Els Ulls de l'Abisme

Estupidesa vestida de clarivident visió; ignorància disfressada d’arrogant intuïció...l’amor que vas deixar escapar matusserament, l’amor que perseguies però no es va deixar atrapar, la bellesa que no vas apreciar, el petons que et vas deixar perdre, els riures que vas posposar, el camí que no vas seguir -i ara ja és massa tard- els bons consells que vas obviar, les mentides que et vas creure, la mesquinesa de la què ets capaç, la feblesa en l’adversitat...

Tombes, optimista, l’última cantonada amb eufòria continguda però decidit, determinat, convençut de què ara sí, ja hi has arribat! Que per fi has trobat aquell tros de cel que et van fer a mida; un paradís a la terra per gaudir-ne en vida amb absoluta plenitud.

Tot d’una et despertes esbufegant boca terrosa, abatut, derrotat; intentes, sense èxit, recordar on vas relliscar, amb què vas ensopegar, qui et va empènyer, què et va deixar estabornit en aquest forat, fred i fosc.

Amb els ulls plorosos, atònit i incrèdul, deixes que la ira assenyali amb set de venjança els culpables d’aquest dolor que se’t menja per dins i et rossega l’ànima. És migdia, però sembla negra nit. El cel està cobert per negres núvols de tempesta, que esferèixen el teu poruc cor.

Perdut sota la pluja que cau, deixes que els teus peus xops, trobin el camí ocult entre la boira, donant voltes i més voltes acompanyat per una aire glaçat que et fa tremolar fins el moll de l’ànima. Gaudeixes, tremolant de fred enmig de la tempesta. D’alguna manera - el fred- et dona una estranya sensació de confort; talment com si la tremolor fes l’ànima més pura i més noble. La tristor és la manta que t’abriga, i els retrets constants, la llar de foc on hi escalfes les mans.

Un eixam de retrets et persegueix implacable. No vols lluitar, ni fugir... Vols sentir totes i cadascuna de les fiblades del penediment, i la coïssor de la culpa.

No vols sentir paraules amables, ni veure somriures comprensius, ni colors alegres, ni paisatges meravellosos, ni noies massa maques...només sentir de fons, cançons que amb melodies suaus, expliquin històries de gent que ho ha perdut tot, de soledat, de dolor, de desencís, de cors trencats...al temps que baixes les persianes defugint la impertinencia del Sol radiant de primavera.

La son et tanca els ulls, o potser és el cor de l’ànima que s’apaga...entre somnis i pensaments, et perds en el temps, en els records, en la pluja que cau encara que faci sol, en el fred que pot fer en el cor de l’estiu...es mostren nítids els somnis, les il.lusions, els anhels que tu mateix, matusserament, has trepitjat o has estat massa feble, massa covard, massa estúpid per poder-los defensar.

Recordes com, en l’infantesa, t’allunyaves temerari de la platja, buscant ,inconscient i pretensiós, en la profunditat del mar, senssacions més fortes, més intenses, més dignes de ser viscudes. Fins que, un dia, de tant voler veure l'abisme, de sobte et vas trobar com l’abisme et mirava fixament als ulls. La por d'aquell dia, encara ara et glaça el cor.

És aquella mateixa mirada la què retrobes ara, i la mateixa por de la que fugies aterrit, nedant frenètic cap a la seguretat i protecció d’una platja ofegada en l’horitzó.