La batalla de la Toscana

Aquesta és la narració d'un petit recull d'anècdotes (sobretot una) viscudes a les vacances en família de l'estiu del 2010 a la regió italiana de La Toscana. Per començar i ja m'ho direu els que hi heu anat i no és per treure-li encant perquè és molt bonic, però paisatgísticament si al nostre Urgell hi haguessin plantat xipre's poca diferència hi hauria...això si, pobles i ciutats amb molta història on s'han conservat molt bé les edificacions medievals i on es respira i es palpa la cultura dels antics etruscos, tradicions mil·lenàries i la manera de viure d'una gent que porten visque-n'hi molts segles a la seva manera, sense perdre una simbiosi total amb la natura, sota una llum molt especial, suposo que fruit de la ubicació entre mars i muntanyes i poquíssima contaminació.

Nosaltres vam llogar una casa molt ferma i molt econòmica de la meitat cap al sud de la regió els afores del municipi de Montepulciano, estàvem al mig del camp on hi havia una entrada amb un barri gran per entrar amb el cotxe i amb pati al davant i al darrere.

Vam arribar doncs l'agost d'aquell any a l'aeroport de Bolonya, on ja vam començar amb les ximpleries de sempre, primer l'equipatge del meu fill petit en Jaume no va aparèixer, ens van dir que ens el durien en un màxim de dos dies a l'adreça on ens hostejàvem, després el cotxe que teníem llogat d'ençà que vam encomanar tot plegat i que havíem de recollir allà mateix, l'agència no ens el volia lliurar per què deien que necessitaven una targeta de crèdit, que la que els hi donàvem de dèbit no servia; carregats de paciència els vam engegar a pastar fang i vam anar provant en altres oficines i totes ens deien el mateix, fins que un xicot molt agradable que la meva dona, la Pilar, va dir que s'assemblava a l'Eros Ramazotti ens va dir que allà l'aeroport hi havia unes normatives concretes, però que si el llogàvem fora en qualsevol ciutat no tindríem problemes, ens va facilitar l'adreça que tenia la seu de la seva empresa al centre de Siena i que ens venia de camí i ens va recomanar que agaféssim un bus per sortir de l'aeroport, doncs els taxis que sortien d'allà cobraven una taxa especial.

Bé doncs vam agafar el primer que posava cap a Siena i quan vam arribar a la ciutat els vaig dir a la família que estiguessin atents que quan des de l'autobús veiessin una estació de taxis baixaríem a la següent parada per agafar-ne un, però anàvem fent parades i ni rastre de taxis, la Pilar ja es començava a posar nerviosa ja que deia que tal vegada ens estàvem allunyant del centre, quan anava a preguntar-li al conductor, l'Arnau el nano gran, va dir...papa..!!, he vist taxis...!!, el petit va prémer el botó de parada i fi del trajecte, vam pujar al taxi i li vam donar al xofer l'adreça que l'Eros ens havia escrit en un paper, ell ens va mirar de reüll i es va posar en marxa, va travessar dos carrers, va tombar una cantonada, va parar el taxi i va dir...*siamo arrivati*...!!, hosti tu...quina punteria i podíem haver anat a peu, suposo que el taxista va pensar que era més fàcil per ell engegar i dur-nos que explicar-nos com anar-hi, en fi, vam poder llogar el cotxe, un Fiat evidentment i cap a Montepulciano.

El lloc era ideal per què a banda de el que ja he explicat, era a 10 minuts del poble per poder anar a comprar. Quan vam arribar ens esperaven els amos de la casa, un matrimoni d'uns seixanta anys, una parella encantadora, però que i no entenc quina era la raó, no parlaven gens bé l'italià doncs jo els hi parlava amb el seu idioma i posaven cara de circumstàncies, puix que no s'empanaven de res...es devien haver quedat amb l'etrusc...en canvi l'Arnau es va dirigir a ells en anglès i es van entendre perfectament...estan boixos aquests italians...!!

Els dies van transcórrer força bé als matins anàvem a voltar, vam recórrer, San Gimignano, Pienza, Volterra, etc..i sobre tot Florència, una passada....us ho recomano, menjàvem alguna cosa en alguna trattoria i en tornar, abans d'arribar a la casa fèiem cap al poble a comprar viandes, més o menys com aquí bons aliments, bon oli i bon vi. Sopàvem i preníem la fresca al jardí fins a l'hora d'anar a dormir...en fi vacances, relaxament i tranquil·litat. Al tercer dia encara no havia arribat l'equipatge d'en Jaume, evidentment ja havíem comprat un parell de calçotets de recanvi, però aleshores com diu la normativa, vam anar a comprar roba perquè la companyia se'n havia de fer càrrec, mai ha vestit tan pijo, no vam mirar prim, guardàrem les factures i ens ho van reemborsar tot, encara van trigar tres dies més a dur-nos la maleta.

