La força de les paraules

Un relat de: micanmica

Sempre havia pensat que la meva feina era important, però que no tenia ni punt de comparació amb la d'aquells polítics que ara veia davant meu, escarxofats en aquelles butaques tan espaioses i parlant sobre conflictes transcendentals per al planeta, que decidirien el futur de milions de persones.
Odiava la guerra; no perquè l'hagués viscuda alguna vegada, sinó perquè n'havia sentit molt a parlar, i tot el que se'n deia era dolent. Però ara era diferent, perquè em trobava enmig d'una guerra.
El planeta vivia un dels moments més tensos de tota la seva història: acabava d'esclatar un conflicte en què tots els països del món lluitaven entre ells per aconseguir la poca aigua que quedava a la Terra, després de molts anys d'abús i malbaratament constants, un conflicte que s'havia anomenat "La Tercera Guerra Mundial". Era una guerra cruel i sanguinària, causada perquè els països creien que l'única solució que hi havia per a la seva supervivència era lluitar per aconseguir el darrer recurs de la Terra que encara no s'havia esgotat: l'aigua, la font de la vida, que anys abans havia estat tan poc valorada i ara valia muntanyes d'or.
Jo pensava que, entre tots els països, podrien haver buscat una solució abans de posar-se a lluitar, i tenia l'esperança que la guerra pogués aturar-se d'alguna manera, però mai m'hauria pogut imaginar que la clau pogués arribar de la meva mà. Em trobava al Congrés de les Nacions Unides, on les potències enfrontades debatien per a la resolució del conflicte, i jo, una intèrpret de 23 anys que mai m'havia sortit de la norma establerta, estava a punt de fer una de les coses més agosarades que mai havia fet a la vida. El debat havia arribat a un dels seus punts més crítics: o es resolia el conflicte, o segurament ja no hi hauria cap més debat, ja que la tensió i l'adversitat que hi havia entre els representants dels països creixia per moments; s'estaven escridassant, i les negociacions semblava que no arribaven enlloc.
- Si no cediu davant les nostres negociacions, no n'hi haurà més -deia el representant d'un dels països més poderosos, a punt de marxar de la sala on s'estava celebrant el debat.
En aquella fracció de segon, em van passar moltes coses pel cap: el final de les negociacions, els països enfrontats, centenars de milers de persones veient com les seves llars eren destrossades i no els quedaven llocs on anar... I vaig pensar que no ho podia tolerar. Que allò s'havia d'acabar, i si hi havia alguna cosa que pogués fer, per més petita que fos, la faria.
-Les vostres propostes són interessants, però us demanem que escolteu també les nostres i reflexioneu una mica sobre elles - vaig traduir d'un idioma a l'altre, com si aquella afirmació que acabava de fer el primer representant fos totalment amable i conciliadora.
-Però si fa un moment éreu totalment arrogants i sense ganes de negociar!- digué el representant d'un altre país.
-Escoltarem les vostres propostes i hi reflexionarem, però us demanem que feu el mateix, que escolteu les nostres i penseu en elles -vaig tornar a traduir, cap al primer representant.
Se sentien veus d'aprovació a la sala; les cares de la gent canviaven, i el desànim s'esvaïa. Però també hi havia una mirada d'esglai i desaprovació que m'arribava de la Mia, una intèrpret que entenia les mateixes llengües que jo i sabia que no estava traduint la realitat, que estava tergiversant les paraules per intentar que disminuís la tensió de la situació. Sabia que m'estava jugant la feina i tot el que havia aconseguit fins aleshores, fins i tot era conscient que em podien empresonar, però no podia deixar d'intentar-ho. Entre jo i la humanitat, triava la humanitat. Vaig fer el cor fort, i vaig pensar que aquella tàctica estava donant resultat.
-Això no era el que havíeu dit abans! Abans ens havíeu recriminat tot el que havíem fet i fins i tot ens havíeu escridassat! -deia el representant d'un dels països, ressentit encara per les discussions.
-Abans havíeu dit quelcom diferent, però ens penedim de la nostra conducta anterior i creiem adequat considerar les vostres propostes.
I aquesta simple acció, la de modificar les paraules de la gent, la vaig fer innombrables vegades, fins que els polítics de tots els països varen arribar a un acord: frenar la guerra, i provar, entre tots, de trobar una solució adequada per a la resolució del conflicte.
I ara, quan penso en tot allò que va passar, trobo que la paraula és l'arma més poderosa de totes les que hi ha en aquest món, per sobre dels fusells, les bombes o els aparells nuclears.

Comentaris

  • Un tema molt important el que comentes micanmica[Ofensiu]
    llacuna | 23-08-2008 | Valoració: 10

    Jo no ho sé si m'ho acabo de creure això de la importància de les paraules..., en tot cas confiaré en tu i en qui diu que les paraules són punys!

    Salut i mercès!:)

  • senyoreta intèrpret,[Ofensiu]
    Yáiza | 17-08-2008

    li desitjo tota la sort del món en el seu camí al món de la traducció i la interpretació, amb el desig que sàpiga fer un bon us de les seves capacitats, ja sigui per salvar la humanitat d'una 3aGM, o bé per posar d'acord a una metgessa i els seus pacients àrabs. La mateixa sort li desitjo en el camí de les lletres catalanes, a través d'aquest lloc acollidor que s'anomena RC i en el qual podrà realitzar molts dels seus somnis.

    Aquest relat que acabo de llegir, transmet una idea que jo sempre havia tingut present, o potser de la qual ja n'havíem parlat amb anterioritat. L'estil, la forma, són els adequats, simples i lleugers, que donen al relat un ritme molt bo, no el fan ni massa llarg, ni massa curt, entretingut i divertit.

    Sense més dilació, la saluda afectuosament,

    Yáiza

  • Envial a tribuna@guimera.info [Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 16-07-2008 | Valoració: 10

    Hola;

    El relat en un arxiu word adjunt a l'email.

    les imatges - en el seu cas- tamb´´en un arxiu annex

    Gràcies

    Antonio Mora Vergés
    www.guimera.info

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de micanmica

micanmica

37 Relats

116 Comentaris

38387 Lectures

Valoració de l'autor: 9.84

Biografia:
Nascuda un vespre, el 4 d'Octubre de 1990, ja de ben petita m'agradava inventar històries on feia volar la imaginació sense parar.
Sempre que em preguntaven "i tu, què vols ser de gran?" responia, amb convenciment absolut: "escriptora!". Després ja van venir altres idees, com filologia catalana, periodisme o traducció i interpretació (carrera que aquest curs començo).

A poc a poc (i una mica a batzegades, perquè tenia èpoques de molt escriure i d'altres en què apenes tocava una llibreta), escriure es va convertir en una via d'escapament a les meves inquietuds, les meves pors i els meus sentiments més profunds.

Finalment, i després de molt sentir la meva amiga Yáiza parlar tan bé de relats, no m'hi he pogut resistir i aquí em teniu, penjant el grapat de relats que tinc acumulats a l'ordinador... i espero que en vinguin molts més!


per saber-ne més de mi...

www.fotolog.com/buscantelnord

sensecobertura@hotmail.com