La gavina Joan Salvador.

Un relat de: tapisser
A la ciutat on ara resideixo hi ha un animal al qual li hem canviat l’hàbitat, sense donar-li cap oportunitat de dir-nos la seva opinió. Senzillament hi va haver un temps, fa molts anys, on consumia gairebé en exclusiva el peix que pescava o el que era tornat mort a la mar pels pescadors laborals, en ser el rebuig de la seva feina diària.
Ara ha de menjar de tot, endemés de ser l’animal representatiu d’un partit polític, crec que amb molt encert per part de les persones encarregades de buscar animalons que s’hi prestin a això de deixar la seva imatge a un partit. En el present se l’ha batejat amb el nom de “rata aèria”, i a les gavines també.

En tenir una talla considerable (el triple d’un colom i vint vegades la d’una cotorreta de ciutat) fer-se el perdonavides del cel urbà li havia estat fàcil, i donada la seva marcada territorialitat, se li havien declarat enemics a la majoria dels terrats de la ciutat.
Com cada matí, després d’haver dormit a la falda del collet que envoltava la metròpoli, el grup que comandava el nostre protagonista, anomenat Joan Salvador, es dirigia al barri que tenia tota la seva façana delimitada per la platja i el trencaones, el qual feia que la força descontrolada de la mar arribés suau a la sorra, com un esquitx tranquil.
En Joan Salvador aprofitava aquest vol matinal per a posar-se al dia de les notícies, escoltant la radio amb uns auriculars d’aquests de casc, perquè ell no tenia pavellons auditius per a posar-se cap cosa al voltant de les orelles.
I així va emprendre el seu camí diari cap a la mar, no abans d’aturar el vol en un d’aquests terrats urbans on una de les seves concubines li havia fet entendre que covava una niuada, on creia que, entre totes les unitats blanques a les quals donava escalf, en podia haver-hi alguna que portés, ja no els seus cognoms, sinó alguna part del seu genoma.
Quan varen firmar el divorci no tenia clar la seva participació com a pare, però l’advocat li aconsellava dur a la seva «ex» un parell de sardines al mes, com a gest de bona voluntat.
La resta de companyes i companys gavines l’esperaven tot fent volts en cercle que recordaven més el vol d’uns voltors ganuts, però, de fet, en el contracte per fer d’imatge a un partit polític, se’ls obligava a fer coses poc subtils i que feien perdre molts vots al grup que representaven en el seu esdevenir diari.
Es varen retrobar i emprengueren el seu vol en direcció a la immensitat de la mar.
Així com altres dies la lluentor del reflex del sol, ampliat per la sal del mar, els hi feia aclucar una mica els ulls, avui encara no havia arribat el punt del seu trajecte on hom descobria la superfície del mar.
En Joan Salvador, amb els cascs embotits en el seu cap, escoltava la compareixença d’un ex manaire, que deia que mai havia estat a Andorra -amb el bonic que és aquest país...-i que si naps i que si cols... i això el distreia en el seu volar mecànic i avorrit. De totes maneres, avui se li feia més llarg que altres dies.
Creia que era degut, en part, a aquella "panxassa" que com era d’imaginar entorpia força el seu volar, el qual, abans era elegant i lleuger com el d’una ploma i ara era pesat i maldestre com el volar d'una enclusa de ferrer.

Portaven ja gairebé tres hores volant, i sobradament altres dies ja haurien arribat al seu destí. Era com si alguna cosa enretirés el seu punt d’arribada a mesura que el seu volar els anés acostant al lloc on sempre havia estat.
Varen aturar-se a un terrat d’un edifici que, segons varen veure, era la seu d’un grup polític, on un nombre indeterminat de treballadors/afiliats estava fent la cigarreta en un lloc habilitat a tal efecte (inclús dos fumaven cigarrets d’aquests que fan riure).
Varen aterrar en un recó lliure de fumadors, arribant al consens entre les gavines, de què si no eren increpades pèls treballadors/afiliats, elles tampoc els atacarien.
En Joan Salvador, com a guia i capdavanter del grup, volgué repassar el pla de vol, traient el GPS de gavina que un dia poc llunyà li regalés la seva «ex». Va constatar que no solament aquest estava espatllat, sinó que aquests tipus de regal, si n’escatimes el preu, acaben sortint caríssims, i la seva “ex” ho feia això de mirar d’estalviar-se un duro en les compres.
Una mica espantat, va dir a la resta de companys que marxessin sense ell, que ja els atraparia.
Un cop sol, el primer va estar saber on era. Gairebé podia jurar que aquell era el carrer del Comte d’Urgell de la ciutat.
Un dels afiliats femení el va veure, li va fer “tita tita” i en Joan Salvador se li va anar acostant deixant-se amanyagar per aquella dona. Com van començar a caure quatre gotes, es va enganxar a ella puig el seu llavi superior era molt més prominent que el de la resta de persones humanes que ell havia vist i, com l’empit d’un terrat, el protegia dels esquitxos de la pluja.
La veritat, li va costar poc encapritxar-se d’aquella dona. En ser una gavina, no tenia criteri i la va acompanyar fidelment quan ella el va cridar, oblidant-se completament dels seus companys i companyes de vol, que sense un guia, segurament, ja eren molt i molt lluny, però estic gairebé segur que encarrilats cap a una direcció equivocada.

