixaria més en ell.
Ves a saber...el que si que sé, és que tu Cristina vas entrar al meu cercle de gent més estimada, com si sempre n'haguessis format part. De fet, potser no només és una sensació. Segons les teories que el Josep a vegades utilitza per justificar l'existència injustificable d'en John Connor, el temps no és lineal, si no que passat, present i futur, estan connectats de forma el•líptica o circular. De manera que el que el que un dia va ser passat torna a esdevenir futur i així successivament. Potser per això des de bon principi, Cristina, m'has despertat aquest càlid sentiment familiar, un sentiment que s'ha anat consolidant cada cop que ens hem vist. És el sentiment que vaig tenir quan el Josep i tu veu venir a veure'm a Londres, i quan ens vam retrobar al Monestir de Sant Benet del Bages, pel no gens fàcil de superar, casament del la Maria Àngels i el Toni. Allà em veu demanar que preparés el que ara estic fent. Ara...potser us en penediu d'aquell moment, i esteu desitjant que acabi ja d'un coi de vagada. Si com diu en Josep, passat, present i futur formen un cicle continu, i aquell passat torna a ser present, em tornareu a fer l'honor d'encomanar-me a mi aquesta missió? Paral•lelament jo també em pregunto...si aquella nit a La Carpa del Riu hagués respost que era deductor enlloc d'inductor, seria jo aquí ara mateix? No està gens clar perquè la plaça de deductor ja l'ostentava el Carles...


Estimats Josep i Cristina! Recordeu aquell dia magnífic que em vàreu convidar, al Delorean a esmorzar i després a casa vostra per veure aquella pel•li sobre paradoxes temporals? I com després, mentre dinàvem discutíem com podia ser possible que una noia, a qui les coses no li acabaven d'anar bé, es fes un canvi de sexe, viatgés al passat convertida en home per seduir-se a ella mateixa quan encara era una noia, i es quedés embarassada d'una nena que acabaria sent, també, ella mateixa i tornaria a recomençar tot el cicle...Sí, tela amb la pel•liculeta...però ens ho vàrem passar d'allò més bé!
Per anar acabant, que ja comença a ser hora i tinc una mica de set, a part de dir-vos que us estimo molt i que us desitjo el millor, i que m'he passat tot l'any acadèmic pensant en vosaltres, voldria concloure dient que per mi aquest cicle que enllaça, passat, present i futur, no és un cercle viciós (i mai millor dit:) com el de la pel•li, si no un espiral ascendent, que es va enfilant cap a l'infinit en millora continua. Així és com jo veig avui el vostre enllaç, el vostre amor i el sentit de la vida en general. Com l'exquisit Cànon d'en Johann Pachelbel, que tant agrada a en Josep. Una melodia viva i deliciosa que creix una miqueta més a cada volta. Sembla que es vagi repetint però, en realitat, després de cada nota s'hi van incorporant nous instruments i fan néixer nous acords que donen vida a una simfonia cada cop més rica, harmoniosa i perfecte.