La foguera del suspens

Em dic Joan Lluch i sóc ex-fotògraf de la revista sensacionalista en valencià "Vaja, vaja", una revista que em va fer el que ningú s'imaginaria que em farien, una revista que em va causar ferides incalculables, una revista que en fi, em va fer molt de mal. Un mal que ara vos explicaré:

A l'oficina es respirava un aire estressant, cosa que era lo més normal del món en aquell lloc de passadissos estrets i ordinadors d'última moda a cada centímetre on miraves. La meva companya en aquells temps, la Sara Verger em va dir que "Don Mandonguil·lion", en aquells temps director de la revista, ens va dir que podíem agafar 3 dies de vacances per la mort del secretari a causa d'un desgraciat accident d'avió quan anava a les Bahames a veure la seva esposa i les seves filles. El cas es que teníem vacances que era l'important i jo podia estar amb la meva estimada Roser. Tenia ganes d'anar a algun lloc estrany amb ella, encara que no fos molt lluny. Ho vaig parlar amb Roser, però ella no tenia vacances, així que tindria que estar administrant paperassa durant aquests gloriosos (i desaprofitats) dies "vacacionals".

A la tornada de les vacances, la Sara Verger em digué que "Don Mandonguil·lion" ens havia encarregat d'anar a Batesville, un lloc poc agradable o mai estaríem segurs, però com sempre, els diners s'imposaven davant la vida, així que vaig acceptar sense saber que aquell reportatge seria l'últim.

Batesville estava a uns quants quilòmetres de Arkansas (on ens allotjaríem), i el que teníem que fer era un reportatge sobre una suposada maledicció que un déu anomenat Rekerus va donar al poble per (ni més, ni menys) les males notes que una noia va treure a l'escola fa uns divuit anys. L'avió sortiria a les quatre en punt de la matinada i arribaríem cap a les vuit o les nou i només arribar, desdejunaríem, desgraciadament, per últim cop.

Batesville pareixia una ciutat fantasma, per dir-ho d'alguna manera: Una boira espessa cobria la ciutat i només s'hi veia un campanar que deuria ser de l'església del poble. Ens vam disfressar de turistes corrents i entrarem decidits a menjar-nos el món sense saber que el món ens acabaria devorant a nosaltres. La Sara estava massa tranquil·la i no se perquè, perquè de cop i volta albiràrem una foguera al mig d'una plaça de nom Rekerus: Intentar descriure eixa imatge aterridora seria impossible per algú com jo, només podia veure cares tapades per una ombra que els feia encara més misteriosos, i, al mig de la foguera, una creu en la qual hi havia incrustats papers i més papers ratllats amb un bolígraf roig granat intens, molt intens que pareixia tenir vida. Sara em va agafar de la mà i em va dur cap a una avinguda que ficava: Avinguda Sara Verger, la xiqueta maleïda. Ella es pensava que jo no havia vist el cartell, però els meus ulls van aconseguir veure aquell cartell amb el seu nom estampat i només assentar-nos en un banquet li vaig preguntar:

-Com es que aquesta avinguda te el teu nom?

De repent vaig veure com Sara començava a suar i entre veus tallades digué:

-Te'n recordes del que va dir "Don Mandonguil·lion" d'aquest poble?

-El que? Vaig contestar tement-me el pitjor

-Que un déu anomenat Rekerus va maleir el poble per culpa de les males notes d'una noia fa uns divuit anys?

-Ah, sí, ja m'enrecorde. Vaig dir tement-me encara més el pitjor.

-Doncs eixa noia maleïda soc jo. Ara em busquen per sacrificar-me juntament amb tots els meus suspensos, em penjaran de la creu i la maledicció s'haurà acabat quan em consumeixin les flames.

I sense temps per parlar, un raig va caure del cel ennuvolat i va anar a parar al cos de Sara que es va anar elevant ràpidament com s'evapora una gota d'aigua. Instintivament, vaig anar corrents a la plaça Rekerus per veure si havia passat alguna cosa i quan vaig asomar el cap pel carrer que donava cantonada a la plaça i les meves sospites es van fer realitat: Allí, al mig la foguera, entre el foc i els suspensos, penjada a la creu, estava Sara, juntament amb un altre senyor vell (Deuria ser el seu professor), amb uns ulls que reflectien les flames més bé que un espill. Però de repent es posà a ploure, uns cares de sorpresa es podien veure d'aquells sers sense escrúpols mentre el foc es consumia lentament i els suspensos s'anaren desfent. La gent estava plorant només de pensar que la maledicció no s'aniria mai, que estarien sempre marginats del món en aquell lloc poc agradable. No sabia que fer, si anar a per Sara i córrer fins anar a parar a un lloc desconegut o escapar-me sense saber on aniria a parar el meu cos. Al final em vaig decidir: Aniria a per Sara, no podia deixar que aquells crits i aquells plors la consumiren lentament, així que vaig agafar la càmera i, com si el meu cos fos una titella, vaig eixir del amagatall, vaig córrer cap a ella com si m'anara la vida i la vaig despenjar de la creu, me la vaig carregar al llom i, amb les cames tremolant baix la pluja, vaig arrancar a córrer cap al lloc on havíem entrat i, com era de esperar, tots aquells sers van venir darrere com si fos un butlletí del "Gordo" de Nadal premiat. Venien amb tota classe d'articles a les mans i tenien intenció de matar-me, encara que fos l'últim que feren a la seua desgraciada vida. Vaig mirar a Sara i no vaig poder resistir-me a plorar quan vaig veure que anava deixant un rastre de sang d'un color tan intens com el foc quan crema lenta i dolorosament, i de seguida em vaig donar conte del que era: La sang li cauia dels cabells, eixos cabells rossos tan bonics que ara estaven tacats de sang bruta però a la vegada innocent, sang innocent que em feia pensar que açò no podia quedar així com així, que necessitava una venjança i que eixe tal Rekerus havia sigut molt cruel i, de repent, em vaig agenollar davant mateix d'una pintura amb el cos de Rekerus, la vaig deixar davant mateix del dibuix i ¡Plass!, un altre raig s'enduia la Sara cap al cel obscur i ennegrit, mentre tota la gent feia rotgle al meu voltant i plorava mentre el seu cos s'elevava cap amunt.

Quan el cos de Sara desaparegué de les nostres vistes un home amb cara de pomes agres va fer un crit que semblava indicar que la meva mort s'acostava lentament per mitjà de les flames, degut a que la pluja ja havia cessat i tots estaven enfurismats amb mi, pensant-se que si em sacrificaven a mi se'n aniria la maledicció. Em van agarrar dels braços i em van dur a la plaça, on el professor de la Sara demanava ajuda a crits i em penjaren al revers de la creu i començaren a resar un càntic que pareixia eixit d'una missa negra i, de repent, un home amb cara d'autoritat em digué unes paraules que deien així:

-La teva vida ha arribat al seu punt més alt i ja es hora de caure en picat a l'infern. Klea!

Eixa última paraula em va fer vindre calfreds, ja que va servir per a que un rotgle de foc em fera rotgle al voltant meu i les cares d'aquells sers tornaren al seu somriure maliciós, no sabia que pensar (perquè fer, no podia fer res) fins que, un raig, apagà les flames com per art de màgia i matà de un cop a tots els "espectadors". Va ser una d'eixes coses que, per molt que et llaven el cervell, no l'arribaràs a oblidar mai, un espectacle que se't queda gravat a la ment com a un xiquet qualsevol joguet i, com un flash que, al cap i a la fi, no m'estranyava gens, un enèsim raig em va agafar pel pit i em pujà, per enèsima vegada cap al cel i vaig sentir una sensació com si em cremava poc a poc, com si les meues últimes hores de vida acabaren de passar pels meus nassos...
Pit, pit, el rellotge acaba de sonar, era tot un somni? No ho crec, però l'únic que se es que, aquell dia acabaria de treballar, aixina que vaig agafa la maleta i els estris i em dirigí a l'oficina per última vegada però, repentinament, el cel s'ennuvolà i un raig va fer caure tots els arbres del jardí que, a poc a poc es van anar despenjant cap a l'edifici i... Ah¡ tot l'edifici va caure davant els meus ulls impotents i ningú queda supervivent, "Don Mandonguil·lion" tampoc. Va ser tot casualitat o Rekerus em va castigar amb això? Vaig buscar Batesville al mapa i no hi era. Adeu.