Mai havia vist un habitacle per dintre, la seva feina de gavina el feia sobrevolar edificis diàriament, però mai entrar en els interiors.
No sabia si aquella quantitat de moqueta blava era normal en els paviments de les cases, però li recordava vagament el seu vell conegut: El mar.
A petició de la senyora del llavi gros, li varen preparar un habitacle amb moqueta, una taula (amb més calaixos que coses a guardar) i una cadira.
Cada trenta dies, aproximadament una altra senyora diferent molt més baixeta i amb formes de porquet, li portava un sobre ple de mill. Ell no n’havia menjat mai de gra, així que com va poder va fer entendre a la senyora amb aire de porquet, que li canviava dos sobres de mill per disset de peix, era igual del tipus que fora, però peix.
La senyora aquella, no estava sempre a l’oficina, i en Joan Salvador es va adonar que era un càrrec important de la central i que només venia un cop al mes: El dia dels sobres. Va acceptar el tracte i li va proposar que li canviava la quantitat de mill pel peix que li havia demanat si li feia unes frases o eslògans que aconseguissin que el seu grup polític trobés la sensibilitat...no, com ho diria.... la pell, això la pell, la dermis que els acostes a la gent del carrer.

Ell havia estat guia de vol de gavines, però mai “tending tòpic” ni creador d'ideologies com li demanaven, però allà s’estava calentet i ho va voler provar.
Per exemple:

1/ No creguis tot el que els teus ulls et diuen. Tot el que mostren són limitacions. Mira amb la teva comprensió, troba el que ja saps i trobaràs el camí per volar, endemés de, segurament, trencar-te alguna dent a l’intent.

2/ El cel no és un lloc i tampoc no és un moment. El cel és ser perfecte. Només deixa de ser-ho el cap de setmana que vols sortir i plou.

3/ No tens ni ossos ni plomes, sinó una perfecta idea de la llibertat i el teu vol no està limitat per res, però jo de tu em posaria un casc i un paracaigudes.

4/ Per a la majoria de les gavines no és volar el que importa, sinó menjar. Per aquesta gavina, no obstant això, no importava menjar, sinó volar. Fins que vaig trobar aquesta feina.

5/ Però jo no tinc cap desig de ser líder. Només vull compartir el que he trobat, però puc matar a qui m'ho copii

Disset sobres de peix al mes era més del que hagués pogut aconseguir en un any fent viatges diaris a la mar, total per escriure quatre ratlles que no llegiria ningú, i el menjar era per a ell sol!!!
Les frases varen ser tot un èxit, la qual cosa confirma que l’electorat d’aquest partit es conforma amb ben poc, i en Joan Salvador es va fer una peça, si no imprescindible (com es veuria en un futur) si necessària i volguda per a tothom que feia del mill una manera d’alimentar-se.
Aviat va entendre que la posició en què es trobava era força avantatjosa per a ell. Els sobres de peix entraven en una quantitat que era difícil d’amagar, encara que en consumís per sobre de les seves necessitats mai li veia el cul a la pila.

Un dia un senyor treballador afiliat, va començar a dir que la planta on en Joan Salvador tenia el seu despatx feia una insuportable olor de peix mig podrit, la qual cosa va estar corroborada per a unes quantes persones que tenien el seu lloc de feina en aquella mateixa planta.
Varen demanar una reunió urgent amb la senyora del llavi prominent, amenaçant que, si aquesta no els hi feia cas, li haurien de dir a l’altre, la porcina de la central.
Un dels que es queixaven va llençar la idea que, aprofitant que havien de tocar el despatx d’en Joan Salvador, podien reformar la seu, que ell tenia un conegut negre que els hi podria fer.
Un altre va dir que d’acord que no tingués ossos ni plomes, però que la pudor era inaguantable.

La senyora obesa labial, va rebre, no cal dir-ho, als seus companys de partit i una vegada escoltades les demandes, va fer avinent a tots que ella mateixa parlaria amb en Joan Salvador, i en molt poc temps resoldria el conflicte, i que la roba bruta es renta a casa, sobretot si fa aquesta pudor de peix.
Va anar al despatx d’en Joan Salvador, per evitar que ell es desplacés al d’ella i per tant, que una gavina anés amunt i avall de les oficines causant la perplexitat del personal.
I així ho va fer.
- Sr. Salvador; hem de parlar.
Vostè ha fet la feina que se li va encarregar, és més, l’ha a fet bé, no va per aquí la nostra queixa.
Ha creat algun eslògan que farà molt de soroll, i per molt de temps, com aquell del cel, (que bonic), però hi ha alguna cosa en aquest seu despatx que fa pudor. Molta pudor!
En Joan Salvador es va violentar. Com havien pogut descobrir les seves martingales i canvis amb el mill?
Algú havia xerrat massa, i ara el feien fora d’una feina que sabia fer molt bé.
Era despatxat de la «feina»
Però això no quedaria així.

Comentaris

  • no m´agraden les gavines...[Ofensiu]
    freya | 13-03-2015 | Valoració: 10

    No, no m´agraden les gavines, però haig de confessar, senyor tapisser, que en Joan Salvador m´ha caigut bé, gràcies al teu estil divertit i descarat de presentar-lo. Molt bé!!! Endavant!

  • Oh, gavina voladora![Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 13-03-2015 | Valoració: 10

    Fantàstic relat, Tapisser! La teva imaginació és tan creativa com, aquí, realista. El fet de posar ànima a aquesta bestiola li dóna un aire màgic. I no diguem res de les connotacions polítiques, genials! Tot són animalets, de llavis gruixuts, rates voladores, amb cara de porquet, etc. Felicitats de nou i una forta abraçada.

    Aleix

  • Precios[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 12-03-2015 | Valoració: 10

    M' agraden els teus relats, son unics

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: