La fàbrica. La pèrdua dels somnis.

La vista se li ennuvolava, però la seva ma -molt dura i aspre, encara que el noiet tenia només dotze anys- no deixava anar aquell carro carregat de caixes plenes de carns estomacals que desprenien una olor putrefacta que sempre l'acompanyava per allà fins l'últim dels racons que visitava.
A fora, la nit sense estrelles, fosca com la gola del llop. Només es podia albirar un petit llum d'oli al fons del carrer, hi havia pogut mirar durant el petit descans, era el paisatge desconsolador que es podia veure per les finestres entelades de la fàbrica. El petit descans quedava lluny ja, i el cansament era cada vegada pitjor: va ensopegar dues vegades, gairebé seguides, la primera havia caigut a terra i el carro no s'havia tombat de miracle. La Joana havia corregut a aixecar el petit i amb les mans dures i rasposes l'hi havia eixugat dues llagrimetes que relliscaven galtes avall. Després, ell, sense dir res a ningú, es fregà el nas amb la màniga de la seva vella camisa, i utilitzar la poca força que li quedava per a continuar estibant aquell maleït carro.
Només unes passes més enllà però, les seves petites cames tornaren a fallar, feia molt que ja no se les sentia, i al sentir el contacte fred del terra no se'n volgué aixecar. Somniar que ningú no el despertava, que podia estar allà descansant durant hores, que podia alliberar-se d'aquell terrible cansament, i fins d'aquella maleïda pudor. Però només un instant després, sentí l'impacte d'una ma ferma colpejant el seu rostre. Els seus ulls, que no havien parat de plorar, s'obriren com taronges, espantats, innocents encara. Era son pare, que se'l mirà amb tendresa i fermesa a la vegada, el posar dret, li feu un petó al front, i l'hi digué a l'orella: ja s'acaba petit, sé que encara et queden moltes forces per empènyer aquest carro. De les galtes baixava una mica de sang aigualida amb les llàgrimes.

Viatjant per entre els fils del temps, i aterrant en aquella mateix jornada, però al matí, gairebé disset hores abans, trobarem el petit al llit. Havia sentit un enorme fred quan es va llevar, que per cert no l'havia abandonat durant tota la nit. Era encara fosc, i la mare havia marxat ja feia estona. Es vestí amb pressa: els seus pantalons grisos, la camisa molt gastada de tota la vida i la gorra, com la del seu pare, que en aquell moment entrava ja per la porta.

-Estàs llest?
-Sí -va somriure el petit Marçel encara amb els ulls coberts de son, mentre agafava un tros de pa sec que es va anar menjant camí de la fàbrica.

Una boira volava a ras de terra tocant les lloses ennegrides del carrer Núria, a banda i banda edificis alts, que semblaven fantasmes grisos, no hi havia gairebé llum, tot semblava encara dormir. La petita casa va quedar buida i sola darrera seu, la porta vella de fusta prima es va tancar darrera del pare que sortí l'últim. En Marcel, encara adormit, es menjava el pa sec amb la ma dreta, mentre que la ma esquerra va restar immòbil i alçada durant uns moments, els instants que passaren fins que el seu pare s'adonà que l'hi alçava perquè l'hi agafés. Després, se'l mirà i acaronar la seva gorra, en Marcelet es girà i tot badallant esbossar un somriure. Continuaren caminant en silenci, però llavors, tot d'una, les llums del monstre de ciment s'obriren. La llum agredí els ulls d'en Marcel, que girà lleugerament la cara i aclucar la seva mirada. Arrufar el nas petit, i en el rostre se li dibuixà la repulsió.
Però no fou pas l'agressió de la claror sobtada allò que va provocar la por i fàstic que es dibuixava en els ulls del petit. El seu pare se n'adonà, encara que en Marcel petit ho sabia i volia que son pare se'n donés compte, i per això dissimulava tant com podia. Però sabia que no podia fer-hi res, li semblava sentir-se més segur si son pare el comprenia, i per això, en definitiva, era una dissimulació mal dissimulada, un secret dit a veus. La seva petita ma va subjectar-se més fort, mentre s'anava guardant el pa a la butxaca amb l'altre ma. Els ulls del seu pare brillaven amb força, amb odi, i entre les seves ninetes aparegueren la llàstima, la ràbia i la impotència. Va afanya't, va dir sorrudament, que no podem fer tard. En Marcel, llavors, va començar a corre, ja que amb les seves petites cames no podia atrapar les llargues passes del pare. Finalment, arribaren a la fàbrica: el so de les màquines anunciava la benvinguda i agredia l'oïda de tots aquells que s'hi acostaven.
Espera, espera, va cridar en Marcel quan tots dos agafats de la ma ja entraven a la fàbrica de ciment. Llavors, el seu pare li feu un petó a la galta vermella, i li va dir: ens trobem a la sala gran, no t'entretinguis gaire, d'acord?. Ell feu que sí amb el cap. Després començà a corre fins a arribar al a les faldilles llargues d'una dona jove, però ja corbada, que netejava l'escala que pujava i pujava fins als despatxos dels homes de barret de copa.

-Mare -cridà suaument en Marcel. Ella es girà amb un somriure que contrastava amb uns profunds ulls marró plens de tristor.
-Marcel petit. Arribeu justos de temps!. I què fas amb aquesta carona? No vull que estiguis trist, sents? Ja veuràs com el dia passa molt i molt ràpid. Després tornarem a ser a casa i et prepararé el què vulguis per sopar -en Marcel mantenia el cap abaixat i les mans jugant distretes la una amb l'altra-. Ja ho sé, ja ho sé... patates i ous, no? Eh, entremaliat- en Marcel feu que sí gairebé imperceptiblement, i mentre la seva mare pessigava suaument la seva galtona, sorgia dels seus llavis un somriure que donava claror als seus ulls-. Va, i ara ves, que si no faràs tard -en Marcel es girà i començà a caminar-. Ep, Ep, abans de marxar un petó a la mare, no petit?- En Marcel es girà i s'acostà fins besar la galta de la mare, mentre estava a prop respirà profundament. Li encantava aquella olor, la olor de la seva mare.

El passadís era llarg, il·luminat, ple de fotos, velles i recents, de papers -que ell no comprenia- protegits per vidres. El terra llis, brillant, de pedra marmòria polida. Al final del passadís una porta d'acer fornida, infranquejable, que separava clarament el passadís que conduïa els despatxos d'allò que hi havia darrera la porta. En Marcel allargà la ma, es posar de puntetes i aconseguí obrir. La porta pesava, tingué que tirar fort, finalment s'obrí. Darrera hi trobar -com dia rere dia- una escala que baixava. El terra era rugós, aspre; les parets negres dels fums infectes que allà es respiraven; la decoració inexistent; i els homes que allà treballaven vestien robes de colors oblidats pel negre que tot ho cobria. El petit Marcel, però, portava la seva camisa marró i els pantalons grisos, i encara que vells els colors eren prou visibles. La seva mare s'encarregava durant les nits de rentar la seva roba. En Marcel tibar el coll de la camisa fins el nas i tornar a respirar profundament.

Els ulls tristos no havien desaparegut del tot fins que acabar de baixar per l'escala, que conduïa a la sala gran. A les bandes les dones ja traginaven amb màquines estridents. Poques tenien ulls de son i cap les mans suaus. Una ma tocar la seva gorra, ell alçar la vista. Hola Marcel, saludar la Joana, que era la cosina de la seva mare. En Marcel, però, sempre l'hi havia dit tieta. Sabia en Marcel que la seva mare no tenia germanes, però en canvi sempre s'entestava a dir que la Joana era la seva germana. En Marcel no ho acabava d'entendre, preguntava, però mai no n'acabava de treure l'aigua clara. Hola tieta, respongué en Marcel. Però ràpidament va arrancar a corre, havia arribat en Toni. De tots els nens de la fàbrica en Toni era el millor amic d'en Marcel, mai es separaven i parlaven i parlaven. Somiaven que un dia viatjarien al país dels nens -en Jaume, un jove atractiu i fort de vint anys, els havia assegurat que existia- on tot era diversió, on es podia dormir fins que un volgués i on havia per dinar diferents plats entre els quals es podia escollir. Això era el què li provocava més alegria a en Marcel; si senyor, no tornaria a provar mai més els cigrons maleïts.