Ens havíem adonat que al matí a fora o sigui surtin de la casa pel barri hi havia molts tàbacs foten el borinot, l'Arnau fins i tot se'n anava a córrer i es posava repel·lent d'insectes, però a dins el jardí no hi entraven per lo vist hi havia unes flors que per l'olor que feien no els agradava i no n'entrava ni un. Un matí a tres dies del final del viatge em vaig llevar ben d'hora ben d'hora, en vaig calçar les vambes i vaig sortir a fer una mica de footing per cremar una mica, al sortir a fora hi havia com un núvol negre i sorollós que semblava una túrmix quan fas la maionesa, eren els tàbacs que estaven esperant carn fresca i estaven afamats, el més assenyat hagués sigut tornar al llit i a fer punyetes els consells d'en Pep, però com soc bastant caparrut, en comptes d'aixó vaig arrencar un parell de branques de bruc i vaig començar a correr, prengué un camí que devia tenir uns 8 km i que teòricament donava la volta pel bosc i tornava a la casa per la part del darrere, al principi els tàbacs es van quedar allà on eren, suposo que no se'n devien avenir de trobar-se amb un turista que tingués la gosadia de recórrer aquell camí a l'hora del seu esmorzar, però és clar ells no sabien que jo era de Vilassar, al cap d'un moment i d'una curta reunió que degueren tenir i que resolgueren unànime i ràpidament em van atacar estratègicament, tinguen en compte les meves rudimentàries armes de defensa i sense compassió, tot i fent-me pagar amb escreix la meva temeritat, a més n'eren molts i grans com pardals, jo anava sacsejant els brucs, però amb prou feines en tocava algun, ells anaven esquivant les meves infructuoses fuetades de bruc i em clavaven escomeses raonades i ben dirigides cercant les parts descobertes, cames i braços; en un moment donat se'm va acudir sortir del camí i ficar-me a dins el bosc, la maniobra va funcionar doncs no s'hi ficaven, però és clar el bosc era espès i amb prou feines hi podia caminar, els moscots assassins m'anaven seguint paral·lelament pel camí i quan sortia del bosc si tornaven a abraonar, malt parits, cabrons, bandarres els hi deia de tot. Quan ja havia donat la volta i m'acostava al punt de partida vaig veure que l'havia cagat del tot, ja que l'últim km estava tallat era barrat per què hi havia un hort al mig i no es podia travessar de cap manera...era la mort!, només de pensar que havia de desfer tot el camí amb aquells monstres carnívors que ni es cansaven ni acabaven la gana se'm feia molt feixuc...vaig estar a punt de tirar la tovallola, ficar-me dins el bosc i esperar que em vinguessin a rescatar. Vaig descansar una estoneta al bosc i de passada aviam si s'avorrien els putus tàbacs i marxaven. Van passar uns 15 minuts en els quals vaig estar immòbil per què pensessin que havia fugit, vaig parar l'orella i no sentia res, seria possible que hagueren marxat?, amb aquesta esperança vaig tornar al camì i vet aquí...!!, no hi eren..!!, va ser sens dubte un gran alleujament, vaig llençar el bruc on només i quedaven les branques pelades i vaig apretar a córrer abans no tornessin. Pel camí no parava de rascar-me tenia els braços i les cames plenes de picades i mossegades, algunes sagnolentes, allò havia estat una massacre, quan encara faltava mig km per arribar mels vaig tornar a trobar, es devien pensar que era masoquista, però aquesta vegada només em va venir a "saludar" una patrulla, em vaig tornar amagar a l'alzinar, ja que no em podia permetre més xuclades d'aquells vampirs fills de puta o m'haurien de fer una transfusió. Vaig anar fent així fins que vaig arribar.

Quan entrava al jardí havien passat dues hores i mitja i en veurem la Pilar es va pensar que m'havia barallat amb un os bru toscanenc, sort que és previsora sempre dur una farmaciola completa, em va donar un antihistamínic, em vaig dutxar fregant bé les ferides, vaig menjar alguna cosa i em vaig estirar una estona al llit.

En llevar-me estaba prou bé, havia recuperat forces i vam decidir coure una mica de carn a la brasa...a collons! ...aleshores es veu que el fum de la barbacoa neutralitzava l'olor de les flors i anava entrant algun brètol alat d'aquells, però aquesta vegada en van trobar emprenyat i ben armat amb una paella de ferro vaig pelar disfrutant-to com un degenerat a tots els desgraciats que van entrar...una petita victòria que em va fer gust de glòria tanmateix com el xai de la Toscana amb allioli català i regat amb un Brunello de Montalciano.

Feia dies que la mestressa volia anar a unes aigües termals a l'aire lliure que hi havia allà a prop i aquella tarda i vam anar, vaig pensar que me n'aniria bé un banyet en aigües medicinals, però em sembla que el sofre va fer l'efecte contrari o potser no hi tenia res a veure, però l'endemà estava fatal i a més tenia febre, vam anar a una farmàcia i em van donar antibiòtic i una pomada, les ferides i favasses tenien molt mal aspecte i em van recomanar anar al metge, però vaig decidir que amb la pomada, l'antihistamínic, l'antibiòtic i l'ibuprofèn en tindria prou, que més em podien donar a part d'un calbot per no posar-me repel·lent, aquell vespre tot i que m'adormia dret per culpa de l'antihistamínic, estava més bé i decidirem anar a sopar a Siena per fer l'acomiadament, ja que l'endemà marxàvem i així ho vam fer, abans, però, vam donar una volteta per la ciutat i recordo que quan vaig passar per davant de l'estanc i vaig veure el rètol on i posava tabacci vaig estirar la Pilar i m'en vaig allunyar tant com vaig poder.

Després vam anar a fer un gintònic en una terrasseta a la plaça del Palio on fan les carreres de cavalls...alló va ser massa pel meu cos, la dona em va mirar i em va dir...estàs blanc amor meu...( o capullo dels collons, no ho recordo bé...) estava marejat, em vaig aixecà i vaig entrar al bar, vaig demanar a una cambrera pel lavabo i em va assenyalar el fons d'un passadís més llarg que un dia sense pa..no hi arribaria pas, sort que l'Arnau m'hi va acompanyar...ho vaig treure tot menys el Brunello, però em vaig recuperar.

L'endemà vam marxar, però no me'n recordo de res perquè vaig anar dormint tota l'estona al cotxe i a l'avió. Sort que quan vam arribar a casa, el dia següent, amb l'aigua del mar s'en va curar tot.