La flaca

Tinc una flaca i ella em té a mi
m'estova el senderi, me'l fa enfollir.
És un deler innocu, un punt infantil
que fa tentines, com el primer amor.
Tanmateix m'enlaira vers erms estels
lluny del trellat a què em creia cosit.
No hi ha fil per cabdellar l'inconsútil.

Ella em dalla, sageta perduda
que un bon dia caigué del cel.
S'assentà i encara perdura
on el meu més profund sentiment.
Serà llamp que amb el tro es permuta,
breu tempesta d'agost que el vent
porta i s'endú? O pluja que amaina
i abat, tropical, intermitent?

Tot just veure el seu perfil i, al pit, el tall
vessa, cou la sang! Ni el blau del mar immens
en beure'l no apagaria aquest foc
espontani, tampoc fóra caliu.
Només l'alta maror d'uns cabells
encrespats, dels seus, podria fer-ho:
sadollar-me i rebre ensems allò
que l'àngel cec prescriu pels malalts del cor.
Esguard, somrís, les ales de la passió.

Bruna ella fa la seua i desconeix
aquest trasbals que m'agita furiós
l'insomni. Naufrague entre llençols.
Per comiat una encaixada i quatre mots.
Fa la seua i lleugera flueix
com l'aigua a la ciutat dels ponts.

Tinc una flaca i ella em té a mi.

11/8/2010