-Ostres tu! No t'imagines què em va passar ahir tornant a casa.
-No- va contestar en Marcel- Què et va passar?
-Doncs mira -en Toni obria uns ulls com taronges quan es disposava a començar el seu relat, uns ulls plens de vida enmig de la foscor. Justament llavors tocaren les sis del matí. Ja no podien esperar més, tocava agafar els carros pestilents i bruts.
-Explica mentre anem marxant, d'acord?
-Sí, fem això. Doncs jo vaig sortí a les deu, clar com sempre. I el carrer era tot fosc, també com sempre -en Marcel va riure i en Toni va fer un petit somriure que desprenia seguretat i confiança- i, després: toc, toc, toc... unes passes darrera meu. Ai, que penso jo. Algú m'està seguint -en Marcel obria els ulls a més no poder. Tots dos ja s'havien oblidat de nou de caminar i dels carros- i m'amago darrera la cantonada. Però com et pots imaginar ningú no em seguia. Qui podria seguir un nen orfe? I què podrien voler d'un nen orfe? I no et pensis que m'estic fent el pobret, jo ja estic bé. Però és clar, els orfes com tu saps no tenim gaire res. Però mirant-te tampoc podem dir que els que teniu pares estigueu gaire millor -en Marcel arrogava el front mentre pensava per Déu d'on venien aquelles passes.
-I les passes?- els pensaments es convertiren en paraules.
-Ai sí, tens raó, les passes. Doncs, per on anava? Ah, si, estava amagat a la cantonada i toc, toc, toc. No vaig moure ni un dit, quiet com una estàtua. Jo penso més aviat que ni una estàtua hagués estat tan quieta. I el toc, toc s'anava apropant i més i més. I llavors, buum la sorpresa de la meva vida.
-Què?- va preguntar en Marcel que amb prou feines podia respirar.
-Doncs, el Jaume.
-El Jaume... el Jaume què?
-El Jaume i la dona del patró. Agafats de la ma. No els vaig conèixer, no. Fins que hagueren passat. És clar, no em van veure, perquè no vaig fer ni un soroll. Com ja saps les estàtues no fan soroll. Van passar de llarg. Sols al carrer, clar, a aquella
hora només hi ha en aquell carrer els orfes camí de l'orfenat. Però mira tu que després es van girar per fer-se un petó i va ser quan els vaig veure.
-Un petó? Però no és la dona del patró?- En Marcel decididament estava perdut.
-Sí, jo tampoc ho vaig entendre gaire i menys ho entendria el patró -vinga a riure tots dos- Però el sorprenent és que després agafaren el camí ral que condueix a aquella vella casa. He sentit a dir que estava embruixada. El cert és que no em fan gens de gràcia.
Tornaren a caminar, els grans ja treballaven tots. En Marcel caminava amb tota cautela, vigilant per no ser vist. En Toni al seu costat indicar silenci amb el dit entre els llavis. Passaven pel costat d'en Jaume. Gairebé estaven salvats quan aquest els veié. Ep nois!, va dir. La resposta fou corre que correràs. Travessant la sala gran vers el final, una mirada els escrutar des de les finestres superiors, les finestres dels despatxos. Era la Rosa, la dona del patró, que es passava una ma pels cabells negres. Sense esperar-s'ho es trobar una petit tros de fulla seca, se la mira pensativa, mentre esbossava un somriure. Se la guardar a la butxaca, un record del plaer, massa valuós per ser oblidat.

La porta del final de la sala gran donava a un petit habitacle, en el qual es podien trobar alguns estris, vells i ennegrits, i maquinària que utilitzaven els treballadors de la fàbrica. En aquella sala, molt més petita que la sala gran, hi havia dos carretons amb mànecs llefiscosos, d'una olor llefiscosa que s'enganxava a la pell del qui els tocava, i rodes petites i metàl·liques, que al lliscar pel terra produïen un soroll metàl·lic i estrident. Eren els carros d'en Toni i en Marcel, que els esperaven immòbils, tristos i cansats al fons d'aquella habitació. En Marcel arrufà el nas quan les seves mans notaren el líquid llefiscós i podent dels mànecs, però no dubtar un moment, ni tan sols les seves mans s'enretiraren quan sentiren el contacte... només arrufà una mica el nas, mirà el Toni, que estava maleint la pudor d'aquella fàbrica amb crits baladrers, i continuar caminant.

La primera parada era just només sortir del petit magatzem, a la banda sud de la sala gran, on la Joana treballava amb carns putrefactes que tenien, i aquesta era la feina d'en Marcel i en Toni, que transportar just a l'altre punta de la sala gran, uns vint metros més enllà. La carn era carregada pels dos nois, deixaven de parlar quan realitzaven aquesta tasca, la Joana els hi tenia sempre preparada i quan no, que era un fet excepcional, era tota una alegria, un petit descans que s'acollia amb alegria i satisfactòria resignació.

Durant tot el matí les paraules entre els dos nois sorgien d'una forma espontània, despreocupada, alegre, infantil. Però, mica en mica, els silencis eren més llargs, els somriures es distanciaven més en el temps i les paraules menys nombroses. Era la història que es repetia cada dia, com un mateix malson que es repeteix cada nit. L'amistat, la felicitat, l'excitació dels primers moments de la trobada entre els amics anaven deixant lloc al cansament, al desencís, al dolor, que aclaparava les seves cames a mig matí, i al silenci que lentament, com una ombra vinguda de les profunditats de la terra, tenyia d'un gris -més trist que el negre de les parets de la fàbrica- de desesperació al monstre de ciment, deixant-lo sens aire, restant, així, sens vida.

L'estocada mortal a les paraules arribar poc després que el campanar, en una llunyania que semblava inatrapable, anunciés l'acabament del matí. El rumor de la fàbrica ja no era humà, sinó mecànic, era el rumor gairebé mut de paraules només pronunciades per necessitat. En Toni i en Marcel ja no anaven de costat, sinó que s'havien separat: el cansament havia causat, finalment, que en Toni, més gran i fort, anés una mica més endavant, tal i com passava cada dia. En Marcel, amb el cap ajupit, caminava d'esquena, tibant el carro amb les dues mans. Quan, per l'anar i venir, es creuaven, a voltes, un dels dos esbossava un somriure, que era contestat per l'amic mitjançant un altre somriure.

Però poc després de les dotze el rumor cessà, els martells colpejaren amb més força i va disminuir l'espai de temps entre cop i cop, les dones abandonaren les crítiques als seus marit per concentrar-se només en el treball, en Toni i en Marcel augmentaren la seva velocitat. Del fons de la fàbrica baixava algú del nivell superior, les passes que ressonaven dures i seques contra l'escala metàl·lica delataven al patró, que baixava pel control rutinari. Just en aquell moment, en Marcel i en Toni es creuaren, en Toni gairebé sense moure els llavis digué: el marit de la bruixa és aquí.

Travessar la sala gran. Era alt i gras, mal afeitat, tenia uns quaranta anys que semblaven més degut a les seves faccions dures i seques. La seva mirada, blava d'uns ulls petits de rata, ho escorcollava tot semblant no buscar la correcció, sinó l'error que havia de ser castigat. La Joana tenia el cap ajupit, alguns dels seus cabells negres havien lliscat fins el seu rostre, les seves mans no paraven de trafegar mentre l'home terrible, amb els pantalons fins el melic i una brusa blanca i suada, se li acostava per darrera. Quan el tingué darrera ajupí més el cap i apretar fortament les dents, el pare d'en Marcel, que treballava just al costat, no poder evitar mirar-se-la de reüll. El patró, pesat i podent com la fàbrica, esbossar un somriure que no aconseguir fer més lleugeres les faccions del rostre, la seva ma acariciar bruscament el cul de la Joana. Una llàgrima lliscar galtes avall. A les finestres superiors un rostre femení mirava avall, la seva ma a la butxaca on tenia un record d'amor, els seus ulls, però, no es fixaren ni volgueren mirar la escena tòrrida protagonitzada pel seu marit, sinó que es clavaren amb en Jaume, que no poder evitar mirar-se-la un moment. Ella mostrar un somriure a mig camí entre l'eroticisme i la crueltat. En Toni es sobresaltar quan la veigué, és allà, va dir-li amb en Marcel que no gosar mirar a la bruixa. Quan el patró creuar la porta la fàbrica tornar a respirar i el rumor que nasqué després de la desaparició del patró va sonar com un profund sospir. La Joana, però, plorava en silenci en un racó humiliada.

Poc temps més tard arribà l'hora de dinar. En Marcel corregué a explicar la seva mare que la dona del patró era una bruixa, havia estat vista la nit passada camí a la casa de la por juntament amb en Jaume. Després d'haver-li fet repetir la història un parell de vegades li explicar a la Maria, a la que li feu prometre silenci absolut, la història d'en Jaume i la dona del patró. Uns minuts després, ja a la taula, tothom tenia conversa, finalment, havien estat confirmats els murmuris que a la fàbrica tothom pronunciava en veu baixa. En Toni, exaltat i errat, després d'haver tingut que explicar la seva història diverses vegades, cregué que finalment havia pogut convèncer a tothom que la dona del patró era una bruixa. En Jaume es volgué fondre quan la va veure apropar-se, vestida amb roba que exaltava la seva sexualitat i la seva classe social, passar sense mirar ningú -tampoc ningú s'atreví a mirar-la directament- el llarg menjador, finalment, s'aturà darrera en Jaume que estava enrojolat fins les orelles i li digué molt baixet: t'espero al petit magatzem... No tardis, sents? En Jaume feu que sí amb el cap.

Tothom va riure després de l'aparició d'ella, la dona jove de boca roja del patró. En els vidres superiors un rostre mal afeitat i de dures faccions contemplava l'escena. La seva ma lliscava vers la butxaca esquerra on sempre guardava el fuet, tan sovint utilitzat. Els seus ulls s'obriren i les venetes rogenques, que no deixaven gairebé veure el blanc dels ulls de rata, semblava que esclatarien. A les escales metàl·liques sonaren unes petjades dures i seques, que baixaven ràpidament. El menjador quedar submergit en el silenci. La Joana es va aixecar i marxar sobtadament. On és en Jaume?, va udolar el patró quan arribar. Continuava regnant el silenci. Es tragué el fuet. On és en Jaume?, tornar a preguntar a dos centímetres de la Lluisa, una empleada que s'havia assentat al costat d'en Jaume per dinar. Em sembla que ha marxat al petit magatzem digué mentre les mans li tremolaven de por. Les passes llargues i dures s'allunyaren del menjador fins que desaparegueren, però llavors no arribar un sospir, sinó que el silenci continuar envaint-ho tot com una fosca ombra quan desaparegué.

El patró havia arribat al petit magatzem. S'aturar un moment davant la porta, tragué el fuet, de la seva boca lliscar barba avall saliva de ràbia. Obrí la porta d'una fort cop que ressonar per tot arreu, al menjador els cors es pararen uns moments, en Toni i en Marcel cregueren que finalment el patró havia descobert que la seva dona era una bruixa. Però darrera la porta la mirada del patró no hi cercar allò que havia anat a buscar, l'habitació estava completament buida. Esperar uns moments, escoltar el silenci i, finalment, es resignar a tornar escales amunt. Només uns metres més enllà del petit magatzem, però, la dona del patró mossegava, amb la seva boca roja, els llavis tremolosos d'en Jaume, la seva ma s'infiltrava com una lladre gairebé atrapada per sota el melic del noi tremolós. Si no arriba a ser per la Joana, que ens ha avisat, avui ens mata. Ho saps?. Només un somriure diabòlic de la Rosa tingué com a resposta. Demà tampoc portaré res sota la faldilla, espero que siguis prou home per no tenir por d'un vell gras. Se n'anà. En Jaume continuar tremolant durant molt de temps.

La tarda passar més feixuga, el temps semblava mandrós en el seu camí, el cansament es dibuixava en el caminar dels dos petits nois, que encara, a voltes, es deien algunes paraules quan es creuaven. La seva mirada, però, s'anà ennuvolant i en els seus cors hi entrar la desesperació. El pare d'en Marcel no el deixava de vigilar, i cada vegada que les seves petites cames semblaven defallir les seves mans s'estrenyien amb f
orça i ràbia contra la màquina d'acer que utilitzava. Va Marcel, que ja falta poc cridaven els seus pensaments. Però, llavors, relliscar i caigué, en Toni es va aturar i acudí a socorre'l, la Joana, però, havia arribat abans. Les llàgrimes lliscaven galtes avall, en Toni l'hi digué: Eh, res de plorar, sents? Que això s'acaba. En Marcel es passar la màniga pel nas i poder veure que els ulls del seu amic estaven absolutament exhausts, encara que volgués fer-se el valent davant seu. Deixar de preocupar-se per ell i començar a pensar amb en Toni. Devien ser ja a prop de les deu. Va veure com les cames del seu company tremolaven, la seva esquena estava completament doblada i la seva mirada borrosa perduda en el terra del monstre de ciment. Es fregar la suor del front i amb els ulls mig tancats va veure en Toni ensopegar i caure. Ell es tornà a deixar caure, estava fart de treballar, volia descansar. Mentre queia li semblar sentir unes passes dures i seques contra unes escales d'acer.

La Joana havia corregut a aixecar-lo la primera vegada que va caure, son pare féu el gest de corre vers el seu fill, que no culminar degut a la intervenció de la seva companya. Els seus ulls, però, ja no pogueren separar-se del caminar corbat d'en Marcel. I mentre veia caminar la tristesa i la fatiga en les passes del seu fill de deu anys anar estrenyin més i més la màquina d'acer amb la qual treballava fins que de tanta pressió la pell cedí i es feu sang. Poc temps després sentí les passes del patró, es girar i veié en Marcel a terra com adormit. Corregué tan com pogué i el colpejar al rostre. , li feu un petó al front i l'hi digué a l'orella: ja s'acaba petit, sé que encara et queden moltes forces per empènyer aquest carro. De les galtes baixava una mica de sang aigualida amb les llàgrimes.

Les passes eren cada vegada més properes i estridents, finalment s'obrí la porta, els ulls de rata del patró es fixaren amb el pare d'en Marcel que caminava vers el seu lloc de feina. Els seus ulls el miraren de dalt a baix, mentre en els seus llavis es dibuixava el fàstic. Però no digué res. En Marcel estirava del seu carro, però en Toni continuava estirat a terra sense més forces. Sentí una punxada en el seu petit estómac, obrí els ulls verds tenyits d'una tristesa que l'acompanyaria tota la vida, el serrell de cabells fins li tapaven el front, dels seus ulls brollaven llàgrimes de ràbia en veure la cara del patró. Romangué estirat amb les mans a la panxa, plorant, amb les dents apretades. Finalment, empès per una força estranya cridar: Pegues a tothom perquè estàs enfadat amb la teva dona... somicava de dolor i plorava. I nosaltres no en tenim la culpa, digué amb un to molt més baix. Tornar a sentir un altre cop a la panxa, el crit del nen inundar de dolor la sala gran i negre. Ah sí! I per què estic enfadat amb la meva dona?, preguntar amb un somriure irònic als llavis. En Toni restar en silenci uns moment, tothom el mirava, també des de les finestres superiors la dona del patró li clavava els seus ulls de felí. El silenci fou estrident, encara que tots, menys el patró, volien que fos etern. Però no fou així, en Toni aixecar els seus ulls verds mentre romania el terra i cridar: Perquè és una bruixa!.

El so del fuet trencant la pell jove d'un nen de poc més d'una dècada de vida es feu insuportable a la sala gran. Ningú podia treballar, el carro d'en Marcel havia caigut, el fuet colpejava més i més, cada cop més estrident, cada esglai del petit més macabre. De la boca del patró lliscava bava de satisfacció, mentre la seva camisa quedava inundada de la seva suor. En Marcel estava peu dret amb llàgrimes que li cobrien el rostre, la ràbia es dibuixava els seus ulls, les seves dents s'estrenyien unes contra les altres. El seu pare li clavà la mirada, i li feu que no quan el nen se'l mirar. Però els cops no paraven i cada crit del seu amic colpejava el seu cor. Finalment, arrencar a corre fins clavar, amb tota la seva força amb la seva vella sabata cosida per tots cantons, la puntada més forta mai havia donat. La mirada folla de l'encarregat es clavar en els seus ulls i ell començar a córrer. El seu pare havia deixat feia estona de treballar, en Marcel es va amagar darrera seu. Com vinguda del cel la campana que marcava la fi de la jornada sonar celestial. Avui, ha acabat el dia, ja no pots fer res digué el pare d'en Marcel. Tinc tot el temps del món demà respongué el patró amb un somriure cruel als llavis.

Aquella nit van deixar que en Marcel acompanyés en Toni fins a l'orfenat. Tot el camí en Toni recolzar la seva ma sobre en Marcel, que estava exhaust. Al passar pel costat de la casa encantada, on havien fet camí en Jaume i la dona del patró la nit anterior, se la van mirar, en Toni amb els ulls mig clucs. Cap dels dos amics no digué res. Després de deixar en Toni, en Marcel tornar a casa sol, caminant molt fatigat i corbat. Trucar la porta i la seva mare el va abraçar, ell somrigué. No va poder menjar res per sopar, no li quedaven forces, deixar a la taula els ous amb patates. El seu pare es morí de pena veient-lo pujar escales amunt cap el seu llit, s'hi tirà i es quedar adormit, profundament submergit en la inconsciència. A les tres de la nit es despertar de cop cridant: faig tard, faig tard... Mirar per la finestra, però el monstre de ciment tenia encara totes les llums apagades. Tornar a caure en el llit, vençut pel cansament es deixaria guanyar per una llum que el convidava a descansar per sempre més. Mai més es tornar a llevar.

A les sis del matí, son pare es despertà amb els crits de la seva mare, que colpejava histèrica el marbre de la cuina. És mort, és mort... mare de Déu, mare de Déu. Els cops semblaven campanades de dolor, la grisor inundava una habitació amb un llit on tombat romania un nen de deu anys, que tenia un somriure als llavis.

Son pare obrí la porta d'un gran cop i començar a corre carrer amunt, endut per la ràbia i la inconsciència. La seva mare, però, el cridar i l'hi digué: Què vols fer? La ràbia et portarà a morir penjat, ara ja no hi podem fer res amor. El seu plor era desconsolat, el seu marit continuava foll caminant amunt. Jo moriré amb tu si el mates, saps que no podré sobreviure sense tu. Les passes d'ell pararen i caigué de genolls al terra, els seus punys colpejaren fort el ciment fred del carrer fins sagnar. La seva dona l'abraçà i caigueren tots dos al terra, amb un plor etern que deixaria negre, com les parets de la fàbrica, gran part del seu cor.

En Toni no somrigué fins els vint anys quan estava tancat ja a la presó. La venjança l'hi va donar un caràcter introvertit i reservat, que mai acabar d'abandonar. Al tenir dues dècades de vida, però, ells i uns camarades incendiaren totes les màquines de la fàbrica. Només llavors, tancat a la presó amb vint anys, tornar a somriure i pensar amb aquell nen ple de valor que l'havia ajudat en un llunyà vespre.

La dona del patró va tirar la branca que guardava a la butxaca aquell vespre. Ningú més la va tornar a veure a sortir de casa seu, que es convertí en la pitjor presó del món.