la inspiració té una pupil-la negra

que la inspiració no vé mai. S'ha d'anar a cercar-la, dia a dia, observant, sentint i finalment escrivint.

A força de voluntats, les paraules es vinclen tal com volem, belles i tendres.

Una abraçada molt forta!

gypsy


PD: el titol és fantàstic!, ja deus saber-ho, je, je.

"...puc esperar
que la INSPIRACIÓ
em talli l'orella
com a Van Gogh"

jajaja! boníssim!

M'ha encantat la última part!

"...M'aproparé al full en blanc,
posaré l'orella,
el miraré a contrallum
i descobriré,
observant-me,

la seva pupil·la negra. "

La seva pupil·la negra...

Petonets Capdelineeeet!! ( quina bona estona m'estàs fent passar!!!)

laura^^

sempre et vigila des de la sava pupil·la negra. Sempre buscant el moment en què estigis desprevingut.
Però, fes-me cas! Refia't d'ella, perquè et fa fer uns poemes realment preciosos, originals, bonics i arrebossants de sentiments!

Un petó!

Anna

A vegades em pregunto on està la inspiració. I llegeixo i rellegeixo i penso que no existeix. Però de cop la trobo asseguda a davant meu al tren, o bé la veig voleiar entremig dels paper rebregats i torrats pel sol, i fins i tot l'ensumo quan passo al costat d'un restaurant xinés...

I penso que també és transpiració, però de la que un té quan juga un partit de futbol amb els amics (cosa que, cal dir-ho, no he fet gairebé mai), o, perquè no dir-ho, la transpiració que a un li queda després de una sessió de jocs de llit...

I de cop veig la inspiració, allí, nua, palplantada davant meu, en una pantalla (plana, per més senyes) que em mira a través de les paraules d'un company que no vol ni sap callar. I té la pupil·la clara, o negra, però penetrant.

Són les teves paraules. És la teva pupil·la.

I Jo et dono les gràcies, efusivament, en una abraçada...
virtual.

Xavier

has construit, en poques paraules, un relat que ens ha fet imaginar les diverses situacions que descrius.

La inspiració amb perdó, es molt 'puta' sempre busca els moments que no podem escriure per presentar-se, per donar-te mils de idees i després marchar-se amb un somriure suggerent. Que hi farem, al final, acaba tornant i la podem agafar pel coll i fer-la seure al nostre costat per crear nosaltres paraules amb màgia.

Una aferrada molt forta.

Àngela.

La inspiració és sobtada i mai sap de dates concretes ni de hores pactades, ella ve quan vol i si tu no ets al cas...malament rai!

És una mica traïdora com bé dius i de vegades sembla que et vulgui fer el salt, tot i això, crec que pots comptar amb ella, almenys jo veig que amb tu fa una bona feina!

Molts besets

Anna

cal escoltar