Somnis Tricentenaris / Relat de Ignasi Soler Cabestany / LA GRAN MENTIDA

LA GRAN MENTIDA.

La vesprada es fa llarga. Les àvies, filant prim, assegudes al banc escon, voltades pels fills i filles, néts i nétes expliquen terribles històries passades i presents; les que passaven pels voltants de la masoveria però mai les de casa. Em feien plorar. Paraules entrebancades a la llum del foc, atiat per alguna paraulota de l’avi, que perdia el seny i era el primer d’enretirar-se, em feien veure el món amb uns altres ulls.
Els avis ho havien viscut en la pròpia carn, encara recorden com estaven obligats a donar allotjament i greixar la soldadesca i els mercenaris que venien de molt lluny, amb el pretext de que ens defensarien dels francesos es bevien el jornal. Jeien sense escrúpols amb la primera dissortada. Inconfessable.
De tot això ja en feia la vuitantena però, realment, estava tot molt present.
Ja només quedava Cardona i Barcelona. N’era capaç. Em vaig dirigir a la capital. Cases enrunades, escombraries, carrers vermells de sang. Prop de les muralles un tret em tocà el ventre de la cama dreta.
- Entreu-lo; has estat de sort noi! Pocs cabalers són rossos, d’ulls blaus i de pell clara. I ningú de la meva família tampoc. Se’m quedaren.
Arribava l’armament i els queviures per mar. Els catalans de les illes eren fidels a la causa comú. Castella, el jou de Castella, cultura llunyana.
Feia un any que resistíem, cada dia que passava, era una victòria per nosaltres. Durant les nits es refeien les muralles i s’enterraven els dissortats. A trenc d’alba, les càrregues dels exèrcits de Castella i França eren inacabables, però retrocedien.
Acabat l’agost, els atacs eren més seguits i constants. Feia catorze mesos. El matí de l’onze de setembre s’obrí una gran bretxa a la muralla; no vàrem poder repel•lir l’atac. Déu sap que vaig lluitar amb cor i ànima però, el desenllaç, va ser inevitable: vaig caure tocat de mort prop del convent. Em vaig arrossegar fins a terra santa. Vaig veure passar mig moribund, els estrangers vinguts d’altres països, molts d’ells d’ulls blaus , pell blanca i cabells rossos. Acabava d’entendre perquè mai l’àvia parlava de tot el que havia passat a casa nostra. Mentre exhalava l’última alè per la gent i el país que tant estimava, vaig comprendre qui era realment el meu avi. La llibertat no va morir. El temps canvia.


Ignasi Soler Cabestany