La farmàcia de FILP

Aquesta breu anècdota se situa a un poblet de la Cerdanya en un càmping de caravanes molt ferm, molt a prop de Puigcerdà. La rulot era dels meus sogres i tenia molta història, ja que havien recorregut mitja Europa amb ella quan les filles eren petites.

El meu sogre, en Bosch, quan es va cansar de viatjar, la va deixar en aquell càmping per pujar-hi de tant en tant a esquiar. Les instal·lacions eren de qualitat i s'hi estava molt bé, però cada vegada hi anaven menys i va pensar a vendre la caravana i deixar la plaça. Jo li vaig proposar de pagar la quota a mitges i conservar les dues coses, perquè em semblava una llàstima: encara que la meva dona i jo no esquiàvem gaire, valia la pena anar-hi a relaxar-se i a respirar l'aire fresc del Pirineu de tant en tant. Ell va acceptar, i la veritat és que la vam amortitzar, perquè a vegades hi pujàvem plegats, d'altres hi anaven les meves cunyades, i altres cops hi passàvem algun cap de setmana tots dos sols.

Com és de suposar, algun finde invitàvem amics. Recordo especialment un d'aquells en què un altre matrimoni amb qui ens ho fèiem molt, vam viure un parell de dies inoblidables allà, a peu del Cadí...

Aquell dissabte d'hivern, amb un bon sol, vam anar a passejar per la zona del Conflent i vam tornar cap a les vuit del vespre. Vam prendre'ns alguna cosa al bar del càmping, on ens podíem escalfar una mica vora el foc, i vam fer plans per sopar. Crec que la decisió va ser fer unes truites amb pa i tomàquet i una mica d'embotit que havíem comprat a Saneja, en una d'aquestes botiguetes que ho venien tot i que regentaven dues germanes tan lletges com simpàtiques. Com sabien que també érem de poble, ens respectaven el mateix preu que als vilatans.

En entrar al nostre niu amb rodes, el meu amic Francesc - al qual a partir d'ara anomenaré Quico, perquè sempre li he dit així, es va recordar que no havia dut preservatius i em va demanar si li podia prestar-ne algun...
- Hostia! - vaig exclamar - volia passar a comprar-ne i se m'ha oblidat del tot! quina putada!, i ja són més de les nou... les farmàcies estaran tancades...
(Les dones estaven amb les preparacions i xerraven de les seves coses... però no van fer cap comentari sobre la nostra conversa).
- Bé - va dir en Quico - però n'hi haurà alguna de guàrdia...
- Suposo - vaig contestar.

Vam quedar que, mentre les Pilars preparaven el sopar, nosaltres aniríem a Puigcerdà a veure si trobàvem la farmàcia de guàrdia. És clar, abans, sense internet, no era tan fàcil com ara: havies d'anar allà i mirar-ho a la pissarra... (Ja sé que s'ha de dir guixeta, però no en surt, noi, què vols que et digui...). Bé, anem a on anàvem... ah, sí! Doncs cap a la capital de la Cerdanya. res, aquella hora, sense trànsit, 10-12 minuts i ja hi érem. Vam aparcar i vam anar cap a la farmàcia de la plaça Barcelona, on s'indicava quina estava de guàrdia - llevat que fos ella mateixa -, però no vam tenir tanta sort. El rètol estava escrit a mà, amb lletres majúscules a uns dos metres d'alçada (ho devien fer per qüestions de perspectiva, suposo), i la veritat és que no es veia gaire bé... Entre que era fosc i hi havia poca llum, a més, la que estava assenyalada posava FILP.
- Ai, collons! quin cony de poble és aquest? Jo feia temps que em movia per la comarca i no l'havia sentit mai. Però és clar, com n'hi ha tants i amb noms tan rars: Urtx, Das, Gurp... Doncs devia ser algun d'aquests.

El meu amic em va dir:
- Jordi, el millor serà que entrem en un bar, demanem una cervesa i preguntem. (Va ser ell, de debò.)
Jo hi vaig estar d'acord. Vam entrar al primer que vam trobar... Hi havia poca gent per ser dissabte (abans no era com ara, que sortim tots a sopar). A la barra, plantat i sense feina, el cambrer - que feia cara de despistat - se'ns va acostar i ens va preguntar què volíem. Vam demanar les begudes, i quan ens les va servir, li vam exposar la qüestió del FILP. Ell va posar una cara de perplexitat i, per excusar-se, ens va confessar que era de Terrassa i que no coneixia gaire la geografia ceretana. Bé, el primer intent va fallar. Hauríem pogut preguntar a algun client, però els pocs que hi havia feien cara de pixapins. Vam sortir i vam fer una volteta, i ens vam trobar davant del Kennedy. Allà hi havia més ambient; segur que resoldríem l'entrellat. Aquest cop, almenys, ens va atendre una noia molt maca. Ens va dur un parell de birres i, amb un somriure més que bonic, ens va dir que, tot i ser puigcerdanenca, no tenia ni idea d'on era el puto FILP. En Quico i jo estàvem flipant en colors... Què estava passant?

Aleshores, em vaig adonar que se'ns acostava un home gran (bé, de l'edat que tenim ara nosaltres, més o menys). Havia sentit la conversa i ens va dir, amb veu ronca:
- Nois, aquest poble no existeix... No serà ALP?
- Hostia consagrada! però som burros! - vaig dir -. És clar!
Vam pagar i, com que ens venia de camí cap al cotxe, vam tornar a passar per davant de la farmàcia. Vaig confirmar les meves sospites: el rètol on hi posava l'indret de la farmàcia de guàrdia s'havia esborrat parcialment la lletra A i semblava una F (o sigui, FILP). El normal hauria sigut caure-hi, però suposo que l'excés d'oxigen ens va entelar una mica els sentits... En fi, què hi farem. Vam pujar al cotxe i cap a ALP.

No ens va costar gaire trobar la farmàcia, perquè jo ja hi havia anat. La porta era tancada i amb la reixa posada, però es veia llum a dins. Davant, una noia d'uns trenta anys ja havia trucat i s'esperava per entrar... Aleshores se'ns va acudir pensar que l'objecte de la nostra compra no era precisament cap emergència.
- Ai, mare meva...
La dona, per fer temps, ens va explicar que havia hagut de venir perquè no trobaven el xumet i el nen no parava de plorar. En Quico i jo ens vam mirar amb complicitat i, sense dir res (o sigui, telepàticament), vam estar d'acord. Un senyor calb i amb ulleres (o sigui, com tots els farmacèutics... Suposo que quan comences a perdre els cabells de forma precoç i ets curt de vista, la gent ho té clar: estudiaré farmàcia) va obrir la porta i vam entrar tots tres. La mare estressada va anar directa a la feina: va agafar una pipa de l'estanteria, la va deixar damunt el taulell i, mentre buscava el moneder, va pagar i va marxar corrents.
- Bona nit - vam dir, amb una pipa cadascú a la mà (n'havíem agafat d'allà mateix. De fet, n'hi hauria hagut prou amb una, però així semblava tot més justificat).
- Res més? - va preguntar aquell venedor nocturn.
- Home - vaig dir -, ja que som aquí, ens podria posar un parell de paquets de Durex... Més que res per estalviar-nos viatges a la farmàcia i diners en xumets de passada.
No li va fer gaire gràcia l'acudit, però ens va donar els condons i va obrir la caixa.
- Bona nit.
Vam sortir i vam mirar el rellotge: eren dos quarts i mig d'onze. Les dones devien estar contentes...

Quan vam arribar i els hi vam explicar tot mentre sopàvem, els va passar l'emprenyament... Es van fotre un fart de riure, però no perquè els hi fes gràcia, sinó perquè se'n reien de nosaltres descaradament.
- Quins collons!
I el més bo de tot és que, a sobre, no vam poder fer servir les p... gometes que tanta feina ens havia costat trobar. Encara sort que, al cap de poc temps, vam poder fer servir les pipes.

Espero que almenys hàgiu somrigut com la noia del Kennedy. Tampoc cal que riqueu com aquelles desvergonyides. Gràcies.